Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en la ordenación presbiteral de Mn. Àlex Serra. Solemnidad de Todos los Santos, 1 de noviembre de 2020, en la Catedral de Terrassa.

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en la ordenació presbiteral de Mn. Àlex Serra. Solemnitat de Tots Sants, 1 de novembre de 2020, a la Catedral de Terrassa.

 

Salutacions

 

Benvolguts preveres concelebrants, diaques, membres de la vida consagrada, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Benvolguts Àlex i familiars i amics que l’acompanyeu en un dia tan important. Saludem també als familiars i amics que seguiu la celebració pel canal youtube. Saludem al Sr. Bisbe Auxiliar i Rector del Seminari, a l’equip de Formadors i als seminaristes, reconfinats a causa de la pandèmia.

 

Solemnitat de Tots Sants

Celebrem la solemnitat de Tots els Sants; avui els recordem a tots. Ells, en diferents èpoques, llocs i circumstàncies de vida, ens ensenyen camins diversos de santedat, amb un denominador comú: el seguiment de Crist i la unió amb ell. Avui també recordem que la santedat és la vocació comuna de tots els batejats, que tots estem cridats a la santedat.

El llibre del Levític recull el mandat que Moisès ha de comunicar al poble d’Israel de part del Senyor: «sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant» (Lv 19,2). Jesús va fer la mateixa crida en el sermó de la muntanya: «sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte» (Mt 5, 48). Sant Pau va parlar més tard del gran projecte de Déu i va afirmar que el Pare «ens ha elegit en Crist abans de la fundació del món perquè fóssim sants i irreprotxables davant ell per l'amor» (Ef 1,4). Aquesta crida a la santedat forma part de l'essència de l'evangeli i ha estat present al llarg de la història de l'Església, tot i que no sempre s’ha presentat amb el mateix èmfasi i universalitat.

El Concili Vaticà II la va recuperar de forma molt explícita. La Constitució Lumen Gentium, així ho expressa: «tots a l'Església, ja pertanyin a la jerarquia, ja pertanyin al poble fidel, són cridats a la santedat» . Per tant, «tots els fidels, de qualsevol estat o condició, estan cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat». Aquesta santedat és la mateixa per a tots; cadascun en el seu gènere de vida i ocupació concreta. I aquest camí de santedat cadascun l’ha de recórrer segons el do que ha rebut i la missió que li ha estat encomanada .

Sant Joan Pau II, en iniciar el tercer mil·lenni, va recordar en la Carta Apostòlica Novo millennio ineunte, que el camí pastoral havia de situar-se en la perspectiva de la santedat, que havia de ser el fonament de la programació pastoral per al nou mil·lenni. El papa Francesc ha tornat a posar-la d'actualitat amb la seva exhortació apostòlica Gaudete et exultate. La perspectiva que ens proposa sobre la santedat i la missió de l'Església del segle XXI es pot sintetitzar d'aquesta manera: la missió és l'impuls més fort que pot trobar l'Església per a redescobrir la seva pròpia santedat i tornar a escoltar la vocació a ser més santa.

La santedat com a ideal ha de ser el plantejament prioritari per a tot cristià. No ens podem refugiar en les limitacions personals o les dificultats ambientals per a eludir aquesta crida; tampoc serveix l'excusa que per tractar-se d'una meta tan extraordinària, està reservada a uns pocs privilegiats, i resulta impossible per a la gran majoria de cristians. Aquesta crida concerneix a tots els batejats i hem de tenir la valentia en primer lloc d'escoltar-la i creure-la, i després, de proposar-la als altres amb convicció i amb esperança.

 

Primacia de la gràcia

El cristià, en la mesura que viu unit al Senyor, és santificat les 24 hores del dia: en l'oració i en el treball, en l'estudi, en la sana diversió i també en el descans, perquè com diu el salmista: «Déu ho dóna als seus amics mentre dormen» (Sal. 127, 2).

La primacia de la gràcia és el principi teològic essencial en tot projecte de vida cristiana i en tota programació pastoral en el si de l'Església. Ens cal superar la temptació de pensar que els resultats depenen de les nostres capacitats i esforços, de les nostres iniciatives i planificacions. L'esforç humà és inútil sense l'ajuda de Déu: «Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els guardes» (Sal 127,1).

Recordem també l'episodi de la pesca miraculosa, quan els deixebles no han recollit res tot i escarrassar-se tota la nit (cf. Lc 5,5). En canvi, quan Jesús indica que vagin mar endins i calin les xarxes, es produeix la pesca miraculosa. És el fruit de la humilitat i de la fe, de la confiança en el Senyor, de l'acció de la gràcia, i també de la col·laboració generosa. L'al·legoria del cep i les sarments és particularment expressiva en aquest context: «Jo sóc el cep, vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). Com la saba flueix des de l'arrel i capacita les sarments per a donar fruit, així el deixeble que viu en comunió amb Crist, rep la seva gràcia i dóna un fruit abundant. La unió amb Jesús té la promesa de donar molt de fruit, mentre que la separació d'ell comporta una radical infecunditat.

En el dia del Baptisme vam ser empeltats en la persona de Crist i rebem la vida divina. Sense ell no podem fer res, però units a ell, amb la seva gràcia, amb el seu amor, podem fer coses grans, i també podem arribar a la santedat. Això sí, és indispensable romandre sempre units a Crist, i deixar-se podar pel Pare.

 

Santedat sacerdotal

El sacerdot està cridat especialment a la santedat, perquè ha estat consagrat d'una forma nova a Déu en la recepció de l'Ordre, i ha estat constituït instrument viu de Crist per a continuar la seva obra salvadora al llarg del temps. El prevere va entrant pel camí de la santedat tot exercint la seva triple funció. Com a ministre de la paraula de Déu, ha de llegir, escoltar i portar a la vida la paraula divina que ensenya als altres. Com a ministre sagrat, sobretot en el Sacrifici de la Missa, s’uneix especialment a Crist, que va donar la seva vida per a santificar als homes; i per el sacerdot això és invitat a imitar el que administra. Servint al Poble de Déu, es veu impulsat per la caritat del Bon Pastor a lliurar la vida per les seves ovelles (cf. PO 12-13).

La santedat sacerdotal s’ha de viure en un temps concret, en un espai concret. Com  recordava el papa Benet XVI, «Ningú tria el context ni als destinataris de la seva missió. Cada època té els seus problemes, però Déu dóna en cada temps la gràcia oportuna per a assumir-los i superar-los amb amor i realisme. Per això, en qualsevol circumstància en la qual es trobi, i per dura que aquesta sigui, el sacerdot ha de fructificar en tota classe d'obres bones, guardant per sempre vives en el seu interior les paraules del dia de la seva Ordenació, aquelles amb les quals se li exhortava a configurar la seva vida amb el misteri de la creu del Senyor». Configurar-se amb Crist és identificar-se cada vegada més amb Aquell que s'ha fet per nosaltres servent, sacerdot i víctima.

Benvolgut Àlex: demanem al Senyor que et concedeixi la gràcia d’imitar-lo en la seva caritat fins a l'extrem. Demanem que et concedeixi un cor compassiu i misericordiós, per estar molt prop dels pobres i dels malalts. Demanem l’audàcia i la parressia, la confiança en la fidelitat de Crist, per a predicar amb valentia, sense temor, amb coratge i llibertat, sense complexos ni mediocritat. Demanem que siguis testimoni, transparència de Crist en aquest temps tan difícil i alhora apassionant. Amb el seu amor, amb la seva força, sense deixar-te condicionar per una cultura dominant que pretén excloure a Déu de la vida de les persones i de la societat.

 

Final

Benvolgut Álex: que Maria ocupi un lloc molt important en el teu cor. Ella, Mare de Déu de la Salut, Mare dels sacerdots, anirà modelant el teu cor a imatge del cor de Crist, t’ensenyarà a conformar la teva vida a la de Crist i a oferir un testimoni constant de fidelitat i d’amor. Que així sigui.