Mons. Salvador Cristau Coll va néixer a la ciutat de Barcelona el dia 15 d’abril de 1950. Ingressà en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i obté el grau de llicenciat l’any 1972. Ingressà en el Seminari Major de Toledo l’any 1976 i rebé l’ordenació presbiteral a la Catedral de Toledo el 12 d’octubre de l’any 1980. És llicenciat en Estudis Eclesiàstics per la Facultat de Teologia de Burgos.
El mateix any 1980 fou nomenat vicari de les parròquies del Buen Pastor i de San Justo y Pastor a la ciutat de Toledo i al mateix temps notari del Tribunal Eclesiàstic de Toledo. El 1984 passà a ser administrador parroquial de la parròquia de Santa Leocàdia a la mateixa ciutat i formador en el Centro de Vocacions Adultes.
L’any 1985 es traslladà a Barcelona i fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Vicenç a Mollet del Vallès, incardinant- se aquell mateix any a l’arxidiòcesi de Barcelona. L’any 1989 fou nomenat Oficial de la Cúria de Barcelona i el 1990 vicari de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat a la pròpia ciutat.
L’any 1991 entrà a formar part de l’equip de formadors del Seminari Major de Barcelona, en el qual successivament ha estat també vicerector (1994) i director espiritual (1997).
El 1998 passà a ser adscrit en la parròquia de Corpus Christi de Barcelona i el 1999 Delegat Episcopal per a les qüestions administratives matrimonials en el Vicariat General de l’Arquebisbat. El mateix any fou també nomenat rector de la Basílica parroquial de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona i l’any següent, el 1999, administrador parroquial de la parròquia de Sant Jaume Apòstol, compaginant la dedicació a ambdues parròquies. Ha estat també durant aquest període arxipreste de l’Arxiprestat de la Catedral (2001-2004). L’any 2000 fou també nomenat Promotor de Justícia de l’Arquebisbat.
L’any 2001 va ser nomenat Secretari General i Canceller de l’Arquebisbat de Barcelona i amb la creació l’any 2004 de la noves diòcesis de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat fou el primer Secretari General i Canceller de les dues noves diòcesis.
Amb la creació de la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004 hi quedà incardinat com a prevere. El dia 1 de setembre de 2004 va ser nomenat rector de la Parròquia del Sant Esperit i Catedral de Terrassa i el 29 de setembre Vicari General. Des de l’any 2005 és membre del Consell Presbiteral, del Consell Pastoral Diocesà i del Col·legi de Consultors.
Amb la creació del Seminari Major Diocesà de Terrassa l’any 2006 fou nomenat rector i l’any 2008 Delegat Episcopal de Pastoral Vocacional. Des de l’any 2008 fou també administrador parroquial de la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, on es troba ubicat el Seminari Diocesà.
El 18 de maig de 2010 va ser nomenat Bisbe titular de Aliazira i Auxiliar de Terrassa. La ordenació episcopal va tenir lloc el dia 26 de juny de 2010 a les 11 del matí a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa.
Amb motiu del nomenament de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses com a arquebisbe de Sevilla, el Col.legi de Consultors de la diòcesi de Terrassa el va escollir Administrador Diocesà el 15 de juny de 2021. El 3 de desembre el mateix any el Sant Pare el nomenava nou bisbe de Terrassa i el dissabte 5 de febrer de 2022 iniciava el seu ministeri episcopal com a bisbe de la diòcesi.
Actualment és membre de la comissió episcopal de Clergat i Seminaris de la Conferencia Episcopal Espanyola i responsable de Seminaris i de la Pastoral de la Salut a la Tarraconense.
L’escut episcopal de Mons. Salvador Cristau Coll conté en la part superior de banda a banda la representació del Sant Esperit de Déu, fent a.lusió al titular de la S. E. Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa, i de la parròquia del mateix nom que s’acull a la Catedral i on ell va ser rector entre els anys 2004 i 2006, a l’inici de la vida de la nova diòcesi erigida pel papa Sant Joan Pau II l’any 2004.
A la part inferior es distingeix l’estrella que fa referència a la Mare de Déu per simbolitzar la seva devoció mariana i a la vegada el patronatge i protecció de Maria sobre la diòcesi de Terrassa. I a l’altra banda la imatge d’un anyell, representació de Jesucrist, l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món.
El lema episcopal del bisbe és “Scio enim cui credidi” que traduït vol dir “sé de qui m’he refiat”, unes paraules que l’apòstol Sant Pau adreça al seu deixeble Timoteu (II Tm 1,12), tot indicant l’actitud amb la qual exerceix el seu servei com a pastor.
Homilia d’inici de ministeri de Mons. Salvador Cristau Coll com a Bisbe de Terrassa
Benvolguts Srs. Cardenals, Arquebisbes i Bisbes, pares abats, preveres, diaques, seminaristes, membres de la vida consagrada i laics; membres dels consells diocesans, delegats episcopals i representants d’institucions eclesials;
Srs. Alcaldes, Sra. Directora general d’afers religiosos de la Generalitat de Catalunya, regidors, representants d’institucions, autoritats acadèmiques i membres dels cossos de seguretat; representants d’altres confessions cristianes i d’altres religions;
Una salutació especial a tots els que seguiu aquesta celebració a través dels mitjans de comunicació, el canal YouTube del bisbat de Terrasa, 13TV que la retransmite a toda España, un saludo especial para todos vosotros, i altres mitjans de comunicació i xarxes socials.
Germans i germanes. Hermanos y hermanas,
En primer lloc vull expressar una acció de gràcies. Dono gràcies a Déu per tot el que m’ha donat al llarg de la meva vida, des dels meus pares fins a vosaltres, que formeu part també de la meva vida.
Vull donar gràcies també al Sant Pare Francesc per la confiança que ha posat en mi i que, si us dic que no ho mereixo, pensareu pot ser que estic dient unes paraules protocol·làries… Però, és que no mereixem res del que hem rebut. És Ell, com a Pare bo bondadós que ens va conduint, alimentant i guiant a través de persones i fets concrets de la nostra vida.
Les paraules de Jesús que hem sentit proclamar a l’Evangeli, tot aquest capítol 15 de l’evangeli de sant Joan, en el context del sant sopar, en la intimitat d’una celebració ritual però familiar, són com el resum de tot el que el Senyor ens ha volgut comunicar amb paraules i fets en la seva encarnació i amb la seva vida, que en aquell moment es disposava a culminar amb la seva entrega a la creu.
La revelació de l’amor infinit i entranyable del Pare al seu Fill: “Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres”, i del que ells, Pare i Fill, ens tenen a nosaltres els homes. El Fill ho rep tot del Pare i li ho retorna tot amb un amor etern i infinit també en l’Esperit Sant. I aquí hem entrat també nosaltres, perquè Déu s’ha compromès, ens ha implicat en aquest amor.
La temptació dels homes de tots els temps ha estat sempre la de fer-nos una religió a la nostra mida, una relació amb Déu que puguem controlar, que ens sigui d’utilitat. I sovint ens fixem més en nosaltres ( les nostres necessitats, les nostres pors…) que en Ell i per suposat, que en els germans.
Però Déu és lliure, el seu amor és lliure, resulta que Ell ens estima, malgrat la nostra pobresa, la nostra mesquinesa i misèria. L’amor de Déu és totalment lliure encara que ens costa molt de creure-ho de veritat. Ell “fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5,45).
En un món secularitzat, en el que es vol apartar el nom de Déu i la seva presència de tots els àmbit: la societat, la cultura, la ciència i la tècnica, l’educació… En un ambient en el que es respira una atmosfera de materialisme i de consumisme que fins i tot ara ens ho porten a casa sense necessitat de cap esforç. En uns moments en els que fins i tot els cristians, i a l’Església també, experimentem un cert cansament per tants fets i situacions doloroses i dures que ens pesen, el que necessitem és, sobretot, refermar la nostra fe, refermar-la i reafirmar-la, i portar-la al món sigui com sigui.
La evangelització ha de ser un objectiu present cada dia en els nostres projectes, les nostres intencions i les nostres activitats.
Fa molt de fred, germans, sí, i no em refereixo ara al de l’hivern, perquè som en un temps fred, però no ens podem quedar paralitzats davant tot això perquè d’altra banda vivim uns temps privilegiats, són els temps que el Senyor ens dóna. Ell continua present i guiant la seva Església i ens dona signes de la seva presència: “ Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20).
Si en lloc d’obstinar-nos en fer la nostra voluntat, els nostres projectes ( “jo ho veig així, jo ho sento així, sempre s’ha fet així…”), si en lloc de posar l’esperança en les nostres realitzacions i en els nostres esforços, sovint estèrils, ens mantinguéssim més en l’amor que ens Ell ens té – “Manteniu-vos en el meu amor” – complint la seva voluntat, descobriríem aleshores l’alegria de l’evangeli, l’alegria de ser estimats tal com el Pare estima al Fill, l’alegria que ens falta moltes vegades als cristians. I la comunicaríem al món, us ho asseguro. “Us he dir tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Jn 15, 11) , acabem d’escoltar en l’evangeli.
Però Déu té sempre la iniciativa, Ell ens va sempre pel davant. Ell sempre és el primer! Ha dut a terme la creació amb un designi d’amor infinit, ha volgut compartir la seva vida i el seu amor amb nosaltres.
Ens ha escollit a cada un i ens ha cridat a ser fills seus, a formar part de la seva família, ens ha obert les portes de casa seva i ens ha convidat a quedar-nos per sempre com a fills. I ens envia a fer créixer la família buscant nous germans. Evangelitzar és sortir pels camins i les cruïlles i convidar tots els que trobem a la festa del banquet, com ens recorda el Senyor: “L’amo va dir al seu servent: surt pels camins i pels horts i insisteix que vingui gent fins que s’ompli la casa” Lc 14, 23
El Senyor ens convida a una festa, i hem de transmetre l’alegria de ser-hi convidats! Això és el que significa ser cristians, això és el que és l’Església, aquesta és la crida que hem rebut en el Baptisme: “No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre” (Jn 15, 16).
Som cridats, per tant, a ser fills; és la crida a la santedat. Escollits i enviats a anar pertot arreu i donar fruit, aquesta és la crida a l’evangelització. I així Ell ha forjat la nostra identitat: som fills, escollits, estimats, enviats. Es tracta d’una vocació, una identitat que suposa també una missió. La missió, el fruit que el Senyor espera, és el germà, són els altres.
Convidar a un banquet, aquesta és la tasca que se’ns encomana. I encara més: l’oferiment d’una amistat, una amistat íntima i que ens fa participar de la seva relació amb el Pare: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amos. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Jn. 15, 15). Una amistat que han de poder conèixer i viure tots els homes i dones germans nostres perquè la casa de Déu, la seva llar, el seu amor, són infinitament grans, hi cabem tots…
I no hem d’oblidar que entre els cridats hi ha també un preferits, uns predilectes del Pare, com ho va ser Maria, com ho va ser Josep i com ho som nosaltres en certa manera. Uns predilectes que són els més petits, els pobres, els més vulnerables, els febles o marginats. Els afligits per la soledat (que és una autèntica malaltia de la nostra societat), els ancians als que es menysprea com a inútils, als malalts desnonats, els que tenen condicions de vida indignes i miserables, els angoixats i sense futur aparent. També a ells, pot ser especialment a ells, Jesús els diu amics…
I nosaltres estem cridats a acompanyar-los sense passar de llarg com en la paràbola del bon samarità, a fer-los present la misericòrdia del Pare: “Vés, i tu fes igual” Lc. 10, 37, ressona de nou en nosaltres.
I ara, en el moment concret que vivim, se’ns presenta l’oportunitat de mirar més enllà de nosaltres mateixos, de les nostres forces i de les nostres pobres possibilitats. El Papa ens proposa, un camí que anomenem “sinodal” i que vol dir que és un camí que hem de fer junts.
Si de debò creiem que és l’Esperit Sant que mou la seva Església, la proposta del Sínode no por ser un tema més a afegir a tants que tenim damunt la taula, no es tracta tampoc d’obrir nous debats afegint-los a tants d’altres que tenim ja plantejats. Hem de creure que és la proposta que l’Esperit ens fa a través de l’Església. La proposta és caminar junts, fidels i pastors, però no caminar de qualsevol manera. És fer junts un camí a partir d’un acte de fe en la força l’Esperit Sant, passant per l’escolta atenta de la Paraula de Déu i dels germans també, un camí que haurem d’acompanyar amb una pregària abundant i que ha de tenir com a objectiu obrir-nos a la missió, a l’evangelització.
Per això penso que, en el moment present de la història, de l’Església i del món, de la nostra diòcesi de Terrassa, el nostre objectiu a desenvolupar no pot ser altra que aquest d’evangelitzar, donar a conèixer als altres que Déu els estima, i fer-jo junts. Ho hem de fer caminant junts, sense excloure ningú, i sense que ningú se’n desentengui tampoc.
El Sínode, el camí sinodal, ha de ser una oportunitat de gràcia que no podem desaprofitar. I m’atreviria a concretar aquest passos que ens cal donar:
En aquest camí sinodal, hem de tenir presents en primer lloc als més petits, els més necessitats com he dit abans. Nosaltres també som petits i necessitats i Déu ens ha mirat amb misericòrdia, i ha actuat, ens ha guarit, ha pagat el nostre rescat amb la seva vida.
Així ho ha fet Ell amb nosaltres i així ho hem de fer nosaltres amb els germans. L’evangelització és fruit de l’amor: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15, 12).
Estimats germans i germanes, en aquest inici del meu ministeri de servei com a bisbe, compto amb tots vosaltres, amb els preveres i diaques que sou els col·laboradors més immediats i als quals agraeixo la vostra dedicació i entrega, als membres de la vida consagrada que feu present l’amor de Déu a través de tantes obres apostòliques i la vivència dels consells evangèlics, als seminaristes que sou esperança de futur per a nosaltres, als laics que sou ferment i llevat enmig del món a través del vostre compromís. I us agraeixo el vostre afecte y la pregària
Nos us puc negar que això em produeix una certa inquietud, però això necessito confiar en Ell i en vosaltres i en la vostra pregària. San agustí ho expressà en un dels seus sermons: “Jo, bisbe vostre? Quina por! Però aleshores penso: Vou sou amb ells, i això em consola. Per a vosaltres soc bisbe; amb vosaltres, soc cristià. Bisbe és el nom de la càrrega; cristià és el de la gràcia. Al bisbe el perill; al cristià, la salvació” (Serm 340,1)
Una vez más un saludo y una bendición a todos los que habéis seguido esta celebración y me habéis acompañado a través 13 TV y de diversos medios de comunicación.
Poso sota l’esguard maternal de Maria aquesta nova etapa que junts iniciem perquè ella ens protegeixi i acompanyi vers aquell que és la veritable Salud de les nostres vides i del món.
+ Salvador Cristau Coll
Bisbe de Terrassa