Ordenación Sacerdotal David Remolar

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en l’ordenació sacerdotal de Mn. David Remolar. Catedral de Terrassa, diumenge dia 15 de febrer de 2009, a les 6 de la tarda. Lectures: Jr 1, 4-9; Rm 12, 4-8; Jn 15, 9-17. 
 

1. Salutacions 

“Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà sempre”. Escollits per Jesucrist per viure en amistat amb ell, per rebre la missió d’anar per tot arreu i donar un fruit abundant. 

Benvolguts Sr. Vicari General i Rector del Seminari; benvolgut Sr. Secretari General, preveres, religiosos i diaques;

benvolgut Mn. David, i membres de la teva família; benvolguts tots, germanes i germans en Crist. 
 

2. Soc jo qui us he escollit 

Pastors dabo vobis (cf. n. 36) ens recorda que la història de tota vocació sacerdotal, com també de tota vocació cristiana, és la història d’un inefable diàleg entre Déu i l’home, entre l’amor de Déu que crida i la llibertat de l’home que respon a Déu en l’amor. Aquest és el model constant, l’element imprescindible de tota vocació; la dels profetes, apòstols, capellans, religiosos, fidels laics, la de tota persona. 

Ara bé, la intervenció lliure i gratuïta de Déu que crida és absolutament prioritària, anterior i decisiva. És seva la iniciativa de cridar. Per exemple, aquesta és l’experiència del profeta Jeremies: «El Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: “Abans que et modelés en les entranyes de la mare, ja et vaig conèixer; abans de néixer, ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions”» (Jr 1, 4-5). I és la mateixa veritat presentada per l’apòstol Pau, que fonamenta tota vocació en l’elecció eterna en Crist, feta «abans de la creació del món» i «conforme al beneplàcit de la seva voluntat» (Ef 1, 4. 5). La primacia absoluta de la gràcia en la vocació troba la seva proclamació perfecta en la paraula de Jesús: «No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà sempre». (Jn 15, 16). 

La vocació és un do de la gràcia divina i no un dret de l’home, de manera que «mai es pot considerar la vida sacerdotal com una promoció simplement humana, ni la missió del ministre com un simple projecte personal». D’aquesta manera, queda exclosa radicalment tota vanaglòria i presumpció per part dels cridats (cf. Hb 5, 4ss) els quals han de sentir profundament una gratitud admirada i commoguda, una confiança i una esperança fermes, perquè saben que estan recolzats no en les seves pròpies forces, sinó en la fidelitat incondicional de Déu que crida. 
 

3. Per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu 

El Senyor Jesús, després de completar amb la seva mort i resurrecció els misteris de la nostra salvació, va fundar la seva Església i va enviar els Apòstols per tot el món, com Ell havia estat enviat pel Pare (cf. Jn 20, 21). La missió de l’Església continua i desenvolupa al llarg de la història la missió mateixa de Crist, que vol conduir tots els homes i dones a la fe, a la llibertat i a la pau de manera que descobreixin el camí per a la plena participació del misteri de Déu. L’Església ha de caminar pel mateix camí que Crist va seguir, és a dir, pel camí de la pobresa, l’obediència, el servei i el lliurament total. La missió dels deixebles és col·laboració amb la de Crist i no es fonamenta en les capacitats humanes sinó en el poder del Senyor ressuscitat present en la seva Església. 

Sant Joan fa un pas més en relacionar directament la missió que Jesús confia als seus deixebles amb la que ell mateix ha rebut del Pare: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn 20, 21). També en l’oració sacerdotal Jesús, dirigint-se al Pare, dirà: «Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat» (Jn 17, 18). El sentit missioner de l’Evangeli de Joan està expressat en el capítol 17: la vida eterna consisteix en el coneixement de Déu i del seu enviat, Jesucrist. 

Crist et diu això, de manera molt personal, a tu, estimat David. Amb l’ordenació sacerdotal, quedes inserit en la missió dels Apòstols. A través d’aquest ministeri, formes part de la gran multitud dels qui, des de la Pentecosta, han rebut la missió apostòlica. Quedes inserit en la comunió del presbiteri, en la comunió amb el bisbe i amb el Successor de san Pere.  
 

4. Dar un fruto abundante y duradero  

La alegoría de la vid y los sarmientos, en el centro del Sermón de la Cena, del cual hemos escuchado la segunda parte en la proclamación del evangelio, habla de que quien permanece unido a Jesús da un fruto abundante y de que él nos destina a dar un fruto duradero. Permanecer y dar fruto. Unión vivificante de cada uno con Cristo y unidad comunitaria de todos en la Iglesia. Permanecer es mutua intimidad de pensamiento y vida. Nos manda que permanezcamos en el amor que nos tiene. Permanecer es fidelidad y constancia, es no separarse, no arrancarnos de lo que es nuestra vida, es fijar la morada, establecerse en un hogar interior. Cristo permanece en el amor que le tiene el Padre cumpliendo su mandamiento de amar a los hombres; nosotros permaneceremos en el amor que nos tiene Cristo si cumplimos su mandamiento de amarnos los unos a los otros. 

Dar fruto significa llevar a la madurez la misión de Cristo. En este mismo sentido dice Jesús que «el grano de trigo que cae en tierra y muere da mucho fruto» (Jn 12, 24). Y él es ese grano de trigo, él y su palabra. Los que reciben a Cristo y su palabra, los que permanecen en él y cumplen lo que él dice, los que mueren con él para que el mundo viva, dando mucho fruto. Y éste es el fruto que permanece (Jn 15, 16). En este fruto, en esta cosecha, está empeñada la Iglesia. Para llevar adelante su empeño debe continuar unida al Señor, dejando que sea el Señor el que inspire toda su organización y le infunda la vida. 

Permanecer en el amor a Dios es permanecer en el mandamiento de Jesús, o sea, en la entrega de amor al prójimo. Será preciso aplicarnos con generosidad y amor a las nuevas situaciones de sufrimiento y de dolor de las personas, como es el caso de enfermos abandonados, desasistidos y rechazados a causa de su enfermedad, será preciso responder a los retos que hallemos en cada momento, como es actualmente la crisis económica en que nos hallamos sumidos y que produce una situación de extrema necesidad en no pocos hermanos nuestros. Así como Jesús amó con predilección a los más necesitados, así es como debemos amar. 
 

5. Dejarse podar 

El sarmiento no tiene vida propia y, por tanto, no puede dar fruto de por sí; necesita la savia, es decir, la gracia comunicada por Jesús. Interrumpir la relación con Jesús significa apartarse de la fuente de la vida y reducirse a la esterilidad. La ausencia de fruto delata la falta de unión con Jesús. 

Entre los sarmientos y la vid hay una comunión de vida con tal de que aquéllos permanezcan unidos a la vid. Si es así, también los sarmientos se alimentan y crecen con la misma savia. Jesús ha prometido estar con nosotros hasta el fin del mundo, y lo estará si le somos fieles. 

La poda es una operación que consiste en cortar las ramas muertas, enfermas o superfluas del árbol, en este caso de la vid. Con la finalidad de que renazca la vida y que adquirir una forma más bella. A lo largo de la vida sacerdotal hay que dejarse podar por Dios, por el Padre, que es el Viñador. Dejarse podar las actitudes pecaminosas de egoísmo, de soberbia, de orgullo y de pereza. Dejarse podar las formas temperamentales que dificultan la acción del Espíritu a través nuestro, y que van desde el individualismo estéril al conformismo gregario. Dejarse podar para configurarse a Cristo Buen Pastor y para dar un fruto abundante. 
 

6. Final 

Querido David, el sacramento del Orden, que estás a punto de recibir, te hará partícipe de la misma misión de Cristo; estarás llamado a sembrar la semilla de su Palabra, a distribuir la misericordia divina y a alimentar a los fieles en la mesa de su Cuerpo y de su Sangre. En este momento tan solemne e importante de tu vida, Jesús te dice a ti también: Ya no te llamo siervo, sino amigo. Acepta y cultiva esta intimidad con Cristo. 

En este camino sacerdotal siempre te acompañará María, Madre de los sacerdotes. Ella al pie de la cruz se unió al sacrificio de su Hijo y, después de la resurrección, en el Cenáculo, recibió con los Apóstoles y con los demás discípulos el don del Espíritu. Ella estará a tu lado siempre para que con la gracia de Dios des un fruto abundante y duradero. Que así sea.