Un dilema del nostre temps

      Del 3 al 5 del darrer octubre se celebrà a Barcelona i a d’altres ciutats de Catalunya, entre elles Terrassa, la XXV Trobada Internacional de Pregària per la Pau, organitzada per la Comunitat de Sant’Egidi i l’arquebisbat de Barcelona. Com és conegut, aquesta associació de fidels laics, fundada l’any 1968 a Roma pel professor Andrea Riccardi, i actualment present a més de 70 països d’arreu del món, ha fet seu i treballa per a donar continuïtat a l’anomenat “esperit d’Assís”, nascut d’aquella trobada interreligiosa convocada per Joan Pau II l’any 1986 a la ciutat on nasqué Sant Francesc.

     El lema d’aquesta Trobada fou “Conviure en un temps de crisi. Família dels pobles, família de Déu”.  En el curs d’aquesta trobada s’exposà aquest dilema: a l’actual món globalitzat, o es conviu o es fa la guerra. De cap manera no és un dilema fictici. El fenomen de la globalització i les migracions ha produït que societats relativament homogènies, tant culturalment com religiosament, s’hagin convertit en societats molt més pluralistes en tots els ordres. La nostra és una d’elles, com és palès a qualsevol observador. No és un dilema fictici ni per a nosaltres ni per a molts altres països d’Europa, en els que la convivència de distintes ètnies, cultures, llengües i religions està suscitant alguns problemes greus.

     De la Trobada interreligiosa celebrada a la nostra terra sorgí un missatge d’esperança. Podem conviure. I les religions, si cadascuna va a les seves arrels, no poden deixar de trobar en elles un missatge de compassió, de respecte i de pau. La pau, es va dir també, és el nom de Déu.

     Desitjo fer-me ressò d’aquesta esperança en començar els cristians el temps d’Advent. D’aquí a poques setmanes, començarem la segona dècada del segle XXI. Si la primera dècada, en bona part del panorama internacional, ha estat marcada pel conflicte, la contraposició i la guerra. En aquesta Trobada interreligiosa sorgí una i altre vegada l’esperança de que la propera dècada sigui una dècada de respecte, de convivència i de pau.

     També  es digué que això pot semblar un bon desig, una utopia i en el fons una ingenuïtat.  Per a alguns, pot ser que ho sigui. Per a un esperit autènticament religiós no pot ser-ho. Perquè  un creient sap que Déu no ha abandonat aquest món creat per ell.

     I com que els cristians som ja a l’Advent, temps d’expectació i d’esperança del Déu que ve a la humanitat, demano a tots el compromís de la pregària per aquesta intenció. La que s’anomenà la “força dèbil” de la pregària pot fer possible aquests bons desitjos per la propera dècada. El profeta Isaïes també és utòpic quan, a la litúrgia d’avui, ens invita a esperar que “tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

     Tal com deia el missatge enviat pel Papa a la Trobada, “en la pregària se’ns ofereix la possibilitat d’aprendre el llenguatge de la pau i el respecte, enfortint aquesta llavor de pau que el mateix Déu ha sembrat en el cor dels homes, i que, constitueix, per damunt de diferències de races, cultures i religions, l’anhel més profund de l’ésser humà”. La pregària ens donarà la força espiritual per tal de no deixar-nos vèncer per les dificultats i treure les conseqüències del fet que tots els homes formem una sola família humana.

      

     + Josep Àngel Saiz Meneses

     Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa