Un any difícil

Un cop acabades les festes da Nadal i Cap d’Any, és tradicional entre nosaltres que es parli del que en castellà s’anomena la “cuesta de enero” . Aquest any que acabem de començar es presenta, certament, com un any difícil, en gran mesura a causa de la crisi persistent per la que estem passant. No pretenc, en aquestes breus línies, insinuar un diagnòstic de la situació, que hom reconeix que és extremadament complexa. La meva intenció és més modesta: deduir de la situació present alguns punts que puguin il·luminar la consciència dels cristians en aquesta hora.

Altrament dit: ¿què exigeix la situació present a la consciència cristiana? Crec, abans de tot, que ens exigeix un esforç de realisme. Sant Tomàs d’Aquino va definir la veritat com “l’adequació de la ment a la realitat”. Una realitat complexa com la present demana un esforç no gens fàcil per a comprendre la crisi. Deia el pare Adolfo Nicolás, prepòsit general de la Companyia de Jesús, durant una visita seva a Catalunya, que seria desitjable, com un dels fruits de la crisi, que es pogués passar, a les nostres societats, d’una economia de ficció a una economia realista.

Cal plantejar una economia a escala humana en la que la racionalitat econòmica no s’identifiqui amb el lucre, la usura, la racionalitat purament formal. Ho diu clarament Benet XVI en aquest text de la seva encíclica social Caritas in veritate: “Això exigeix una nova i més profunda reflexió sobre el sentit de l’economia i dels seus fins, a més d’una profunda revisió amb amplitud de mires del model de desenvolupament, per a corregir-ne les disfuncions i desviacions. Ho exigeix, en realitat, l’estat de salut ecològica del planeta; ho requereix sobretot la crisi cultural i moral de l’home, els símptomes de la qual són evidents arreu del món des de fa temps” (CV, n. 32).

Una altra exigència cristiana d’aquesta hora és l’austeritat. Actualment a ningú se li escapa que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, no sols nosaltres, sinó tots els europeus i des de fa molts anys. Hem gastat el que no teníem. Hem viscut en una espècie de núvol, en una ficció. El realisme ens convida ara a tocar de peus a terra, com se sol dir. Tots, en especial les institucions púbiques, estem obligats a treure les conseqüències de la realitat. No podem pensar que les noves exigències no van amb cadascú de nosaltres. Ans al contrari: hem de preguntar-nos què podem fer cadascun de nosaltres davant aquesta nova situació. Cadascú de nosaltres, cadascuna de les nostres famílies i cadascuna de les institucions de les que formem part. És important de tornar a valorar en aquests moments el principi cristià de la responsabilitat personal.

Una tercera exigència d’aquesta hora és la solidaritat. Preservar la cohesió social és una gran responsabilitat dels governants en aquesta hora de retallades i de sacrificis. No és atiant la conflictivitat d’unes institucions contra d’altres, d’uns sectors socials contra d’altres, com podrem sortir de la crisi. La democràcia requereix virtuts cíviques autèntiques, i entre aquestes ara és imprescindible la solidaritat. D’aquesta solidaritat n’estan donant exemple molts homes i dones de bona voluntat de la nostra terra, i d’aquests molts són cristians i cristianes. A tots ells i elles vol anar el meu reconeixement i la meva gratitud per l’exemple de solidaritat efectiva que donen a la nostra societat.

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa