Ha passat el 1er de maig, la Festa del Treball. En l’avinentesa d’aquesta data de tanta significació social desitjo proposar una reflexió sobre un problema que per desgràcia va en augment: l’atur i de manera especial, l’atur juvenil. El fet al nostre país que hi hagi més de cinc milions d’aturats constitueix un drama que treu el son. Però hi ha una altra xifra encara més alarmant, si cal: que entre els joves l’atur arriba al 50 per cent. En la Visita Pastoral que anem fent a diferents comunitats i obres cristianes de la nostra diòcesi, he pogut escoltar dels llavis de molts pares i mares la seva angoixa pel fet de tenir a casa els fills en edat laboral que es troben en la situació que ha estat qualificada com la dels “ni ni”; és a dir, aquells joves que “ni estudien ni treballen”.
Hi ha molt a dir de les conseqüències negatives d’aquesta situació tant en l’orde psicològic com en l’humà i l’espiritual. Benet XVI ho reconeix clarament en la seva encíclica social – Charitas in veritate-, en dir que “quan la incertesa en les condicions de treball es fa endèmica a causa de la mobilitat i la manca de regularització, sorgeixen formes d’inestabilitat psicològica, de dificultat per a crear camins propis coherents en la vida, inclòs el del matrimoni. Com a conseqüència, es produeixen situacions de deterioració humana i de desaprofitament social”.
La primera cosa –és a dir, l’atur juvenil- ens ha de preocupar molt, si de creiem de debò que la persona humana ha de tenir el primat en el món de l’economia i de les relacions laborals, i això és un dels principis fonamentals de la doctrina social cristiana. Però al costat de les conseqüències negatives de l’atur juvenil en l’estabilitat i la maduresa de la persona, hi ha també la conseqüència del desaprofitament social. Per això alguns observadors no han dubtat en preguntar-se si estem davant una “generació perduda” en el sentit que no se li ofereixen les condicions per a que pugui donar a la societat aquells fruits que hom podria esperar de la formació que han rebut, a vegades amb tant d’esforç per part dels seus pares.
Jo m’atreveixo a dir que no, que no estem davant una generació perduda. Ara bé, és urgent trobar-hi solucions. Sóc molt conscient que una cosa és plantejar el problema i una altra –de ben diferent- és poder-lo resoldre. Com a bisbe m’animo a demanar als nostres empresaris i a totes les persones i entitats que puguin col·laborar en aquest afany, quelcom que, per altra banda, també se’ls ha sol·licitat des de les diferents instàncies de la societat: davant una situació de tanta gravetat, cal aplicar l’enginy, la creativitat, sumar tots els esforços possibles, encara que puguin semblar petits, i pal·liar la probable frustració de bona part d’una generació que, d’altra banda, està molt preparada culturalment i tècnica.
Com Església, també tenim una feina a fer en aquest sentit. Càritas està treballant, en la mesura de les seves possibilitats, amb el programa “Joves a l’atur” que ofereix a les persones amb dificultats sociolaborals un recursos per a poder inserir-se en el món laboral. Per a aconseguir aquest objectiu realitzen uns itineraris d’inserció laboral personalitzats i adaptats a les diferents necessitats. Orientació laboral i espais de recerca de treball, formació ocupacional, mediació laboral amb les empreses i borsa de treball, oferta de formació en el coneixement de la llengua, etc. No dubto en allargar la ma a tots aquells que puguin ajudar-nos en aquesta tasca tant urgent per a la nostra societat.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa