I. Introducció La família cristiana té, avui més que mai, la missió de transmetre la fe, una fe que implica l'entrega a Jesucrist, mort i ressuscitat, i la inserció en la comunitat eclesial. Els pares són els primers evangelitzadors dels fills començant per l'ensenyament de les primeres oracions. Així es va construint un univers moral arrelat en la voluntat de Déu, en el qual el fill creix en els valors humans i cristians que donen ple sentit a la vida. El 22 de novembre de 1981, en l'Exhortació Apostòlica Familiaris Consortio (n. 86), el papa Joan Pau II ens deia que "¡El futur de la humanitat es forja en la família! Benvolguts Srs. Vicaris Generals, Sr. Secretari General, preveres, consiliaris i responsables del Centre de Preparació del Matrimoni, Equips de la Mare de Déu, Encontres Matrimonials i el Grup de Matrimonis del Sant Esperit; agents i altres moviments de pastoral de l'àmbit de la família de la nostra diòcesi; benvolguts germanes i germans en Crist. Celebrem juntament amb tota l'Església universal el tercer diumenge de Pasqua. L'Evangeli que hem escoltat ens presenta a Jesús ressuscitat que es fa present enmig dels apòstols. El Senyor, els obre l'enteniment perquè puguin comprendre les Escriptures i els envia a predicar l'Evangeli per tot el món, començant per Jerusalem. Una Bona Notícia que renova tots els àmbits de la vida humana, també el de la família. Amb aquesta celebració eucarística cloem el Primera Jornada Diocesana de la Família de la nostra diòcesi de Terrassa. Nosaltres som enviats ara i aquí a proclamar l'Evangeli de la família. II. Doctrina de l'Església sobre la família La família és una realitat present en totes les societats conegudes. Entorn de l'aliança entre home i dona, i la comunitat de vida entre pares i fills, tenen lloc una gran varietat de valors, costums, normes i lleis que la configuren com una institució fonamental per a la societat. L'Església, en els seus ensenyaments sobre la família, parteix del coneixement que te per la Revelació sobre l'home i la família, a les quals uneix les troballes de la raó sobre la naturalesa i les exigències ètiques relatives a la vida familiar. Té també en compte les aportacions de les ciències socials sobre la família com dades a considerar , però no com a pauta de comportament. La situació sociològica de la família en un determinat país i en un cert moment històric únicament indica el que està passant, però no el que la família està cridada a ser, el que «ha de ser». 1. La família com institució social La família és expressió primera i fonamental de la naturalesa social de l'ésser humà. «En el matrimoni i la família es constitueixen un conjunt de relacions interpersonals —relació conjugal, paternitat- maternitat, filiació, fraternitat— mitjançant les quals tota persona humana queda introduïda en la «família humana» i en la «família de Déu» que és l'Església (FC 15). El matrimoni i la família fundada sobre el matrimoni, no són una invenció humana, sinó que responen als plans del Creador. Ja en les primeres pàgines de la Bíblia, després de la narració de la creació, apareix el matrimoni i la institució familiar, en la benedicció de Déu al nostre primers pares perquè creixessin i es multipliquessin (Cf. Gen 1,28). Més expressives encara són aquestes paraules: «l'home deixa al seu pare i a la seva mare i s'uneix a la seva dona, i són els dos una sola carn» (Gen 2, 24). Expressen la grandesa del matrimoni i les seves propietats essencials: la unitat i la indissolubilitat. Jesús es refereix a elles quan explica la indissolubilitat del matrimoni i remet «al principi», això és, als plans del Creador (Mt 19, 4-6). En els ensenyaments de l'Església s'explicita què defineix la verdadera institució matrimonial i familiar. De manera breu, però molt clar, el Magisteri ensenya que «segons el designi de Déu, el matrimoni és el fonament de la comunitat més àmplia que és la família, ja que la institució mateixa del matrimoni i l'amor conjugal estan ordenats a la procreació i educació de la fillada, en la que troben la seva coronació» (FC 14). El Concili Vaticà II, sintetitzant el constant ensenyament de l'Església, es refereix a la unió entre marit i muller, assenyalant que «per ser una donació mútua de dues persones, i pel bé dels fills, aquesta unió exigeix la plena fidelitat dels marits i imposa el seu indissoluble unitat» (GS 48). La institució natural del matrimoni és, doncs, anterior al sagrament del matrimoni. Mentre que la institució matrimonial deriva de la naturalesa humana i les seves exigències ètiques i socials arriben a tots, el sagrament del matrimoni és la manera concreta d'accedir a la institució matrimonial entre batejats. 2. La família com cèl·lula i nucli vital de la societat El Concili Vaticà II afirma que «la família ha rebut de Déu la missió de ser la cèl·lula primera i vital de la societat» (AA 11) al temps que proclamava que «constitueix el fonament de la societat » (GS 52). Pau VI i Joan Pau II han fet servir aquesta analogia i també el Catecisme de l'Església catòlica, que qualifica a la família com «cèl·lula original de la vida social» (CCE 2207). Això significa que la família és l'element primari i fonamental de la societat. La família és el lloc adequat per a la transmissió de la vida i per a l'educació més fonamental ja que ofereix un clima propici d'afecte, estabilitat familiar, basada en un sòlid compromís i en la comunió de persones, al costat de la complementarietat que ofereixen el pare i la mare. En la família cadascun és estimat pel que és i, d'aquesta manera, s'aprèn d'una manera pràctic què és l'amor. . L'amor als qui formen part de la família exigeix lliurament i sacrifici, la qual cosa ajuda a créixer en humanitat i a desenvolupar virtuts humanes. Afavorint el desenvolupament humà per la dedicació als altres i, sobretot, per la formació de ciutadans en valors i virtuts, la família contribueix en gran mesura al bé de la societat. La doctrina social de l'Església remarca alguna cosa ben conegut: «la família és escola del més ric humanisme» (GS 50) i «la primera escola de virtuts socials, que totes les societats necessiten» (GE 3). La qualitat de les famílies condiciona la qualitat moral dels qui formen un país. D'aquí que pugui afermar-se amb Joan Pau II: «¡El futur de la humanitat es forja en la família!» (FC 86). 3. Deures i drets de la família L'Església ensenya que «la obligació principal de la família és el servei a la vida, el realitzar al llarg de la història la benedicció original del Creador, transmetent en la generació la imatge divina de l'home»". (GS 50 comprovar). Els pares són els primers responsables de l'educació dels seus fills. Aquesta responsabilitat té diverses implicacions. Entre elles, l'educació en la fe, en la virtuts i en l'ús adequat de la seva llibertat Els pares han de mirar als seus fills com fills de Déu i respectar-los com persones humanes, han d'estimar-los i atendre les necessitats materials i també espirituals. D'altra banda, els fills deuen als seus pares respecte filial, que vol dir gratitud, estimació i ajuda quan ho necessitin. La família, com subjecte social, té drets perquè té també deures. La primera responsabilitat social respecte a la família és respectar aquests drets i la intimitat que correspon a les relacions familiars. El Concili Vaticà II recorda que el poder civil ha de considerar com deure greu «el reconeixement de l'autèntica naturalesa del matrimoni i de la família, protegir-la i fomentar-la, assegurar la moralitat pública i afavorir la prosperitat domèstica" (GS 52,2)» Moltes declaracions internacionals de drets humans s'han referit a diversos drets familiars, però fins ara l'únic text internacional dedicat amb caràcter monogràfic és la Carta dels drets de la família publicada per la Santa Seu en 1983. Voldria recordar avui especialment el dret a la llibertat de fundar una llar, de tenir fills i d'educar-los d'acord amb les seves pròpies conviccions morals i religioses; el dret a la protecció de l'estabilitat del vincle conjugal i de la institució familiar; y finalment, el dret a la llibertat de professar la seva fe, transmetre-la, educar als seus fills en ella, amb els mitjans i les institucions necessàries. III. Transmissió de la fe en la família 1. La crisi de la transmissió i les seves causes Una característica de la nostra època és la crisi en la transmissió, ja sigui de cultura, de criteris, de valors, de tradicions o de costums. En aquest marc hem de situar també la crisi en la transmissió de la fe, típica dels països del primer món. Podem trobar algunes causes en un ritme de vida accelerat i canviant; també en la dispersió, la fragmentació de l'experiència humana, en la pèrdua dels signes d'identitat, pèrdua dels tradicions, pèrdua de l'autoritat del tradicional, que afecta enormement a l'àmbit religiós; també en el subjectivisme provocat per una excessiva afirmació dels llibertats individuals. Un altre element en aquesta crisi és el fenomen de la secularització i la consegüent separació entre socialització cultural i religiosa. Antigament, la religió emmarcava la societat, impregnava la cultura i orientava la vida de les persones. La socialització sociocultural i la religiosa anaven unides. Actualment ens trobem que molts infants viuen el seu procés de socialització, d'incorporació a la societat i apropiació de la cultura, sense contacte, o amb poc contacte, amb la religió. Això s'agreuja quan les administracions volen fer desaparèixer la religió de l'àmbit social públic per reduir-la a l'àmbit privat de les llars pròpies o de les sagristies. Un element summament important és el canvi que s'ha produït en la institució familiar. El paper de la família en la transmissió de la fe és fonamental. La crisi de la transmissió de la fe està íntimament unida a la crisi de la família. La família no només transmetia la vida sinó que també, de generació en generació, transmetia un patrimoni cultural, simbòlic i religiós. Aquesta família ha sofert una profunda crisi a Occident. Divorci, avortament, reconeixement dels famílies monoparentals. Alguns plantejaments diferents en la comprensió mateixa de la família també afecten la concepció de la família i la transmissió de la fe. 2. Responsabilitat de la família cristiana en l'educació dels fills La fe ha anat passant durant segles de pares a fills d'una forma "natural" i sense que fóssim massa conscients de la importància que tenia aquesta transmissió en la vida de l'Església. Ara aquest procés està en perill de trencament. Fem memòria de qui ens ha ensenyat a creure, a resar, a viure com a cristians, a distingir entre el be i el mal. La majoria de nosaltres hem nascut a la fe per mitjà de la nostra família, des del moment que ens van portar a batejar i després van propiciar un desenvolupament de la fe baptismal. Amb la educació general, se'ns presentaven les realitats de la fe, amb tota naturalitat. Una fe que posteriorment havia de ser refermada al llarg de totes les etapes de la vida, com passa també en les realitats naturals. Amb aquesta naturalitat la nostra vida quedava ubicada en un marc que integrava amb normalitat a Déu, Jesucrist, la Verge Maria, l'Església, els sagraments, etc. Tot això estava confirmat pels referents més propers: els pares, els germans, la família en general. El do de la fe és el tresor més gran que hem rebut. Aquesta riquesa s'ha transmès de generació en generació a través de la família. Aquest procés de transmissió no es pot trencar. Els pares col·laboren amb Déu en la generació dels seus fills, son responsables d'atendre les seves necessitats i són responsables especialment en la transmissió de la fe. Ara be, hem de reconèixer que la transmissió de la fe al si de les famílies s'ha reduït enormement en les darreres dècades. S'ha perdut en bona part la consciència d'aquesta responsabilitat. Del percentatge de pares que ho intenten, no tots es mantenen ferms i superen les dificultats. Els pares no aconsegueixen que els fills arribin a assumir una cosmovisió fonamentada en la seva fe en Déu. Déu, Jesucrist, l'Església, una opció de vida cristiana no són les realitats fonamentals de l'existència, sinó realitats de segon ordre, a les quals es dedica una part del temps lliure. Malauradament, els pares no tenen temps per educar en la fe i tampoc per educar en quasi be res degut a les característiques de la nostra societat i al ritme de vida que impera. La millor manera per aprendre a viure la fe és convivint amb persones creients i compartint i exercitant amb elles la fe. Per a aquest exercici, l'àmbit bàsic i el més adient és la família 3. Suggeriments per a la transmissió de la fe en la família I doncs, què podem fer davant aquest panorama? En primer lloc s'han de vetllar i acompanyar acuradament els processos personals. Transmetre la fe és sobretot educar els fills en l'experiència de Déu, propiciant una resposta de fe. Aquesta transmissió esdevé una relació interpersonal al si d'un procés que s'ha d'anar integrant. Es tracta d'una comunicació triangular, de tres pols: les dues persones que intervenen en el procés, més la relació d'ambdues amb Déu, que il·lumina i atreu totes dues. Per això, malgrat les dificultats personals i socials, sempre serà possible el procés perquè, en definitiva, l'ésser humà està creat per Déu i per a Déu. És tracta d'ajudar els fills a eliminar els obstacles i facilitar-li experiències de transcendència. En segon lloc, els pares hauran de viure la seva fe amb coherència si han de ser transmissors. La convivència continuada al si de la família deixa al descobert les actituds més pregones. En conseqüència, l'exemple serà el millor camí per transmetre formes de conducta, valors i actituds. El testimoni de coherència és el llenguatge per excel·lència per transmetre la fe en la família. Això significa que, amb una coherència cristiana per part del pare i de la mare en els actes petits i grans que van configurant tota la vida, és dóna testimoni de Crist Salvador. D'aquesta manera, les seves paraules i la seva vida de cada dia s'expliciten i és completen. Finalment, la família ha de ser el marc bàsic d'experiència de comunitat cristiana, el primer lloc de vivència de la conversió personal que origina l'adhesió de la fe i el seguiment en el qual s'assumeix la forma de vida que Crist ensenya i ofereix. Les famílies cristianes estan cridades a ser sal i llum (cf. Mt 5, 13 ss.) en el moment present, en quant famílies, en quant petites comunitats familiars cristianes. Cridades a aportar vigor, força, consistència a una societat que es desfà. Cridades a aportar llum, a ser referents en un àmbit que corre el risc de quedar enfosquit. IV. Final ¡El futur de la humanitat es forja en la família! Una crida als esposos, als pares i mares de família. Una crida als joves, que sou el futur i l'esperança de l'Església i del món, i seran els responsables de la família en el tercer mil·lenni. Hem de promoure els valors de la família És una responsabilitat de tots treballar per superar els perills i mals que l'amenacen, esforçar-se per crear un ambient que afavoreixi el seu desenvolupament. Aquest camí no s'ha d'imposar, però si s'ha de proposar sense temor, amb una gran confiança. Preparem el futur vivint el present des de la crida a la perfecció en la família. Som testimonis enviats de Crist ressuscitat. És sobretot als testimonis als qui, a l'Església, es confia el tresor de la família: als pares i mares, fills i filles, que a través de la família han trobat el camí de la seva vocació humana i cristiana. Jesús, Maria i Josep formen la Sagrada Família i són l'inici i la crida a viure la família des de les seves actituds. D' aquesta manera proclamarem l'evangeli de la família, la Bona Nova de la família. Que en el Senyor ressuscitat trobem la força i la gràcia. Que així sia.