Davant la qüestió de la classe de religió, objecte d'un ampli debat en l'actualitat, em sembla oportú recordar els dos àmbits en els quals cal situar l'ensenyament religiós escolar i els dos àmbits en què aquest ensenyament es justifica i s'entén adequadament. Aquests dos àmbits són: l'escolar i l'historicosocial.
La presència de l'educació a l'escola permet integrar l'educació humana i l'educació de la fe -o de les creences pròpies de cada confessió o religió- en un únic procés formatiu, per contribuir de forma conjunta a la maduració de la personalitat i de la pròpia identitat de l'alumne creient. En el meu escrit anterior vaig citar el document de la Comissió Episcopal d'Ensenyament i Catequesi de 1979, titulat "Orientacions escolars per a l'Ensenyament Religiós Escolar (ERE)".
Em sembla oportú de recordar ara aquest fragment relatiu a la funció de l'àmbit escolar en la formació integral dels alumnes: "L'escola és marc privilegiat perquè l'alumne pugui integrar en la seva formació humana la dimensió religiosa, assolir un diàleg intern entre la fe cristiana i els coneixements humans i perquè els sentits de la vida proposats per les altres disciplines puguin integrar-se en el sentit radical que proporciona la fe" (n. 34). I una mica més endavant afegeix: "El diàleg entre fe i cultura, que considerem necessari, parlant en termes generals, per a la maduració del creient en la seva fe i vida cristianes, es concreta així, en l'àmbit escolar i dins de les seves condicions pròpies, en l'ensenyament de la religió, en el qual aquest diàleg es fa realitat" (n. 41b).
El segon àmbit en què cal situar la classe de religió -per entendre-la rectament- és l'històric i social. Es tracta de les arrels cristianes de les nostres cultures, que han tingut en el cristianisme la matriu.
La realitat del fet religiós no es pot circumscriure a l'àmbit privat, ja que per la seva mateixa exigència i per la funció que ha realitzat entre nosaltres, la fe cristiana té unes expressions riquíssimes- des de la pintura a la música i a la literatura- i una profunda repercussió en la cultura i en la vida social.
Les nostres arrels més profundes, la nostra història, la gran majoria de les manifestacions culturals del nostre àmbit social, de les iniciatives de solidaritat, dels costums, valors, ritus i maneres de viure, són inseparables del cristianisme. La cultura i la història d'Occident no es poden explicar ni entendre si no és des del seu component cristià. Per això, l'estudi de la religió catòlica -i també de les altres religions- és inseparable del coneixement de les nostres arrels i de la nostra història i forma part del llegat que cal transmetre de generació en generació.
Només cal recordar aquell discurs de Joan Pau II en l'acte europeista celebrat a la catedral de Santiago de Compostel·la el 9 de novembre de 1992, en acabar la seva visita a Espanya, en què recordà com el cristianisme és l'arrel de la identitat i de la unitat d'Europa.
Els elements citats serveixen de fonamentació i justifiquen la tesi que l'ensenyament religiós escolar té un lloc propi i insubstituïble en una educació que vulgui ser integral i que aspiri a portar els alumnes al ple desenvolupament de la seva personalitat, ja que aporta un diàleg amb la cultura que condueix a reconèixer i assumir els valors humans propis de cada època d'una manera sistemàtica i a la vegada crítica.
No es pot ignorar el fet religiós en el procés formatiu dels alumnes, com aconsella el sentit comú i reafirma la voluntat d'un amplíssim percentatge de pares i mares, quan són consultats sobre aquest punt. Ignorar el fet religiós en tota la seva amplitud en el procés formatiu és el passaport per una formació que no serà mai integral. Quin pare o quina mare desitjaria això per als seus fills?
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa