Misa Crismal 2013. Catedral de Terrassa

Introducció

 

El cant inicial ens ha recordat com cada any les paraules del començament del llibre de l’Apocalipsi: “Crist ens estima i ens ha rentat amb la seva sang. Ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu”. En aquesta celebració de la Missa Crismal, des del moment de la processó d’entrada ens anem endinsant en aquesta memòria de l’amor de Déu que actualitzarem en la Litúrgia de la Paraula i en la Fracció del Pa.

 

Recordem també que el passat dimecres dia 13 era elegit un nou Pontífex Romà, el sant pare Francesc. El dia 19, solemnitat de sant Josep, patró de l’Església universal, iniciava el seu ministeri petrí, tot implorant la intercessió de la Mare de Déu, sant Josep, els apòstols sant Pere i sant Pau, i sant Francesc, i demanant la pregària de tot el poble fidel. Nosaltres, en comunió i obediència filial al successor de sant Pere, continuem fent camí com a Església diocesana.

 

Una salutació ben cordial als. Srs. Bisbes, germans en l’episcopat, als preveres, diaques, membres de la vida consagrada, seminaristes, fidels que ens acompanyeu, benvolguts tots, germanes i germans. Una particular salutació als preveres que celebreu els 50 i 25 anys de la vostra ordenació sacerdotal: Mn. Francesc Mendizábal, Mn. Alfons Gea, Mn. Manel Homar, Mn. Joaquim Messeguer i Mn. Miquel Planas.

 

 

L’amor de Déu, origen del nostre sacerdoci

 

“Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare”».

 

Avui celebrem amb una particular emoció el fet que Nostre Senyor a més d’enriquir el poble dels redimits amb un sacerdoci reial, també ha escollit uns homes que participin del seu sagrat ministeri, homes que han de conformar-se a la seva imatge i donar testimoni de fidelitat i amor (cf. Prefaci).

 

Ens trobem al bell mig de l’Any de la Fe, una ocasió  propícia per a recordar la història de la nostra fe i també la historia de la nostra vocació. L’Exhortació postsinodal Pastores dabo vobis ( n. 42) diu que «formar-se per el sacerdoci és aprendre a donar una resposta personal a la pregunta fonamental del Crist: "M’estimes?" (Jn 21, 15). Per el futur sacerdot, la resposta no pot ser sinó el do total de la seva vida». Viure el sacerdoci serà donar una resposta d’amor a la mateixa pregunta al llarg de tota la vida.

 

Podem dir que en l’inici de tota vocació sacerdotal i en la seva consolidació al llarg de la seva existència ha de tenir lloc aquesta experiència d’amor de Déu, d’amor de Crist, que crida a la persona. Una experiència forta, que canvia la vida, i l’atreu de forma poderosa i irresistible. Un amor que ho transforma tot: la intel·ligència, la memòria, la voluntat, l’afectivitat, que omple el cor humà d’una manera nova. Amb la força que contemplem en les crides als diferents personatges de l’Antic Testament o als Apòstols. Recordem com s’expressa el profeta Jeremies: «M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. Us heu apoderat de mi i m’heu dominat.»(Jr 20, 7).

La vocació sacerdotal

 

La vivència de la nostra vocació no pot ser altra cosa que una resposta d’amor a aquest amor de Déu. Cada vocació es única, diferent, irrepetible. Per això és molt difícil descriure les fases i els episodis de cada vocació, perquè Déu crida a cada un segons la seva voluntat  i amb un gran respecte per la llibertat. Els camins del Senyor poden prendre la forma de descavalcar sobtadament a algú del cavall que el conduïa per la vida, com en el cas de sant Pau o prendre la forma d’una suau i persistent inclinació en l’ànim que experimenta la persona vocacionada des de la seva infància o des de ben jove.

 

Sant Lluc assenyala l’oració de Jesús prèvia a la crida: «En aquells dies, Jesús va sortir a la muntanya a pregar i va passar la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, va cridar els seus deixebles, va escollir d’entre ells dotze, als quals també va donar el nom d’Apòstols» (Lc 6, 12-13). El papa Benet XVI subratlla en el seu llibre Jesús de Natzaret que «l’elecció dels deixebles és un esdeveniment de pregària; ells són engendrats en la pregària, en la familiaritat amb el Pare. Així, la crida dels Dotze té, molt per sobre de qualsevol altre aspecte funcional, un profund sentit teològic: la seva elecció neix del diàleg del Fill amb el Pare i està fonamentada en ell».

 

 

Senyor, tu saps que t’estimo

 

L’objectiu de la crida és doble: la comunió amb el Senyor  i la participació en la seva missió. Nosaltres, com els Apòstols, hem estat cridats a la comunió, a l’amistat, a la intimitat de vida. “Ja no us dic servents (…); a vosaltres us he dit amics” (Jn 15, 15). Nosaltres, com els Apòstols, som cridats a estimar amb un amor de totalitat el Senyor: “Simó, fill de Joan, m’estimes?”…Sí, Senyor, tu saps que t’estimo…Pastura les meves ovelles” (Jn 21, 16). Si aquest examen d’amor va ser una condició per encomanar a Pere la missió de pasturar les seves ovelles, en el nostre cas es repeteix el mateix examen d’amor. Amor a Crist i a les ovelles que ens han estat encomanades.

 

Amor de pastor, caritat pastoral, un amor únic, radical i total a Jesucrist i al poble encomanat. El concili Vaticà  II, en el decret Presbyterorum ordinis, (n. 14), ens recorda que Nostre Senyor Jesucrist, «per complir indefectiblement la mateixa voluntat del Pare en el món per mitjà de l’Església, obra pels seus ministres, i per això continua essent sempre principi i font de la unitat de la seva vida. Per tant, els preveres aconseguiran la unitat de la seva vida unint-se a Crist en el coneixement de la voluntat del Pare i en el lliurament de si mateixos pel ramat que els ha confiat. D’aquesta manera, exercint el paper del Bon Pastor, en el mateix exercici de la caritat pastoral trobaran el vincle de la perfecció sacerdotal que redueix a unitat la seva vida i la seva activitat».

 

Per tant, si el Senyor actua a través de la col·laboració del sacerdot per edificar la seva Església, per fer arribar la seva salvació a tots els homes, amb molta més raó el sacerdot s’ha de lliurar al Senyor sense reserves. Per això, l’amor al Senyor és el fonament, l’ànima del nostre ministeri sacerdotal. Un amor que vivim des de la configuració amb Crist, Cap i Pastor. Des d’aquesta configuració estem cridats a posar en pràctica un conjunt de virtuts com la fe, la humilitat, la misericòrdia, la prudència, que són importants per a la vida espiritual i per a l’exercici del ministeri. A la vegada, els consells evangèlics expressen de manera particular aquest amor a Jesucrist i a les ovelles.

 

L’obediència no és quelcom extern sobreposat al sacerdot sinó que deriva de la seva realitat més profunda, de la seva configuració amb Crist, que «es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu» (Flp 2, 8). En la seva vida i ministeri ha de buscar el compliment de la voluntat del Pare. Des del compliment d’aquesta voluntat i des de la identificació amb el Crist, pot arribar a la unitat de vida. Una obediència responsable i voluntària al servei de Déu i dels germans que acull les exigències d’una vida eclesial orgànica i organitzada, i també la gràcia de discerniment i de responsabilitat en les decisions eclesials, que Jesús ha garantit als apòstols i als seus successors.

 

Pel celibat ens consagrem a Crist d’una forma nova i ens unim a ell més fàcilment amb un cor indivís, ens dediquem més lliurement al servei de Déu i dels homes, i ens constituïm, a més, en signe viu del món futur. La dedicació total al servei de Déu i dels germans vol dir un amor total, sense cap reserva, que omple tota la vida, que ocupa tot el cor, també des del punt de vista afectiu. Quan el Crist crida a «estar amb ell», crida a viure en unió amb ell i de la manera més semblant a com ell va viure. Per això, el veritable fonament del celibat només pot ser teocèntric i ha de ser expressat com a Dominus pars. No es tracta d’una privació d’amor, sinó un deixar-se omplir per l’amor de Déu.

 

L’amor a Crist i als germans omple el nostre cor, i ens ajuda a desaferrar-nos de les riqueses. Ens ajuda, sobretot, el fet de contemplar Nostre Senyor, que ve al món pobre, va viure pobrament, i va voler que els seus col·laboradors visquessin pobrament. I més encara, trencant els esquemes de la seva època i de totes les èpoques, va declarar feliços i benaurats els pobres, els qui confien en el Senyor. Pobresa per amor al Crist pobre, per participar de la seva creu, per amor als germans més pobres, per prescindir fins i tot del que és propi i compartir-ho; per facilitar la humilitat i créixer en llibertat espiritual; per conformar-nos més al Crist pobre i ser més creïbles en l’acció pastoral. En la pobresa, en la humilitat, en la debilitat, es manifesta la força del Crist.

 

 

Final

 

Benvolguts germans. El Senyor ens estima i ha fet de nosaltres sacerdots dedicats a Déu i a la salvació dels homes. Donem gràcies al Senyor pel seu amor i la seva elecció malgrat la nostra feblesa. També us vull agrair el vostre treball no gens fàcil i sempre amarat de sacrifici. Dono gràcies a Déu per cada un de vosaltres i li demano que us mantingui en el seu amor i  que revifi el do del vostre sacerdoci. Donem gràcies a Déu pel papa emèrit Benet, per l’exemple de saviesa, d’humilitat i entrega que ens ha deixat. Donem gràcies a Déu pel sant pare Francesc, que ha començat el seu pontificat ple d’esperança en el Senyor. Que Déu ens ajudi a tots a guiar les ovelles amb amor, amb paciència, amb tendresa, amb una actitud de servei, tal com el Papa ens ha recordat en aquests dies. Maria, Font de Salut, Mare dels sacerdots, ens guiarà en el camí. Que així sigui.