Fa dos-cents anys que a Aitana, al Segrià, naixia el pare Francesc Palau i Quer (1811-1872), carmelita descalç, fundador de dues congregacions religioses, les Carmelites Missioneres i les Carmelites Missioneres Teresianes, presents també a la nostra diòcesi.
El Pare Palau fou beatificat per Joan Pau II l’any 1988. S’ha dit d’ell que fou un Carmelita a la intempèrie. I és ben cert. Havent rebut la vocació sacerdotal, va estudiar al Seminari de Lleida quatre anys, però, fascinat per la vida i els escrits de Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu, va demanar ingressar als Carmelites Descalços de Barcelona, on va professar el 1833. Dos anys després, en l’any 1835 –l’any de les desamortitzacions i de les disposicions civils d’exclaustració dels religiosos-, es va veure obligat a deixar la seva Orde. Ja exclaustrat, va ser ordenat sacerdot l’any següent i compaginà la vida parroquial amb la vida eremítica, perquè sempre visqué i va morir com un veritable carmelita. La vida d’ermità la visqué primer a l’indret que es coneix com a Cova del pare Palau, a Aitona. Exiliat a França durant onze anys (1840-1851), continuà aquest estil de vida en diverses localitats del Pirineu francès.
De retorn a Catalunya, es va integrar a la pastoral de la diòcesi de Barcelona, que regia el seu amic el bisbe Domènec Costa i Borràs. A Barcelona va crear l’anomenada “Escola de la Virtut”, destinada a la catequesi d’adults, que es reunia a l’església de Sant Agustí, prop de les Rambles, i que va tenir una gran acceptació i fou capdavantera en la formació social dels catòlics. L’any 1854, aquesta Escola fou prohibida per les autoritats civils acusada d’incitar als esvalotaments i al desordre públic. El pare. Palau va ser desterrat a Eivissa i el bisbe Costa i Borràs a Cartagena.
Aquest segon exili li va permetre al Pare Palau fer apostolat a les Illes Balears i també allí trobà un lloc per a viure la seva vocació de contemplatiu carmelità: es retirava a l’illot d’Es Vedrà, per lloar Déu, meditar i fer penitència. L’any 1860, un reial decret d’Isabel II declarà la seva innocència i la injustícia d’un exili que durà sis anys.
De retorn a Barcelona, va poder dedicar-se a la seva vocació com a fundador i, entre els seus primers col·laboradors, hi va tenir la seva neboda, Teresa Jornet i Ibars, que més tard fundaria les Germanetes dels Ancians Desemparats i que ha estat canonitzada. Al peu del Tibidabo, a la capella de la Mare de Déu del Carme, el pare Palau continuà la seva vocació d’ermità i d’apòstol, i allí exercí també el ministeri d’exorcista, sempre fidel a una doble vocació: la lloança a Déu i el servei solidari a les persones que sofrien en el cos o en l’esperit. El seu pas per Barcelona ha deixat una petjada en la toponímia de la ciutat, perquè la comunitat del pare Palau donà el nom de Penitents, al barri situat a la falda del Tibidabo en que ell i els seus deixebles varen viure.
En els seus escrits, el pare Palau excel·leix en la seva visió de l’Església i està considerat com un renovador de la teologia eclesial, en la línia del teòleg alemany Möhler i de la famosa escola de Tubinga.
Aquest carmelita, que visqué una vida intensa i plena de contradiccions, té moltes lliçons a ensenyar-nos durant aquest any jubilar que ha estat obert amb motiu del bicentenari del seu naixement.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa