Aquestes notes sobre la proposta de la fe cristiana als joves arriben avui al final. Almenys de moment. I aquesta reflexió és sobre la valentia a l’hora de proposar-los la fe en el Crist. Això és possible perquè hem de ser conscients –i molt clars a l’hora de dir-ho- que no ens prediquem a nosaltres mateixos sinó que prediquem el Crist. No demanem als joves que creguin en nosaltres, sinó que creguin en Crist.
En el llibre dels Fets dels Apòstols –una crònica de les primeres comunitats cristianes- es descriu que Pere, Joan i els altres apòstols “predicaven la Paraula de Déu amb valentia” (4, 31). I més endavant s’afirmarà el mateix de Pau. Després de la seva conversió, “Pau arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor.” (9, 26-28)
La paraula grega que es fa servir és parresia, que es tradueix com predicant amb valentia. El significat d’aquesta paraula es refereix sobretot a la llibertat a parlar, amb valentia i sense ambigüitats. Aquesta és una característica essencial en la missió evangelitzadora que ens ajuda a comprendre la missió de l’Església i de cada cristià: parlar amb valentia, amb llibertat i sense por.
Aquest concepte –i aquesta actitud- té una importància particular en la pastoral de la joventut. La persona que té parresia és la persona audaç en la seva relació amb les persones i amb el seu medi ambient a l’hora d’expressar-se amb valentia i llibertat d’esperit, sempre al servei de la veritat, no pas del propis interessos o del prestigi personal. Cal ser molt lliure, pobre i humil per assolir la llibertat i trepitjar la pròpia vanitat personal.
En el cas que ens ocupa, ens cal demanar en la pregària els dons de la humilitat, la valentia i l’encert per anunciar la Bona Nova de Jesús als joves –en els quals també hi és present i parla l’Esperit Sant- i per interpretar amb ells la realitat a la llum de la fe.
D’aquesta valentia ens donà exemple el Papa Joan Pau II, per exemple, en aquelles paraules amb què obrí el seu pontificat: “No tingueu por: obriu les portes al Crist”. O amb aquelles altres: “Joves, vosaltres sou la meva esperança, vosaltres sou l’esperança de l’Església”.
També són exemple d’aquesta valentia aquestes paraules de Benet XVI adreçades precisament als joves: “Aquell que deixa entrar el Crist en la seva vida, no perd res, res, absolutament res, de tot allò que fa la vida lliure, bella i gran. Tan sols en aquesta amistat amb Crist es revelen realment les grans potencialitats de la condició humana. Estigueu profundament convençuts d’això: Jesucrist no us pren res de tot allò que hi ha de gran i de bell en vosaltres, sinó que ho duu tot a la seva perfecció per a la glòria de Déu, per a la felicitat dels homes, per a la salvació del món.”
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa