Recordo que en els meus anys de pastoral parroquial una de les idees que acostumava a dir als pares en l'homilia de la celebració del baptisme era que l'educació d'un fill és un obra d'art, que ajudar el fill a desenvolupar totes les seves potencialitats físiques, psicològiques, intel•lectuals i espirituals és una obra d'art més bella i important que la més bella de les pintures, escultures o edificis. Ara bé, una obra d'art no s'improvisa i demana dedicació, estimació i molta paciència. Amb termes semblants m'he dirigit també als professors, catequistes, monitors, a tots aquells que en un moment o altre de la vida poden col•laborar en l'educació de les persones. Desitjo felicitar en primer lloc els pares i els professionals del món educatiu pel seu coratge. També les persones que col•laboren en la formació dels altres en diverses institucions i voluntariats.
Actualment ens trobem amb unes dificultats desconegudes fa uns anys. He sentit anècdotes increïbles sobre infants de pocs anys que es neguen a obeir els seus pares, en famílies normals, no em refereixo a famílies desestructurades. No parlem ja de la indisciplina a les escoles. Segons els entesos, el compromís per part dels pares en l'educació dels fills es va afeblint, com es s’afebleix el principi d'autoritat en general, i així és molt difícil dur a terme la missió d'educar.
La pèrdua d'autoritat es detecta en les famílies i en les escoles, i també en les parròquies i en les institucions d'educació en el temps lliure. La temptació de les instàncies educatives és la inhibició, passant als altres la responsabilitat. Certament, avui dia ser pare o ser educador no és gens fàcil, més aviat sembla una missió impossible, perquè estem subjectes a innombrables impactes visuals i acústics, en una cultura de la imatge en què no tenim temps de processar i integrar la cascada de dades i informacions que rebem cada dia. A més a més, la nostra cultura és cada dia més relativista i més òrfena de punts de referència.
Aquell respecte que es tenia pel pare, pel mestre, pel rector del poble ha quedat lluny. Abans els infants i els joves imitaven els pares i els referents educatius que tenien al seu entorn. Ara sembla com si els adults volguessin imitar els joves, perquè s'ha instaurat el valor de la joventut perpètua i en lloc de respectar el cicle de la vida amb tot allò que té de bell i d'enriquidor en cada etapa, es tracta d'aconseguir una mena de joventut estètica i superficial.
El pare, el mestre, el sacerdot, el monitor hauran de ser accessibles, propers. Però cadascú ocupant el seu lloc perquè entre tots hem d'afrontar l'apassionant i dificilíssima tasca de l'educació, conscients que si no es compleix amb els deures educatius, vindran altres instàncies que ocuparan i usurparan el seu lloc. En aquest sentit, sembla que actualment hi ha dos agents educatius que estan desplaçant els altres: la TV i internet. Cada vegada estem més comunicats amb persones que poden ser a milers de quilòmetres de distància i cada vegada hi ha més problemes en el diàleg i la relació personal. És la grandesa i la misèria de les noves tecnologies, instruments amb els quals es poden fer meravelles i que poden ser un ajut en l'educació, però que també poden produir desastres, tot depèn de l'ús que se'n faci.
Aquestes setmanes del mes d'octubre tractaré alguns aspectes de l'educació.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Actualment ens trobem amb unes dificultats desconegudes fa uns anys. He sentit anècdotes increïbles sobre infants de pocs anys que es neguen a obeir els seus pares, en famílies normals, no em refereixo a famílies desestructurades. No parlem ja de la indisciplina a les escoles. Segons els entesos, el compromís per part dels pares en l'educació dels fills es va afeblint, com es s’afebleix el principi d'autoritat en general, i així és molt difícil dur a terme la missió d'educar.
La pèrdua d'autoritat es detecta en les famílies i en les escoles, i també en les parròquies i en les institucions d'educació en el temps lliure. La temptació de les instàncies educatives és la inhibició, passant als altres la responsabilitat. Certament, avui dia ser pare o ser educador no és gens fàcil, més aviat sembla una missió impossible, perquè estem subjectes a innombrables impactes visuals i acústics, en una cultura de la imatge en què no tenim temps de processar i integrar la cascada de dades i informacions que rebem cada dia. A més a més, la nostra cultura és cada dia més relativista i més òrfena de punts de referència.
Aquell respecte que es tenia pel pare, pel mestre, pel rector del poble ha quedat lluny. Abans els infants i els joves imitaven els pares i els referents educatius que tenien al seu entorn. Ara sembla com si els adults volguessin imitar els joves, perquè s'ha instaurat el valor de la joventut perpètua i en lloc de respectar el cicle de la vida amb tot allò que té de bell i d'enriquidor en cada etapa, es tracta d'aconseguir una mena de joventut estètica i superficial.
El pare, el mestre, el sacerdot, el monitor hauran de ser accessibles, propers. Però cadascú ocupant el seu lloc perquè entre tots hem d'afrontar l'apassionant i dificilíssima tasca de l'educació, conscients que si no es compleix amb els deures educatius, vindran altres instàncies que ocuparan i usurparan el seu lloc. En aquest sentit, sembla que actualment hi ha dos agents educatius que estan desplaçant els altres: la TV i internet. Cada vegada estem més comunicats amb persones que poden ser a milers de quilòmetres de distància i cada vegada hi ha més problemes en el diàleg i la relació personal. És la grandesa i la misèria de les noves tecnologies, instruments amb els quals es poden fer meravelles i que poden ser un ajut en l'educació, però que també poden produir desastres, tot depèn de l'ús que se'n faci.
Aquestes setmanes del mes d'octubre tractaré alguns aspectes de l'educació.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa