Salutacions
«La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida». El fragment de l’Evangeli de sant Marc que hem escoltat ens presenta Crist el Bon Pastor, que després del retorn del primer assaig missional dels apòstols vetlla pels seus col·laboradors i a la vegada es compadeix de la multitud i l’alimenta amb el pa de la Paraula.
Una salutació afectuosa al Sr. Cardenal Ricard Maria Carles, als Srs. Bisbes Jaume, Francesc i Sebastià; als preveres i diaques, als religiosos i religioses i membres d’instituts de vida consagrada, als seminaristes. Una entranyable salutació als meus familiars avui presents. Fa cinc anys aquí, al primer banc d’aquest temple, en la presa de possessió com a primer bisbe de Terrassa, també estava present la mare, que ja ha fet el traspàs a la vida eterna, com el pare, que va poder estar present a la meva ordenació episcopal.
Una salutació cordial a tots i a cada un de vosaltres, que heu vingut des de tota la geografia diocesana, i que representeu el Poble de Déu: parròquies, moviments, institucions eclesials i associacions. També una salutació als qui representeu les diòcesis germanes. Una salutació plena d’afecte per a tots: infants, joves, adults i persones grans que m’acompanyeu en aquesta celebració d’acció de gràcies a Déu tot fent memòria amb emoció pel do rebut del sacerdoci ministerial.
1. La crida del Senyor
«Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Aquesta expressió del evangelista san Marc ens evoca el moment de la crida dels 12, quan el Senyor «pujà a la muntanya i va cridar els qui va voler, i ells hi anaren. En designà dotze, perquè estiguessin amb ell, i per enviar-los a anunciar l’arribada del Regne de Déu, i els donà poder de treure dimonis» (Mc 3, 14-15).
Una crida i un seguiment que compromet tota la seva existència, que implica tota la persona en la seva adhesió a Jesucrist, que crida a la comunió i amistat profunda, a la intimitat de vida i a participar en la seva missió salvífica. Una crida que el Senyor continua fent a persones concretes al llarg de la història.
És ben cert que La família té una importància decisiva a l’hora de propiciar la escolta d’aquesta crida i la resposta en el seguiment del Senyor,. La família cristiana és una «Església domèstica». Ella constitueix com un primer Seminari. A l’entorn de l’ ambient familiar els fills van adquirint el llenguatge de la fe, el sentit de la pietat i de l’oració, l’amor a l’Església, l’experiència de sentir-se estimats l’esperit de servei, la disponibilitat i les altres virtuts humanes i cristianes, que conformen el clima favorable per al naixement de les vocacions1.
Vull donar gràcies a Déu per haver nascut en una família en la qual em van ensenyar a pregar, a viure com a fill de Déu confiant en la seva providència amorosa. A casa vaig aprendre a viure la relació amb Jesucrist, el Senyor, el Mestre, el Bon Pastor que ens estima fins a donar la vida. En la infantesa se’m va inculcar la devoció i l’amor a Maria, la Mare. Va ser el primer àmbit de formació per viure l’actitud de disponibilitat a la voluntat de Déu, l’ambient propici per escoltar i seguir la crida del Senyor. Dono les gràcies a la meva família, els meus pares, germans i altres familiars, per tot l’amor i l’exemple que he rebut d’ells, i que continuo rebent.
Escoltar la crida del Senyor i ingressar en el seminari va ser com un procés senzill i natural, portat per un convenciment ferm tot i ser un infant petit. Un convenciment que amb el pas dels anys s’ha anat refermant de manera incessant. Els set anys al Seminari Menor Diocesà de santa Maria de Montalegre a Barcelona i altres set en el Seminari Major de sant Ildefonso de Toledo, han estat dues etapes de la meva vida que recordo amb especial agraïment. Dono gràcies a Déu per tot el que he rebut, per les persones que va posar en el meu camí de formació, pels bons exemples de formadors, professors i companys. També el meu agraïment a totes aquestes persones.
En tots dos seminaris vaig trobar un ambient espiritual, un itinerari de vida, un clima que va afavorir i va assegurar un procés formatiu adient, orientat de manera que els candidats poguéssim arribar a ser, amb el sagrament de l’Orde, una imatge viva de Jesucrist (Cf. PDV 42). No es tractava de rebre una instrucció per després repetir el mateix. Es tractava, com en el cas dels apòstols, de conèixer cada vegada més el Mestre des de l’amistat, des de la comunió de vida, per després donar un testimoni veraç i creïble. «Estar amb Jesús» per a identificar-se amb la seva forma de viure, d’actuar, per testimoniar-lo i repetir-lo a ell de la mateixa forma. Aquesta és la manera com Jesús ha preparat els seus i com prepara a tots aquells que en l’Església són cridats a viure el ministeri sacerdotal.
2. Configurat amb Jesucrist
Fa 25 anys vaig rebre l’ordenació presbiteral de mans del cardenal D. Marcelo González Martín a la Catedral de Toledo. En les estampes de record de l’ordenació vaig posar dues frases de sant Pau que reflectien la meva situació interior en aquells moments. «Per a mi la vida és Crist. Ja no sóc jo el que viu, és Crist qui viu en mi» (Flp. 1, 21a; Gal. 2, 20a)
A partir d’aquell moment, havia de respondre a la crida a viure l’evangeli des de la nova realitat d’estar configurat amb Crist, Bon Pastor, capacitat i compromès per al ministeri ordenat, vivificat per la caritat pastoral. Des d’aquell moment havia de viure i manifestar un conjunt de virtuts com la fe, la humilitat, la misericòrdia, la prudència, que són importants per a la vida espiritual i per a l’exercici del ministeri. Els consells d’obediència, celibat i pobresa, expressen de manera particular el seguiment en radicalitat i totalitat, i el sacerdot està cridat a viure’ls des del significat i les finalitats que brollen de la seva pròpia identitat2.
L’obediència no és quelcom extern sobreafegit al sacerdot sinó que deriva de la seva realitat més profunda, del seu ésser sacerdotal, de la seva configuració amb Crist, que «es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu» (Flp 2, 8). Una obediència viscuda sense autoritarismes ni demagògies, viscuda com a lliurament al servei de Déu i dels germans. Obeir és superar la temptació de l’egocentrisme, centrant la vida en Crist i els germans, cercant sempre la voluntat de Déu i donant la vida per les ovelles que són encomanades.
Per entendre el do del celibat hem de posar la mirada en Crist cèlibe, que va romandre tota la vida en l’estat de virginitat, de dedicació total al servei de Déu i dels homes, amb un amor absolut, que omple tota la vida, que ocupa tot el cor. Quan el Senyor crida al sacerdoci, crida a viure en unió amb Ell i de la manera més semblant possible al seu estil de vida. Per això el celibat comporta una entrega total al Senyor, també des del punt de vista afectiu que suposa una nova relació personal amb Crist, que transforma el cor del sacerdot.
La pobresa és un do de Déu, que només podem entendre i viure des de la contemplació de nostre Senyor que es fa pobre perquè vol revelar la seva dependència absoluta del Pare. Cal viure amb radicalitat aquesta confiança en el Senyor, aquesta dependència de Déu: la pobresa per amor a Crist pobre i per conformar-se més a Ell; seguint l’estil de vida que el Mestre va elegir; la pobresa per amor als germans més pobres, fins i tot per prescindir d’allò que és propi i compartir-lo amb ells; la pobresa per facilitar la humilitat i créixer en llibertat espiritual.
3. Enviat a anunciar la Bona Nova
«Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor, i es posà a instruir-los llargament».
Jesucrist és el Pastor veritable. Només Ell coneix les seves ovelles i elles el coneixen (Cf. Jn 10, 14). Un coneixement que allibera i que suscita la confiança, que no es refereix només als nostres actes, sinó que penetra fins al fons del cor i de les actituds profundes. Conèixer l’interior i cridar pel nom. És el Pastor que ha vingut «no per a fer-se servir, sinó a servir els altres» (cf. Mt 20, 24-28).
És el Bon Pastor que des del coneixement profund condueix cada persona a la seva plena realització per camins segurs. Ell mateix camina davant de les ovelles per mostrar-les el camí, per prevenir els perills, per defensar-les del llop o del lladre. Ell les condueix a prats deliciosos on troben l’aliment, la seguretat, la vida a desdir. Ell entrega la seva vida lliurement i amorosa per la redempció de tots els homes. Aquest és el testimoni suprem, la prova més gran de Crist com a Bon Pastor.
Avui vull donar gràcies a Déu, Pare Fill i Esperit Sant pel seu amor. En aquests 25 anys de ministeri sacerdotal en llocs tan diferents, en circumstàncies tan diverses, amb la col·laboració de persones tan variades, he experimentat sempre com el Senyor ha omplert la meva existència fins al punt de poder dir com el salmista que «no em manca res», que en Ell he trobat sempre la meva força i el meu descans. Que he experimentat el seu guiatge, el seu consol, com m’asserenava i em confortava en els moments de dificultat. He experimentat com la seva bondat i amor m’han acompanyat en tot moment.
Jesús és el Bon Pastor anunciat pel profeta Jeremies, que recull les ovelles, les fa tornar als seus prats i les hi dóna pastors que les menin. Tal com repetim en el prefaci de la Missa Crismal, Crist «no només confereix l’honor del sacerdoci real a tot el seu poble sant, sinó també, amb amor de germà, ha elegit a homes d’aquest poble, perquè, per la imposició de les mans, participin de la seva sagrada missió».
Per la consagració sagramental, el sacerdot es configura amb Jesucrist, i la seva vida queda definida per les actituds de Jesucrist, Cap i Pastor de l’Església, i que es resumeixen en la caritat pastoral. La seva vida i el seu ministeri són continuació de la vida i de l’acció de Crist, i en conseqüència ha de seguir el seu estil de vida i ha de viure les seves actituds. En això consisteix la seva identitat i aquí radica la font del goig de la vida sacerdotal. La celebració de l’Eucaristia esdevé aleshores el moment privilegiat per expressar la unió amb Crist i el lliurament als germans.
Final
Vull acabar aquestes paraules una vegada més donant gràcies a Déu, a totes les persones que m’han acompanyat i ajudat en aquests 25 anys, i també a tots vosaltres, presents en aquesta celebració. El Sant Pare Benet XVI ha declarat un Any Sacerdotal amb la finalitat de «promoure el compromís de renovació interior de tots els preveres, perquè el seu testimoni evangèlic en el món d’avui sigui més intens i incisiu». Que el Senyor ens concedeixi viure la joia del nostre ministeri sacerdotal, conscients que és un do immerescut que hem rebut de Déu, amb el convenciment que el Senyor fa camí al costat nostre. Que la certesa de la seva presència sigui per nosaltres consol, pau interior i ens encoratgi per anar sempre mar endins. Que Maria, Mare i Mestra, Font de la Salut ens ensenyi i ens ajudi a mantenir-nos fidels en la nostra consagració sacerdotal. Així sigui.