Amb aquest escrit voldria fer una crida seriosa a les consciències, a les consciències dels cristians però també a les consciències de tots els homes i les dones que creuen que els éssers humans ens hem de guiar per la recta raó. Em refereixo a les notícies sobre els avortaments practicats en determinades clíniques, fent un veritable frau de llei, és a dir, transgredint la normativa, ja massa permissiva, en matèria de respecte a la vida no nascuda.
Crec que aquesta reflexió seriosa ens la demana la Jornada per la Família i la Vida, que celebra l’Església catòlica aquest diumenge dins de la novena de Nadal, en el dia de la festa de la Sagrada Família.
Segons unes xifres publicades fa poc, a Espanya durant l’any 2006 hi hagué 110.000 avortaments provocats, amb un augment proper al 20 per cent sobre les xifres de l’any anterior. Es miri com es miri, és una xifra esgarrifosa. Quin judici faran de la nostra generació en el futur, si –com hem d’esperar- augmenta el sentit de responsabilitat humana davant la vida concebuda i encara no nascuda?
Es pot considerar humana una societat en la qual es produeixen fets com aquest? El dret a la vida és un dret fonamental, el més important, i va des de l’inici de la seva concepció fins a la mort natural. La Constitució espanyola reconeix que “tots tenen dret a la vida i a la integritat física i moral” (article 15).
És un deure de tota societat que vulgui ser humana, i més encara si es vol inspirar en els principis de l’humanisme cristià, defensar la vida humana des de l’inici fins a la mort natural. Cal que la societat prengui consciència de la gravetat de l’avortament i defensi la vida.
El Concili Vaticà II, tan solidari amb el món d’avui i tan obert a tots els veritables valors de l’humanisme, no va dubtar a qualificar l’avortament provocat, volgut directament com un mitjà o com un fi, de “crim abominable”. “Déu, Senyor de la vida, ha confiat als homes l’altíssima missió de perpetuar la vida, missió que ha de ser exercida d’una manera digna de l’home”. Agredir l’innocent indefens que demana entrar a la vida humana i truncar el seu camí vital inicial és sempre un fracàs, quelcom indigne d’una persona que es vulgui comportar amb sentiments humans.
Es dirà, i no sense raó, que sovint es recorre a l’avortament perquè la dona es troba en una situació de greus dificultats per acollir i portar endavant la nova vida, tenint-ne cura i educant el fill que arriba. És ben cert que es donen aquestes situacions. Però aquí cal fer una crida a les autoritats que tenen la greu responsabilitat d’administrar els recursos socials, invertint-los en la promoció de la natalitat –massa baixa encara entre nosaltres- i no posant-los al servei d’institucions que atempten contra el dret a la vida. Amb tot respecte, he de dir que hauran de donar comptes davant Déu de determinades actituds.
Desitjo acabar aquest escrit amb una crida a l’esperança. En la recent encíclica Spe salvi, Benet XVI diu que “tota actuació seriosa i recta de l’home és esperança en acte” (n. 35). Doncs bé, em plau reconèixer la labor ben positiva que fan tantes persones i institucions que es posen al servei de la defensa de la vida, ajudant les mares gestants en risc de recórrer a l’avortament a portar endavant la seva maternitat. Elles i ells són els veritables promotors d’una cultura de la vida.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa