Missa Crismal 2008 a la Catedral de Terrassa el dia 18 de març de 2008
1. Introducció
“Us desitjo la gràcia i la pau de Jesucrist”. Ell ens estima i ha fet de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu. La celebració de la Missa crismal ens torna a congregar novament. Avui dirigim la nostra mirada a Jesucrist, "el testimoni fidel", que ens estima, que ens allibera del pecat i fa de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare.
Per gràcia i voluntat seva cadascú de nosaltres som administradors dels misteris de Déu. Ell ens ha escollit per renovar en el seu nom el sacrifici de la redempció i perquè alimentem el seu poble amb la paraula i els sagraments. Avui donem gràcies d’una manera especial per aquest do.
Benvolguts Srs. Vicaris Generals, Secretari General i Canceller, arxiprestos, preveres i diaques, d’una manera especial els qui celebreu els 50 anys de la vostra ordenació sacerdotal: Mn. Josep Faus, Mn. Raimon Izard, i el P. Juan García, SDB., i el P. Gaspar Borda, O. Carm., que celebra 25 anys; benvolguts seminaristes, i benvolguts tots, germanes i germans.
2. “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”
Les profecies messiàniques s’han acomplert en Jesús. Ell és el Messies ungit amb l’Esperit Sant. Ell te la plenitud de l’Esperit, perquè és el Fill de Déu. En Ell s’acompleixen les paraules del salm que hem escoltat, perquè només Crist, com a Fill consubstancial amb el Pare, està unit a Ell en l’Esperit Sant. I només Crist, en ser enviat pel Pare, posseeix la plenitud de l’Esperit Sant.
El símbol de la efusió de l’ Esperit Sant és des de l’antigor la unció. Avui beneirem els olis que es fan servir en la unció: el sant crisma, l’oli dels catecúmens i l’oli dels malalts. Amb aquesta litúrgia expressem com Crist enriqueix incessantment l’Església des de la seva plenitud, i que per mitjà de l’Església vol enriquir a tots i cada un dels qui s’obrin a la seva acció salvadora. Aquesta acció salvadora arriba per mitjà dels sagraments, que són signes de gràcia i salvació. Aquest olis que beneirem estan destinats al ministeri sacramental de l’Església.
L’Església és en Jesucrist sagrament universal de salvació. Crist va instituir i manté en aquest món la seva Església santa, com a comunitat de fe, esperança i caritat, com un tot visible, i distribueix per mitjà d’ella la veritat i la gràcia a tot el gènere humà. L’acció pastoral de l’Església actualitza aleshores l’acció salvadora de Jesucrist. Aquesta tasca implica diverses funcions:l’anunci de la paraula, la celebració del culte i el servei de la comunitat.
El ministeri profètic, que inclou la funció del magisteri, és servei de la paraula a tots els seus nivells: en l’evangelització, a través de la catequesi, a l’homilia i la teologia. El ministeri litúrgic, que inclou la funció de l’orde sacerdotal, és la celebració dels misteris cristians en els seus diversos aspectes: la celebració de l’eucaristia i dels altres sagraments, també la pregària i, en definitiva, el conjunt de la celebració dels misteris cristians. El ministeri hodegètic, que inclou la funció de jurisdicció, és el servei cristià en l’organització i direcció eclesial i així com també en la promoció caritativa integral com a servei cristià al món.
3. Renovació de les promeses sacerdotals
En la memòria anual del dia en qual el Senyor va conferir el seu sacerdoci als apòstols i a nosaltres, renovarem les promeses sacerdotals fetes davant del bisbe i del poble cristià. Afirmarem novament que ens volem unir i conformar millor al Senyor, i conseqüentment renunciar a nosaltres mateixos, i refermar les promeses sacerdotals. Afirmarem que volem continuar essent dispensadors dels misteris de Déu, i predicadors de l’Evangeli, sense cercar interessos terrenals, moguts únicament pel zel de la salvació dels homes.
Per la consagració sagramental, el sacerdot es configura amb Jesucrist, i la seva vida queda definida per les actituds de Jesucrist, Cap i Pastor de l’Església, i que es resumeixen en la caritat pastoral. La seva vida i ministeri són continuació de la vida i de l’acció de Crist, i en conseqüència han de seguir el seu estil de vida i han de viure les seves actituds. En això consisteix la seva identitat i aquí radica la font del goig de la vida sacerdotal. La celebració de l’Eucaristia és el moment privilegiat per expressar la unió amb Crist i el lliurament als germans.
Els preveres són col•laboradors del bisbe, comparteixen la sol•licitud per l’evangelització i es consagren plenament al servei de l’Església diocesana. El seu ministeri és comunió i col•laboració responsable i necessària amb el ministeri del bisbe. En el moment present els preveres han de viure especialment el compromís d’evangelitzar amb un zel pastoral que els porti no al replegament sinó a la recerca creativa. El Senyor els confia no només la cura pastoral de la comunitat cristiana sinó també l’evangelització dels indiferents, els allunyats, els no- creients i de tots els qui no han escoltat encara la Bona Nova. La seva vida i treball és per anunciar l’evangeli i edificar l’Església. Per això han de gastar-se i desgastar-se en l’anunci de l’Evangeli i en el servei als germans perquè els creients puguin arribar a la plenitud de la vida cristiana.
Han de ser homes de comunió, de missió i de diàleg. Cridats a tendir ponts de fraternitat i de servei, de recerca comuna de la veritat, de la pau i de la justícia. Han de procurar el diàleg amb els germans d’altres confessions cristianes, amb creients d’altres religions, amb totes les persones de bona voluntat que busquin la veritat i el bé. La predilecció i el servei als més pobres i desvalguts serà el seu distintiu.
Benvolguts germans preveres, com reflectia a la Carta Pastoral “Testimonis de Jesucrist a la societat del segle XXI”, us vull agrair la vostra entrega generosa, el vostre treball en circumstàncies sovint plenes de dificultats, i us demano que mantingueu clara la vostra identitat, que visqueu immersos en el misteri de Crist, en comunió amb el Sant Pare i amb el bisbe, i en comunió amb el presbiteri, des de la col•laboració amb els religiosos i els laics. Sigueu testimonis del goig de la vida lliurada a Crist i als germans, sigueu un referent lluminós per als joves que es preparen per al sacerdoci en el nostre seminari i que són esperança de futur per a la diòcesi.
4. Maria Mare d’Esperança. Maria, estrella de l’esperança
Ens trobem en el quart curs de vida diocesana. Hem començat l’aplicació del nostre primer Pla Pastoral Diocesà. Malgrat les dificultats ho hem fet plens d’esperança. Una esperança que és do de Déu i que el Sant Pare Benet XVI ens ha il•lustrat amb la seva nova encíclica. En aquesta quaresma hem pogut reflexionar a fons des del seu contingut i ben segur hem exercitat l’esperança des dels llocs concrets d’aprenentatge: la pregària, l’actuar, el sofriment, i el fet que haurem de rendir comptes a Déu de tots els dons rebuts.
Maria, Mare i Mestra d’esperança, és l’estrella que ens guia en aquest camí (cf. Spe Salvi 49-50). La vida humana diu el Sant Pare és un camí, és com un viatge pel mar de la història, sovint fosc i borrascós, un viatge en el què escodrinyem els astres que ens indiquen la ruta. Maria és per a nosaltres estrella d’esperança, ella que amb el seu sí en el moment de l’Anunciació va obrir la porta del nostre món a Déu mateix, i va donar a llum a aquell que era l’esperança d’Israel i l’esperança del món.
Maria experimenta l’alegria del Magníficat, i també el patiment del servent de Déu en aquest món. L’ancià Simeó li va parlar de l’espasa que traspassaria el seu cor (cf. Lc 2,35), del signe de contradicció que el seu Fill seria en aquest món. Així va veure el refús que es va anar creant al voltant de Jesús fins l’hora de la creu, on el va veure morir com un fracassat, entre els delinqüents, el Salvador del món, el Fill de Déu. Va rebre aleshores una nova paraula, una nova missió: «Dona, aquí tens el teu fill» (Jn 19,26). Des de la creu va rebre una nova missió. A partir d’aquell moment es va convertir en mare d’una manera nova: mare de tots els qui creuen en el seu Fill Jesús i el segueixen.
L’espasa del dolor va traspassar el seu cor. Ara bé, havia mort l’esperança? No, al costat de la creu, segons les paraules de Jesús mateix, es va convertir en mare dels creients. Amb aquesta fe, que en la foscor del Dissabte Sant va ser també certesa de l’esperança, va arribar al matí de Pasqua. I l’alegria de la resurrecció va commoure el seu cor i la va unir de manera nova als deixebles, destinats a convertir-se en família de Jesús mitjançant la fe. Així, va ser amb la comunitat dels creients que els dies després de l’Ascensió pregaven unànimes tot esperant el do de l’Esperit Sant (cf. Ac 1,14) que van rebre el dia de Pentecosta. Des d’aquell moment, Maria resta amb els deixebles com a mare, com a Mare de l’esperança, que ens acompanya en el camí.
5. Final
El nostre camí és un camí de conversió, de comunió i de missió, i som enviats a anunciar la Bona Nova de l’esperança: “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (Jn 20, 21). La missió de l’Església continua i desenvolupa al llarg de la història la missió mateixa de Crist.
Que Maria, estrella d’esperança i de la nova evangelització, ens sostingui i ens mantingui fidels a les nostres promeses, que ens ajudi a renovar cada dia la nostra consagració, que ens refermi per seguir el camí de Jesucrist. Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya’ns a creure, esperar i estimar amb tu. Indica’ns el camí cap al seu regne. Estrella del mar, brilla sobre nosaltres i guia’ns en el nostre camí.
Així sia.