La crisi econòmica que estem travessant és una crisi de l’anomenada “societat del benestar”. Aquesta expressió es va començar a utilitzar els anys 80 per definir aquelles societats en què es realitza el manteniment i el desenvolupament de l’economia de mercat i a la vegada s’ofereix un conjunt de prestacions socials per als ciutadans menys afavorits. La societat del benestar es fonamenta en la prosperitat econòmica, i es viu en els països desenvolupats. Aquesta bonança econòmica dels països desenvolupats s’acostuma a construir sobre l’explotació d’altres països. A més a més, sempre hi ha col·lectius en els països rics que es queden fora dels circuits de la riquesa. Al mateix temps, un del perills d’aquesta societat del benestar és que produeix un model de ciutadà l’objectiu principal del qual, en la vida, és l’acumulació de riqueses i el consum de bens materials.
En el nostre occident ric no només mirem de satisfer les necessitats primàries, sinó que també s’exigeix un cert nivell de qualitat en els productes, en els serveis, en la vida en general. Aquesta demanda és legitima en principi, però ha de ser responsable hi ha d’estar emmarcada en una concepció integral de l’esser humà, de la vida, de la societat. El Sant Pare Joan Pau II ja remarcava en la seva encíclica Centesimus Annus (confer cf n. 36), que la concepció consumista i hedonista de la vida condueix a una greu deshumanització. Ni les persones, ni els col·lectius, ni els països, poden caure en un plantejament de produir i consumir sense control, de manera egoista, tancada, posant en perill els recursos del planeta i projectant els individus a un frenesí consumista, a un plantejament vital de diversió i d’immediatesa que genera el desig de tenir-ho to i immediatament, i alhora desemboca en el cansament de tot gairebé immediatament
Cercar una major qualitat de vida és quelcom lícit, sempre que la prosperitat personal no acabi convertint l’individu en presoner de les possessions materials i dels hàbits consumistes i perjudicant també els mes dèbils. Per això, és tant important l’educació de les persones a fi que facin un ús adequat del bens, evitant els abusos i a fi que tinguin una actitud solidaria i no una actitud egoista. Les nostres inquietuds, els nostres ideals han d’encaminar-se cap a un creixement en l’ésser i no en el tenir, hem de viure en funció de l’ésser i no del tenir. No hem de pretendre acumular riqueses, siguin de l’ordre que siguin, sinó procurar créixer com a persones i com a cristians, conscients que formem una gran família amb tota la humanitat. Que el nostre estil de vida tingui un punt d’austeritat i de solidaritat.
No aniria malament que adoptéssim un estil de vida d’acord amb aquesta senzilla pregària que recull el Llibre dels Proverbis, dirigida a Deu (30, 7-9): “Dues coses t’he demanat, Senyor; no me les neguis mentre visqui; Allunya de mi falsedat i la mentida; no em donis pobresa ni riquesa. Dóna’m l’aliment que necessito i prou, no fos que, sadollat, renegués de tu dient tant se me’n dóna del Senyor o bé no fos que, indigent, anés a robar abusant del nom del meu Déu”, És una preciosa oració en la qual es demana a Déu sinceritat i honradesa per a les relacions amb els altres, i també un terme mitja entre la riquesa i la pobresa que pot ajudar a mantenir una conducta recta i honesta al llarg de la vida. No demana riqueses que portin en si mateixes el perill de l’egoisme, del menyspreu als altres, i inclús a Déu. Ni tampoc demana pobresa que podria implicar la temptació d’apropiar-se de l’aliè i renegar de Déu. Que el Senyor ens concedeixi gaudir dels bens materials sense que aquests ens esclavitzin i compartint-lo amb els altres.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa