Renovación y continuidad. Armonizar lo antiguo y lo nuevo (y 3)

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

En dues cartes anteriors ens referíem a la importància de buscar la unitat, la complementarietat, l’enriquiment mutu des dels diferents carismes, de combinar l’antic i el nou cercant l’eficàcia pastoral més gran. El mateix criteri que comentàvem en referència als infants i els joves, és el que s’ha d’aplicar amb els adults. En aquest sentit hem de potenciar la vitalitat de les comunitats parroquials i la seva creativitat, i al mateix temps, facilitar la inserció dels moviments eclesials. No és una feina fàcil però no hem de desistir d’intentar-ho.

Recordo la resposta del papa Benet a un rector romà en una trobada amb els sacerdots de la diòcesi de Roma el 22 de febrer de 2007. La pregunta es referia als moviments eclesials i les noves comunitats, que són un do providencial pel nostre temps i és necessari trobar per a ells una adequada integració a l’Església. El Papa va respondre a partir de dos criteris fonamentals. L’un, pres de sant Pau: “No sofoqueu l’Esperit, no desestimeu els dons de profecia” (1 Tes 5,19). Això significa que si el Senyor beneeix l’Església amb nous dons, hem d’acollir-los i agrair-los, encara que a vegades no sigui fàcil la seva articulació en la pastoral ordinària. Així ha estat sempre en la història de l’Església i també en el nostre temps.

La segona regla es refereix al fet que l’Església és una, i si els moviments són realment do de l’Esperit Sant, per força s’han d’inserir en la totalitat i servir-la. En tot cas és imprescindible el diàleg pacient entre pastors i responsables de moviments perquè la seva aportació sigui fecunda; també és imprescindible el diàleg entre els diferents moviments i realitats eclesials per que es coneguin i es reconeguin. La vivència dels dos criteris amb tot el que comporta d’abnegació, empatia, paciència, acceptació, sofriment i espiritualitat de comunió, fa que el fruit sigui abundant perquè s’ofereix un testimoni d’unitat, imprescindible perquè siguem creïbles en l’anunci de l’Evangeli.

Aquests últims anys han arribat a la nostra diòcesi mètodes nous d’evangelització com els Cursos Alfa o els Recessos d’Emaús. També convé tenir presents els diferents moviments d’apostolat seglar que porten molt de temps implantats, ja siguin els moviments especialitzats de l’Acció Catòlica – Acció Catòlica Obrera i el Moviment Cristià de Pobles i Comarques- ja siguin els nous moviments com els Cursets de Cristiandat, Focolars, o Comunió i Alliberament; al mateix temps comptem amb diferents realitats d’Església que porten a terme importants obres pastorals; també les pròpies de congregacions religioses, així com el Camí Neocatecumenal, la Renovació Carismàtica o els diversos moviments d’espiritualitat matrimonial.

Harmonitzar l’antic i el nou. En arribar a una parròquia o a qualsevol missió pastoral hem de saber valorar allò que rebem dels nostres predecessors i treballar en continuïtat amb el treball realitzat, vencent la possible temptació d’inventar-ho tot i partir de zero. Al mateix temps cal incorporar els nous elements – mètodes, moviments, etc- que siguin convenients i necessaris per al bé pastoral d’una comunitat determinada. No es poden implantar tots a la vegada perquè això portaria a la dispersió i el caos; tampoc es pot “copiar i enganxar” tot el que anem coneixent, perquè no totes les feligresies són iguals, ni les cultures, ni els llocs. En definitiva, s’ha de discernir i prioritzar, des de la pregària i la reflexió, tenint en compte la realitat concreta; des de la comunió i la corresponsabilitat, perquè els col•laboradors i feligresos també són responsables de la pastoral i se’ls ha d’escoltar, i sobretot, buscar sempre la voluntat de Déu i el bé pastoral.

+ Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa