Avui, festa de Pentecosta, és també el dia de l’Apostolat Seglar i de l’Acció Catòlica. Enguany aquesta jornada té un lema ben suggestiu i ben actual: “Enviats a evangelitzar”. Aquesta jornada hauria de ser un moment privilegiat per aprofundir en la consciència de la nostra vocació a donar testimoniatge de la nostra fe amb obres i paraules i, per tant, també a l’apostolat. La raó és aquesta: tots som corresponsables amb la missió de l’Església.
Pentecosta és l’inici de l’Església. Els apòstols, reunits en pregària amb Maria, al Cenacle, reben l’Esperit Sant i surten al carrer, a donar testimoniatge davant de tothom del Crist ressuscitat. També nosaltres hem rebut l’Esperit Sant en el baptisme i amb més plenitud en la confirmació. Per la recepció del baptisme hem entrat a formar part de l’Església, en la qual vivim en comunió de fe i d’amor i participem de la seva missió.
Aquesta missió topa avui amb no pocs reptes. Hi ha qui diu que l’Església perd terreny; hi ha que diu que els cristians haurem de tornar a les catacumbes; hi ha qui voldria reduir la fe a un assumpte merament privat i, per això mateix, que la fe no sortís dels temples i les sagristies. I per això, alguns es pregunten: s’ha esgotat la vitalitat missionera i evangelitzadora de l’Església? No és cert que es viu un allunyament creixent dels homes i les dones de la nostra societat del cristianisme i de l’Església com a institució?
Davant d’això, que seria com si la vitalitat missionera de l’Església estigués esgotada, recordo sempre unes paraules de Joan Pau II, que a l’encíclica Redemptoris Missio ens va dir que la missió de l’Església no està acabada de cap manera, sinó que és encara a l’inici. La situació actual de l’Església té llums i té ombres; l’Església, a tot el món, afronta reptes importants, però la veritat és que l’Església en molts indrets de la terra dóna signes d’una gran vitalitat i és un signe d’esperança enmig de situacions de pobresa i d’injustícia.
Els catòlics d’aquesta terra, però, hem de donar resposta als nostres propis reptes i estem cridats a ser testimonis del Crist ressuscitat en una societat una mica cansada i escèptica; una societat una mica envellida en tots sentits. Tanmateix, també entre nosaltres es poden observar signes de vitalitat, encara que puguin ser minoritaris.
La nostra mateixa diòcesi, amb dos anys de vida com a diòcesi, constata les mancances i pobreses d’una Església incipient com a bisbat, però al mateix temps estem vivint el que s’ha anomenat la gràcia dels orígens i estem plens de confiança en el futur, perquè l’Església no és un afer dels homes, sinó de Déu.
Acabo fent referència a un d’aquests signes d’esperança. El 4 de juny tindré el goig d’ordenar com a diaca el jove Marc Aceituno, que dins d’un temps esperem que serà un nou prevere del nostre bisbat. Aquest any he ordenat ja un prevere i un diaca; i l’any 2005 vaig ordenar dos preveres i un diaca. Què ens diu això? Ens diu que el Senyor continua cridant i que hi ha cristians i cristianes que continuen responent a la seva crida. Si l’Esperit Sant és present i actiu en l’Església de Jesucrist, no podem caure en el desànim sinó que tenim raons per a la confiança i l’esperança.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Pentecosta és l’inici de l’Església. Els apòstols, reunits en pregària amb Maria, al Cenacle, reben l’Esperit Sant i surten al carrer, a donar testimoniatge davant de tothom del Crist ressuscitat. També nosaltres hem rebut l’Esperit Sant en el baptisme i amb més plenitud en la confirmació. Per la recepció del baptisme hem entrat a formar part de l’Església, en la qual vivim en comunió de fe i d’amor i participem de la seva missió.
Aquesta missió topa avui amb no pocs reptes. Hi ha qui diu que l’Església perd terreny; hi ha que diu que els cristians haurem de tornar a les catacumbes; hi ha qui voldria reduir la fe a un assumpte merament privat i, per això mateix, que la fe no sortís dels temples i les sagristies. I per això, alguns es pregunten: s’ha esgotat la vitalitat missionera i evangelitzadora de l’Església? No és cert que es viu un allunyament creixent dels homes i les dones de la nostra societat del cristianisme i de l’Església com a institució?
Davant d’això, que seria com si la vitalitat missionera de l’Església estigués esgotada, recordo sempre unes paraules de Joan Pau II, que a l’encíclica Redemptoris Missio ens va dir que la missió de l’Església no està acabada de cap manera, sinó que és encara a l’inici. La situació actual de l’Església té llums i té ombres; l’Església, a tot el món, afronta reptes importants, però la veritat és que l’Església en molts indrets de la terra dóna signes d’una gran vitalitat i és un signe d’esperança enmig de situacions de pobresa i d’injustícia.
Els catòlics d’aquesta terra, però, hem de donar resposta als nostres propis reptes i estem cridats a ser testimonis del Crist ressuscitat en una societat una mica cansada i escèptica; una societat una mica envellida en tots sentits. Tanmateix, també entre nosaltres es poden observar signes de vitalitat, encara que puguin ser minoritaris.
La nostra mateixa diòcesi, amb dos anys de vida com a diòcesi, constata les mancances i pobreses d’una Església incipient com a bisbat, però al mateix temps estem vivint el que s’ha anomenat la gràcia dels orígens i estem plens de confiança en el futur, perquè l’Església no és un afer dels homes, sinó de Déu.
Acabo fent referència a un d’aquests signes d’esperança. El 4 de juny tindré el goig d’ordenar com a diaca el jove Marc Aceituno, que dins d’un temps esperem que serà un nou prevere del nostre bisbat. Aquest any he ordenat ja un prevere i un diaca; i l’any 2005 vaig ordenar dos preveres i un diaca. Què ens diu això? Ens diu que el Senyor continua cridant i que hi ha cristians i cristianes que continuen responent a la seva crida. Si l’Esperit Sant és present i actiu en l’Església de Jesucrist, no podem caure en el desànim sinó que tenim raons per a la confiança i l’esperança.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa