Meditación de año nuevo

            Ja som al nou any del Senyor 2015. Aquesta meditació, tenint en el pensament i en el cor la nostra diòcesi de Terrassa, no vol ser de balanç de l’any que ha acabat sinó de propòsits per a l’any que comença. I ho resumiria en dues paraules: continuïtat i esperança.

            Continuïtat, que d’una manera més planera es pot formular així: seguir en la tasca que hem emprès. Això és el que demano a tots els diocesans i a mi mateix, com a bisbe i servidor de tota la comunitat diocesana. Que cadascú segueixi amb la ma a l’arada, allí on el Senyor l’ha posat.  Us demano i em demano que no ens cansem. Que sapiguem durar i perdurar en la feina de cadascú, mentre el Senyor ens doni forces. Hem celebrat, el 2014, el desè aniversari de la creació de la nostra diòcesi. Crec que en aquesta dècada s’ha construït  una veritable Església local. Ara es tracta de continuar, de consolidar i de millorar el que tenim.

            D’una manera especial, davant la situació de crisi econòmica que s’allarga, insisteixo en la tasca urgent de les obres socials cristianes, i en primer lloc la de Càritas.

El Papa Francesc ens hi urgeix, quan ens convida a “sortir al carrer” per a proposar l’Evangeli, per a ser una “Església samaritana”, és a dir, solidària amb tots els qui sofreixen. Una Església sensible i solidària sobretot amb dos col·lectius que estan sovint en el cor i n la paraula del Papa: els infants i els ancians, les víctimes més sensibles de la crisi.

            Després de la continuïtat en el treball i en el compromís de cadascú,  hem de sostenir l’esperança. Comunicar esperança és missió pròpia del bisbe. Però abans i sobretot, l’esperança com a virtut teologal és do de Déu. Us puc dir que recorrent la diòcesi –de manera especial amb motiu de la visita pastoral- trobo molts motius d’esperança. Les nostres parròquies, les nostres obres educatives, socials, assistencials frueixen de bona salut. Però pretenc que caiguem en cap forma d’autocomplaença, el que  els catalans anomenem –amb una paraula expressiva – el cofoïsme.

            Permeteu-me que us recordi un motiu d’esperança que m’afecta especialment. El 30 de novembre vaig ordenar sis diaques, que se sumen als dos que ja servien a la diòcesi, i que amb l’ajuda de Déu seran ordenats de preveres amb tota probabilitat durant aquest any 2015. Tindrem, doncs, vuit nous sacerdots al servei de les parròquies de la nostra diòcesi. Pocs dies després el Bisbe Auxiliar va ordenar un nou diaca permanent. Això m’anima molt i em consola, perquè l’escassetat de vocacions sacerdotals és un motiu de fonda preocupació. Us demano a tots que vulgueu compartir aquesta preocupació i que actueu en conseqüència, sobretot les famílies cristianes i els joves. Ens hi va el present i encara més el futur de la nostra diòcesi.

            Aquest 2015 estem a l’any del Jubileu Teresià, amb motiu del cinquè centenari de santa Teresa de Jesús, doctora de l’Església. Ella posa als nostres llavis, en aquest començament del nou any, aquela pregària que ens diu que en qualsevol circumstància estem en mans de Déu. Que aquesta admonició teresiana  ens acompanyi durant tot el 2015: “Que res no et torbi,/ que res no t’espanti./ Tot passa./ Déu no canvia./La paciència/ tot ho abasta./ Al qui té a Déu,/ res no li falta:/ Només amb Déu n’hi ha prou”. Desitjo un bon any a tots els qui seguiu aquestes reflexions setmanals.

 

            + Josep Àngel Saiz Meneses

 

            Bisbe de Terrassa.

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa