S’acosta el mes de novembre. Un mes que comencem amb el record de la mort i dels nostres difunts. Encara que, de fet, el mes no començ amb la commemoració dels fidels difunts –dia 2-, sinó amb la joiosa celebració de tots els sants -dia 1-. És a dir, que posem la vida abans que la mort; la vida en Déu, al cel , d’aquells que, en la vida i en la mort, s’obriren a la seva bondat i misericòrdia, en la fe, l’esperança i l’amor. Les dues celebracions ens situen davant del misteri de la mort i ens conviden a renovar la nostra fe i esperança en la vida eterna.
En la festa de Tots Sants celebrem els mèrits de tots els sants. Això significa celebrar especialment els dons de Déu, les meravelles que Déu ha obrat en la vida d’aquestes persones, la seva resposta a la gràcia de Déu, el fet que és possible seguir Crist amb totes les seves conseqüències. Una multitud immensa de sants canonitzats i d’altres no canonitzats. Ells han arribat a la plenitud que Déu vol per a tots. També celebrem i recordem la crida universal a la santedat que ens fa el Senyor: “Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel és perfecte” (Mt 5,48).
El Dia dels Difunts, l’Església ens convida a pregar per tots els difunts, no només pels de la família o pels éssers més propers, sinó per tots, incloent-hi especialment aquells de qui ningú fa memòria. El costum de pregar pels difunts és tan antic com l’Església, però la festa litúrgica es remunta al 2 de novembre de 998 quan va ser instituïda per sant Odiló, monjo benedictí i cinquè abat de Cluny al sud de França. Roma va adoptar aquesta pràctica al segle XIV i la festa es va anar expandint per tota l’Església. Aquest dia contemplem el misteri de la Resurrecció de Crist que obre per a tots el camí de la resurrecció futura.
Aquests dies, una de les nostres tradicions més arrelades és la visita als cementiris per a complir amb els familiars difunts. Un moment de pregària, un moment per al record dels éssers estimats que ens han deixat, un moment de reunió familiar. Un costum característic d’aquesta festa és la ‘castanyada’, que inicialment es feia amb la família o amb els veïns, fent servir un dels fruits propis de la tardor. Les castanyes eren torrades a casa o bé es compraven a les castanyeres. Actualment aquest costum es manté sobre tot a les escoles, esplais, agrupacions infantils i juvenils i també a moltes entitats. L’altre producte gastronòmic típic d’aquests dies són els exquisits panellets. A més, aquests dies és costum consumir moniatos i fruita confitada.
Aquestes tradicions i costums tan nostres es veuen envaïdes des de fa un temps per les que arriben d’altres bandes, que són popularitzades pel cinema i la televisió, i que semblen afectades de superficialitat i de consumisme. No és la meva intenció menystenir-les, però seria una llàstima que un plantejament merament lúdic entre la broma i el terror a força de carbasses, calaveres, bruixes, fantasmes i d’altres éssers terrorífics, acabés desplaçant les tradicions seculars de la nostra terra, més fonamentades en la convivència, la trobada festiva amb la família i els éssers estimats; en la pregària pels nostres difunts i en la contemplació de Déu, el Sant, que ens crida a la perfecció.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa