Va néixer en Sisante (Cuenca) el 2 d’agost de 1956. L’any 1965 la família es va traslladar a Barcelona i es va instal·lar al barri de Sant Andreu de Palomar.
Va ingressar al Seminari Menor Nostra Senyora de Montalegre de Barcelona el 1968. Posteriorment va realitzar estudis de Psicologia a la Universitat de Barcelona entre els anys 1975 i 1977. Va participar activament com a membre del Moviment de Cursets de Cristiandat de Joves.
Posteriorment va estudiar al Seminari Major de Toledo els cursos de filosofia, espiritualitat i teologia (1977- 1984) i va ser ordenat prevere a la Catedral de Toledo el 15 de juliol de 1984. El mateix any va obtenir el Batxillerat en Teologia per la Facultat de Teologia de Burgos.
En l’arxidiòcesi toledana va tenir diversos destins, primer com rector en Los Alares i Anchuras de los Montes (1984-1985) i després com vicari d’Illescas (1986-1989). El curs 1985-1986 va ser capellà soldat a l’Hospital de Valladolid. Entre d’altres serveis realitzats a Toledo va ser també consiliari de zona dels Equips de la Mare de Déu (1986-1989), consiliari de zona del Moviment de Mestres i professors Cristians (1986-1989) i professor de religió a l’Escola de F.P. La Sagra d’Illescas (1986-1989).
L’any 1989 va tornar a Barcelona i va ser nomenat vicari en la parròquia de Sant Andreu del Palomar, i el 1992 rector de l’Església de la Mare de Déu del Roser a Cerdanyola i Responsable de la Pastoral Universitària en la Universitat Autònoma de Barcelona. També el mateix any 1992 va ser nomenat responsable del SAFOR (Servei d’Assistència i Formació Religiosa) de la Universitat Autònoma de Barcelona i Responsable del CCUC (Centre Cristià d’Universitaris de Cerdanyola del Vallès). L’any 1995 va ser nomenat Consiliari Diocesà del Moviment Cursets de Cristiandat.
Va obtenir la llicenciatura a la Facultat de Teologia de Catalunya l’any 1993 amb la tesina: “Gènesi i teologia del Curset de Cristiandat”, dirigida pel Dr. Josep M. Rovira Belloso, i publicada l’any 1998. A la mateixa Facultat de Teologia ha realitzat els cursos de doctorat. Ha publicat diversos articles sobre l’evangelització i la pastoral en el món juvenil, en especial en la revista Ecclesia, i va començar l’elaboració de la tesi doctoral sobre “Agents i institucions d’evangelització”.
El 6 de maig de l’any 2000 va ser nomenat Secretari General i Canceller de l’Arquebisbat de Barcelona i el 10 d’abril del 2001 membre del Col·legi de Consultors de la mateixa arxidiòcesi.
El 30 d’octubre de 2001 va ser nomenat Bisbe titular de Selemsele i Auxiliar de Barcelona i consagrat el 15 de desembre del mateix any a la Catedral de Barcelona. El 15 de juny de 2004 va ser nomenat primer bisbe de la nova diòcesi erigida de Terrassa i Administrador Apostòlic de l’arxidiòcesi de Barcelona i de la nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. El 25 de juliol va prendre solemne possessió en la S. E. Catedral Basílica del Sant Esperit a Terrassa.
En la Conferència Episcopal Espanyola ha estat Responsable del Departament de Joventut de la Comissió d’Apostolat Seglar del 2002 al 2008. Com a tal va coordinar l’Encontre del Papa Joan Pau II amb els joves en Quatre Vents (Madrid) durant la visita del pontífex a Espanya els dies 3 i 4 de maig de l’any 2003. També ha estat membre de la Comissió de Vida Consagrada i de la Comissió de Catequesi i Ensenyament. Entre els anys 2008-2014 ha estat el President de la Comissió de Seminaris i Universitats i entre els anys 2014-2020 ha estat responsable del Departament de pastoral penitenciària de la Comissió Episcopal de Pastoral Social. L’any 2017 la Conferència Episcopal Espanyola el nomenà Consiliari Nacional del Moviment Cursets de Cristiandat i és també actualmente Assessor del Grup Europeu del MCC. Des de l’any 2020 és membre de la Comissió Executiva.
En la Conferència Episcopal Tarraconense ha estat responsable del Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament, de la Comissió Interdiocesana d’Apostolat Seglar i del Secretariat Interdiocesà de Joventut i actualment és el responsable de la Comissió de Seminaris.
El dissabte 17 d’abril de 2021 va ser nomenat arquebisbe de Sevilla pel papa Francisco i fins a la seva presa de possessió com a arquebisbe de Sevilla, el dissabte 12 de juny, va ser Administrador diocesà de Terrassa.
Secció dedicada a la història i les contribucions dels bisbes de la diòcesi.
Més informació sobre la història i imatges de la Catedral com a forma de visita guiada.
La cúria diocesana consta d’aquells organismes i persones que ajuden el Bisbe en el govern de tota la diòcesi.
El Directori de l’Arxiprestat de la Tarraconense especifica que “L’arxiprestat és una «demarcació territorial de la diòcesi integrada per diferents parròquies»
Homilia de Mons. Saiz Meneses en la presa de possessió com a primer bisbe de Terrassa, a la S. E. Catedral Basílica del Sant Esperit el diumenge di 25 de juliol de 2004
“Entre vosaltres estic com el qui serveix” (Lc 22, 27).
Benvolguts germans: una salutació profunda i cordial a tot el Poble de Déu aquí present i al que ens escolta. Voldria que aquesta salutació arribi a totes les persones, a totes les famílies dels pobles i ciutats de la nostra diòcesi. Una salutació plena d’afecte per a tots: infants, joves, adults, ancians.
Una salutació especial i agraïda al Sr. Cardenal Ricard Maria Carles, als Senyors Cardenals, al Nunci Apostòlic, als Arquebisbes i Bisbes, al Pare Abat, als preveres, diaques i a totes les persones consagrades.
Una salutació cordial a les autoritats que ens acompanyen en aquesta celebració.
Una salutació a les diferents realitats eclesials de la nostra diòcesi aquí presents: parròquies, moviments, associacions, voluntariats.
En esta Catedral os encontráis hoy personas que habéis llenado de significado las diferentes etapas de mi vida. Con vuestra presencia estáis actualizando experiencias incontables de oración, de amistad, de colaboración, de corresponsabilidad a lo largo de estos años en diferentes seminarios, movimientos de apostolado, Facultad de Teología, universidad, parroquias, Curia, etc. Gracias a todos por lo que de vosotros he recibido.
Saludo la meva família de carn i de sang, àmpliament representada. Voldria recordar el meu pare, mort l’any passat, que sens dubte intercedeix pel meu ministeri des del cel, i la meva mare, anciana, que contemplo amb tot el meu afecte filial. Vosaltres vàreu formar una llar cristiana, vosaltres em vàreu ensenyar les primeres oracions, vosaltres vau respectar i vau acompanyar la meva vocació sacerdotal essent un infant.
Com a lema episcopal vaig elegir l’exhortació de Jesús als Apòstols -“duc in altum”, “aneu mar endins”. És el text dels evangelis que millor reflectia la meva vivència en el moment de l’ordenació episcopal i també en aquest moment en què encetem un camí nou en una nova diòcesi. És la vivència d’aquests moments, que es podria resumir en la consciència de la pròpia indignitat i, a la vegada, en la serenitat que neix de saber-me estimat per Déu, cridat per Ell a aquesta missió. Serà una etapa nova, difícil en alguns aspectes, però en la qual, per sobre de tot, calarem les xarxes en el nom del Senyor. La confiança en el Senyor m’asserena, em conforta i m’omple de seguretat. També la confiança en tots vosaltres, el vostre recolzament, la vostra col·laboració, sobretot la vostra pregària, m’encoratgen per endinsar-me en el mar de l’acció pastoral.
Jesús m’envia com a pastor d’una Església local creada de nou. Això comporta tota la vitalitat pròpia del naixement i dels primers passos fets a la vida. Tant de bo que jo pugui ser un pastor bo, semblant en tot al Bon Pastor que coneix les seves ovelles i elles coneixen la seva veu, les estima i dóna la vida per elles. Tant de bo tota la meva missió es concentri a donar-vos la Paraula i la Vida de Jesucrist, que viu en l’Amor del Pare. Agraeixo al Senyor el fet d’haver estat enviat a la Seu de Terrassa, per tal que -plegats- seguim Jesucrist, fent el camí del Regne de Déu, on habiten la justícia, la pau, la llibertat i l’amor que vénen de l’Esperit Sant (cf. Rm 14, 17).
Però Jesucrist ens envia a tots, també a tots vosaltres. I us dóna una responsabilitat molt clara: “Com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres”. Cada un de nosaltres, amb els seus defectes i les seves maneres de ser, som portadors d’un tresor que seria impossible de viure i d’oferir als altres sense l’ajut de Crist mateix; hem d’anunciar el seu nom, el seu missatge i també la seva manera de viure l’Evangeli segons l’Esperit Sant que omple i impulsa Jesús com a Messies. Ara bé, cal dir ben fort que la dimensió fonamental, que la perspectiva en la qual hem de situar la crida de Jesús és la santedat. La santedat és el do que Jesús ens comunica per tal que la responsabilitat de la missió pugui fruitar al cent per cent. La santedat és certament un do de Déu, però no es tracta d’un ideal llunyà o d’una aspiració utòpica que només poden assolir uns quants privilegiats.
Tots estem cridats a la missió. Tots estem cridats a la santedat. Tots estem cridats a la comunió eclesial. El Sant Pare ens demana que fem de l’Església una “casa i una escola de comunió (cf. NMI 43). Tots som, per tant, corresponsables. I estem cridats a ser-ho en el si de la nostra diòcesi fent-ne tradició des dels seus inicis; amb la seu metropolitana de Barcelona, amb la diòcesi germana de Sant Feliu de Llobregat i amb totes les altres diòcesis de Catalunya i de l’Església Universal.
Avui comencem a escriure una nova pàgina en aquesta Història de la Salvació de l’Església que pelegrina en aquestes terres. No partim de zero. Som hereus d’un patrimoni espiritual i cultural important. Per això contemplem amb gratitud el passat (cf. NMI 1).
Alhora, estem cridats a viure amb passió el nostre present. Malgrat les dificultats del nostre temps, malgrat la secularització creixent, la nostra Església és una Església viva, rica en la fe i en les obres d’amor. D’això, en donen testimoni la vitalitat de les parròquies i els moviments, la vitalitat de la pastoral juvenil, l’entrega en el treball de tots els agents pastorals, la generositat en les obres d’ acció caritativa i social i també les diferents comunitats de vida consagrada tant activa com contemplativa.
Permeteu-me oferir alguns trets del que serà la nostra acció pastoral subratllant quatre aspectes:
Una prioritat de la nostra acció pastoral ha de ser la nova evangelització, adaptada a les condicions dels nostres temps. Sempre recordaré que vaig iniciar el meu ministeri aquí en la festa de Sant Jaume, l’apòstol de Jesús que està present en l’evangelització d’aquestes terres. Sóc molt conscient de l’apostolicitat de l’Església i especialment del ministeri episcopal. I, en aquest moment, davant del Sr. Nunci, dels meus germans en l’episcopat, i davant de tota la comunitat manifesto la meva obediència, gratitud i comunió eclesial amb el successor de Pere, el Sant Pare Joan Pau II.
Per evangelitzar, en la línia del document Evangelii Nuntiandi, del Papa Pau VI, i de la carta Redemptoris Missio, de Joan Pau II, ens haurem d’apropar als destinataris, fins al punt d’inculturar-nos en el seu ambient, per testimoniar, per proposar l’anunci explícit de Jesucrist, per propiciar la conversió i l’adhesió del cor, l’entrada en contacte amb la comunitat cristiana, la participació en els sagraments i el compromís transformador. De manera que la fe viva i autèntica amari totes les facultats de cada persona: capacitat de conèixer, d’estimar, de lliure decisió i capacitat d’actuar en conseqüència amb l’ amor rebut de Déu.
Aquesta proclamació nostra és una Bona Nova centrada en la Persona de Jesucrist, és un anunci que interpel·la, que provoca una resposta, un anunci proclamat per testimonis, un anunci alegre i esperançat. Aquesta proclamació l’haurem de portar a terme en la situació històrica present, la del nostre temps, responent als interrogants dels nostres contemporanis, responent als reptes culturals i científics del moment present.
Voldria subratllar també la prioritat pels més necessitats. Tot el món de la pobresa i marginació. Haurem de treballar per la justícia i la solidaritat, no portant a terme simplement activitats de suplència en aquesta societat del benestar que és també alhora la societat de les borses de pobresa. Però essent solidaris amb els pobres i marginats com una activitat que forma part de la missió de l’Església.
La nostra acció d’ajut i promoció social expressa i realitza la nostra missió. Sense aquesta acció el nostre anunci de Jesucrist seria incomplet i no duria a terme íntegrament la salvació. Les paraules de Jesús (cf. Mt 25, 37-40) ressonen plenes d’actualitat: “Senyor! Quan et vam veure afamat i et vam alimentar, o assedegat i et vam donar de beure? I quan et vam veure estranger i et vam acollir, o nu i et vàrem vestir? Quan et vàrem veure malalt o a la presó, i et vam venir a visitar? I el rei els respondrà: Us ho asseguro, sempre que ho fèieu a un d’aquests germans meus tan petits, m’ho fèieu a mi.”
Els anys de bisbe auxiliar a Barcelona m’han permès tractar i escoltar molts germans sacerdots. Benvolguts germans en el sacerdoci, per a vosaltres una paraula d’afecte i agraïment. No és fàcil avui en dia l’exercici del ministeri. Lluny queden els anys de prestigi i de reconeixement social que es donava a priori. Actualment l’autoritat moral s’ha de guanyar a través del servei generós, a través del compromís mantingut. A vosaltres que pregueu, que treballeu, que us desgasteu en infinitat de tasques no sempre reconegudes, i sovint al costat dels més desfavorits, el meu afecte i el meu agraïment, i a la vegada el desig de compartir aquest camí nou i apassionant que la santa mare Església ens confia.
També haurem de pregar “l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats” (Mt 9,38), haurem de maldar per desvetllar les vocacions, per propiciar la resposta generosa d’aquells que el Senyor es digni cridar.
Joves
Un record també per als joves, que sempre han ocupat un lloc important en la meva activitat pastoral com a prevere i especialment ara des de les responsabilitats al Departament de Joventut de la Conferència Episcopal Espanyola.
Sempre diem que els joves són el futur de l’Església i de la societat. Haurem de creure en ells. Haurem de confiar en ells, valorar la seva presència i el seu treball. El Sant Pare Joan Pau II es va referir a Cuatro Vientos a aquest protagonisme del laïcat jove i va recordar també la necessitat de preveres i persones consagrades a la pastoral juvenil.
La nova evangelització requereix una nova consciència missionera, amb coratge i creativitat, amb iniciatives. En aquest punt, els joves tenen molt a dir. Ells no només són objecte de la pastoral sinó que volen ser i han de ser protagonistes de la missió. Ni ells han de tenir por d’assumir responsabilitats ni els adults hem de tenir por que les assumeixin. Hem de confiar en ells amb totes les conseqüències. Ells s’han d’implicar en el futur i en el present des de l’eclesiologia de comunió i corresponsabilitat que ens assenyala el Concili Vaticà II.
En el moment de dirigir-me com a bisbe a aquesta estimada diòcesi em vénen als llavis les paraules de Jesús als apòstols que hem escoltat en l’Evangeli: “El qui vulgui ser el primer entre vosaltres, que sigui l’ últim de tots i el servidor de tots”. Aquesta és la meva actitud més pregona, aquest és l’únic sentit que vull donar al meu ministeri. Avui més que mai sento, penso i crec que la meva vida només té sentit per lliurar-la al servei de Nostre Senyor, de l’Església i del món. De nostre Senyor en aquesta Església local i en aquesta societat concreta. Ajudeu-me tots a fer-ho entre vosaltres dia rere dia. Ajudeu amb la vostra pregària, sobretot avui, i cada dia.
Recordant les paraules del Concili Provincial Tarraconense, procuraré descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’escalf de l’Esperit… establint les mediacions oportunes per tal que les persones senzilles, i tal vegada afligides, puguin trobar-se amb Déu, ajudant a refer l’experiència de Déu de molta gent allunyada, experiència que està lligada a l’amor als germans i, per tant, a aquella opció preferent pels pobres i per la justícia que fou distintiu del Messies Jesús (cf. CPT, n. 1, d).
Considero que hem d’estar molt atents a la Catalunya real, que té com a fonament la cultura cristiana mil·lenària en la qual s’han anat integrant totes les aportacions dels pobles i de les immigracions al llarg de la seva història sobre la base del seu humus propi i genuí, del seu substrat vital. Un substrat vital amb una excepcional capacitat integradora. Sóc profundament conscient que hauré de servir les arrels cristianes de Catalunya, les seves tradicions i la seva cultura amb un cor obert i acollidor a tots els qui vinguin a viure i a treballar en aquesta terra (cf. Arrels cristianes de Catalunya).
Què han d’aportar les Esglésies locals i, en definitiva, les comunitats cristianes, a la nostra societat plural, a fi que els cristians siguin sal, llum i ferment, i com l’ànima del cos social, segons el plantejament d’aquell venerable text del cristianisme primitiu que és l’Epístola a Diognet? Què podem aportar a aquesta societat nostra?
Només ho esmento, sense més comentaris, per no allargar les meves paraules. En primer lloc, el sentit de la transcendència de la vida humana. En segon lloc, l’Església ofereix la Bona Notícia de l’Evangeli. En tercer lloc, l’Església ofereix un principi moral bàsic: el respecte i l’amor a la persona i a la vida. Juntament amb el testimoni viu, l’Església pot i deu oferir al món una moral ferma i senzilla, que es fonamenta en l’amor a Déu i el respecte absolut a la persona i a la vida humana. Per últim i com a coronació d’aquesta aportació, l’Església ofereix el culte a Déu en esperit i en veritat. Ha d’ensenyar a pregar, a viure la relació amb Déu. Ha de recordar la importància de la interioritat. Ha de formar en la centralitat de l’Eucaristia en tota la vida cristiana.
Jesucrist és la nostra esperança. Maria, Mare de l’esperança
Vull dirigir encara la meva darrera mirada a Jesús lliurat a tots nosaltres. Ell és la Bona Notícia, Ell és el Messies, el Salvador, Ell és el fonament, el sentit de les nostres vides. En nom seu calarem les xarxes. En nom seu ens endinsem en aquest nou mil·lenni. En nom seu comencem el camí d’aquesta diòcesi, nova i antiga alhora.
En aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació social m’han preguntat molt sovint pels punts del que podria ser el meu programa pastoral. He respost matisadament amb alguns dels subratllats abans esmentats. Ara bé, com ens diu el Sant Pare Joan Pau II (cf. NMI 29), el programa és el mateix Jesucrist, la Bona Nova del seu Evangeli, el seu sacrifici redemptor per amor a cada un de nosaltres, a cada home i dona de la història. El programa és la trobada personal i comunitària amb ell, la contemplació del seu rostre, la proclamació de les meravelles que ha fet en nosaltres, la transformació del món segons la seva voluntat.
Tal com ho feu Maria, la creient que estima i sap servir, com a mare i germana nostra, el rostre de la qual honora molts llocs del nostre bisbat. Des de la Mare de Déu del Puig, de Sant Celoni, a la Mare de Déu de Puiggraciós, fins a la Mare de Déu de la Salut, de Sabadell. Que ella sigui el consol i la guia dels malalts que tenim a casa o als hospitals, a clíniques i residències de les nostres contrades. Que ella, sota l’advocació entranyable de la Mare de Déu de Montserrat, el temple natural de la qual contemplem cada dia des de les nostres terres, sigui per a tots l’estel del matí i de la nova evangelització. Amén.
Homilia en la proclamació de la Mare de Déu de la Salut
com a patrona de la diòcesi de Terrassa.
11 de maig de 2008
Salutacions
Benvolguts germans: una salutació profunda i cordial a tots i a cada un de vosaltres, que heu vingut des de tota la geografia diocesana, i que representeu el Poble de Déu: parròquies, moviments, associacions, voluntariats. Voldria que aquesta salutació arribés a través vostre a totes les persones i a totes les famílies dels pobles i ciutats de la nostra diòcesi. Una salutació plena d’afecte per a tots: infants, joves, adults i persones grans.
Una salutació al Sr. Bisbe Jaume Traserra, als preveres i diaques, als religiosos i religioses i membres d’instituts de vida consagrada.
Una particular salutació al Sr. Alcalde de Sabadell i a la corporació municipal, com també a les autoritats d’altres ciutats i pobles, així com als responsables de les institucions ciutadanes que ens acompanyen en aquesta celebració.
Pentecosta i la missió de l’Església
Avui celebrem la solemnitat de Pentecosta. Amb aquesta festivitat es clou la cinquantena pasqual en la qual hem celebrat el misteri de Jesucrist ressuscitat i gloriós. El prefaci de la litúrgia d’avui expressa la unitat existent entre la Pasqua de Resurrecció i la Pentecosta: “Senyor, Pare Sant: per portar a plenitud el misteri pasqual, enviàreu avui l’Esperit Sant al qui havíeu concedit de ser els vostres fills, per la unió amb el vostre Fill únic”.
L’evangeli que hem escoltat presenta el Senyor ressuscitat, com s’apareix als deixebles i els dóna la seva pau, la seva missió, el seu Esperit i el poder de perdonar pecats: “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats; però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.
Jesús acompleix d’aquesta manera la promesa que havia fet en nombroses ocasions, especialment en el discurs de comiat. Semblant a la de Crist, la missió dels apòstols va segellada per l’Esperit, que fou protagonista en la vida de Jesús des de la seva encarnació a la seva mort i resurrecció.
Amb el do de l’Esperit els apòstols van comprendre tot el que Crist els havia ensenyat. Van copsar aleshores plenament el misteri de Jesús de Natzaret, amb qui havien conviscut com a deixebles seus sense ser conscients que Ell era el Messies, el Fill de Déu, el Salvador del món. Ara, per la força de l’Esperit, aquells pescadors de Galilea van ser transformats en Apòstols i Testimonis de Crist.
L’amor etern de la Santíssima Trinitat, i la missió del Fill i de l’Esperit constitueixen el fonament últim del mandat missioner del Senyor ressuscitat als deixebles. El Senyor Jesús, funda la seva Església i envia els Apòstols per tot el món, tal com Ell havia estat abans enviat pel Pare (cf. Jn 20, 21). La missió de l’Església aleshores continua i desenvolupa al llarg de la història la missió de Crist, que vol conduir tots els homes i les dones a la fe, a la llibertat i a la pau de manera que descobreixin el camí per a la plena participació del misteri de Déu.
Aquesta missió te una dimensió universal: “a tota la gent” (Mt 28, 19), i es porta a terme amb la seguretat que els deixebles no estaran sols sinó que rebran la força i els mitjans per desenvolupar-la. El fonament és la presència i el poder de l’Esperit, i la presència de Crist ressuscitat enmig d’ells tots els dies fins a la fi del món. La missió dels deixebles esdevé col·laboració amb la missió de Crist i no es fonamenta en les capacitats humanes sinó en el poder del Senyor ressuscitat present en la seva Església.
La missió de l’Església s’inicia en la Pasqua de resurrecció i en la Pentecosta. Aquesta missió és continuació de la missió de Crist per tal de proclamar i instaurar el Regne de Déu. Aquesta missió es realitza a través de les tres funcions de Crist, que ell transmet a l’Església: el seu profetisme, el seu sacerdoci i la seva reialesa, o expressat amb altres paraules, la predicació de la Paraula, la celebració dels misteris i el servei a la comunitat.
L’Apòstol Pere, el dia de la Pentecosta, convida els jueus a la conversió acollint el Senyor a través de la fe i deixant que l’Esperit Sant transformi les seves vides. Aquell dia es constitueix la primera comunitat. L’Esperit Sant crea la unitat i fa de tots els membres un sol cor i una sola ànima. La comunitat comparteix en primer lloc la fe, és constant en l’ensenyament dels apòstols, persevera en l’oració i en la celebració. Els deixebles són constants en la fracció del pa, fan de l’Eucaristia el centre de la vida personal i comunitària i viuen la fraternitat al voltant del Senyor ressuscitat fins al punt de posar en comú els béns materials per tal que no hi hagin pobres entre ells (cf. Ac 2, 42).
L’Esperit Sant actua en el cor de l’ésser humà[1] i l’Església ha de ser present en els grups humans a través dels seus fills, que són impulsats a participar en la vida cultural i cívica i han de descobrir les llavors de l’Evangeli en les tradicions dels pobles on habiten i conviuen. I tot seguint l’exemple del Crist i els apòstols són cridats a dirigir-ho tot cap a la veritat. La raó de l’activitat missionera de l’Església es fonamenta en la voluntat de Déu, i és conseqüència de l’amor a Déu i al proïsme. Els membres de l’Església són impulsats a continuar aquesta missió per la caritat, amb la qual estimen Déu i desitgen participar, amb tots els homes del goig immens de la vida de fills de Déu.
Maria en el misteri de Jesucrist i de l’Església
El llibre dels Fets dels Apòstols narra com després de l’Ascensió del Senyor els deixebles perseveraven en la pregària, amb un esperit unànime, acompanyats de Maria, la mare de Jesús (cf. Fets 1,14). Maria, efectivament, és present a l’inici del pelegrinatge de l’Església a la Pentecosta[2]. Ella precedeix i pertany al misteri d’aquesta Església que comença el seu camí en la història. Maria és el testimoni singular de la infància de Jesús i de la vida oculta a Natzaret i per això roman en el cor de l’Església. Maria, doncs, està inserida en el misteri de Crist i en el de l’Església.
Déu vos salve, Dolça mare!
Maria és la dolça Mare de Jesús, el nostre Déu i Salvador. I és la dolça Mare de tots els cristians, perquè així ho va voler el Senyor des de la creu[3]. Quan Maria va sentir les paraules de Jesús “Dona, aquí tens el teu fill” (Jn 19,26), va rebre una nova missió: es va convertir en “Mare dels creients”, mare de tots els qui volen creure en el seu Fill Jesús i seguir-lo” [4].La realitat de Maria com a Mare de Déu es troba en el centre i la font de totes les altres prerrogatives marianes. A casa nostra, és ben significatiu que el títol més atribuït a Maria, com el seu segon nom, sigui precisament aquest que va al fons del que ella és i del que ella dóna a l’Església i al món: Mare de Déu.
La missió maternal[5] encomanada a Maria convida constantment al Poble de Déu a dirigir-se amb filial confiança a aquella que està sempre disposada a acollir les seves oracions amb un amor de Mare i amb una eficaç ajuda d’Auxiliadora. Per això el Poble de Déu la invoca com «consoladora dels afligits», «salut dels malalts» i «refugi dels pecadors», per obtenir consol en la tribulació, per ser alleugerits en la malaltia i per rebre la força alliberadora de tot mal. Ella, lliure de tot pecat, condueix als seus fills a la superació dels obstacles que volen trencar la comunió amb Déu i els germans.
En la vida sou l’estrella lluminosa.
Maria és també l’estrella lluminosa que ens guia en el camí de la fe[6], un camí que ella va seguir fidelment des de l’acceptació del pla de Déu que l’àngel li presenta fins a la creu del Calvari. Va viure unida a Crist en tot moment: en la visitació a la seva cosina Elisabet, en la presentació de Jesús al Temple, en la vida oculta i en la vida pública. I després de la resurrecció, a la Pentecosta, resta present en el Cenacle, com a mare de l’Església naixent. Per això mateix és també estrella per a l’Església de tots els temps, siguin quines siguin les dificultats i els reptes que trobem en el nostre pelegrinatge de la fe com a persones creients i com a comunitats cristianes enmig del món.
Maria és llum del camí pels homes i dones d’avui, que formem part d’un món immers en paradoxes com el fet d’una secularització progressiva i d’un consumisme que no poden apagar la set de transcendència i de Déu; un món que defensa la dignitat de la persona humana però al mateix temps menysprea al feble, especialment al no nat; un món que busca amb deler la pau i la concòrdia però es troba travessat per innombrables conflictes. Nosaltres, com els nostres contemporanis, caminem entre angoixes i esperances, oprimits sovint per la soledat, pels problemes de relació, per la falta de sentit, i necessitem trobar el camí. Maria és l’estrella lluminosa, l’estrella de l’esperança que ens guia.
Oh Mare nostra, Font de Salut.
Maria és invocada com a font de salut, font de salvació, perquè ens porta Jesús, el Salvador del món. Perquè és corredemptora i mitjancera de totes les gràcies[7]. Assumpta al cel continua procurant-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor maternal té cura dels fills que encara peregrinen vers la casa del Pare. En la vida pública de Jesús, Maria està present a les noces de Canà de Galilea, i propicia amb la seva intercessió el primer miracle de Jesús (cf. Jn 2,1-11). Aquest episodi és com una icona de la sol·licitud maternal de Maria, sensible a la necessitat d’aquells nuvis i sensible a les necessitats dels seus fills en tot temps.
Maria[8], des del cel, al costat del seu Fill Jesucrist, l’únic Mitjancer, des de la seva actitud de disponibilitat i servei, intercedeix maternalment per tots els seus fills. Ella esdevé model de la mediació i la maternitat de l’Església amb els seus fills renascuts per l’aigua i l’Esperit. Però ho és “molt més” per la seva cooperació maternal a la generació i educació dels fills i filles de la mare Església.
Final
Segons la tradició, la imatge que venerem fou trobada a la Font de la Salut per un ermità quan anava a buscar aigua per a les seves necessitats. S’endugué la imatge i la va col·locar en un altar a l’ermita. La troballa va ser interpretada per la població com una gràcia especial de la Mare de Déu i, en pocs anys, s’estengué la devoció a Santa Maria en aquest lloc i sota aquesta advocació tan poètica i tan plena de sentit: Maria és la font de la Salut perquè ens porta el Crist. La devoció i el culte fou creixent, i el lloc fou embellit amb un nou temple ricament ornamentat, expressió de la fe i devoció del poble fidel.
L’any 1947 el bisbe Dr. Gregorio Modrego coronà canònicament la imatge. Des d’avui, 11 de maig de 2008, és tota la nostra jove diòcesi, estesa des del Vallès Occidental a l’Oriental, que venera la Mare de Déu de la Salut com a patrona, i sota el seu mantell s’emparen parròquies, institucions, moviments i associacions. Maria, Mare de Déu i mare nostra, és venerada a diversos santuaris presents en aquests territoris, des del Remei de Caldes o de Palautordera, fins a Puiggraciós. Ella, Mare de Déu de la Salut, és l’estrella que ens guia a tots els fills a port segur, al Pare, per Jesucrist, en l’Esperit Sant. Que així sigui.
[1] Cf. CONCILI VATICÀ II, Decret Ad Gentes, n. 11
[2] Cf. Redemptoris Missio, 25-37
[3] Cf. CONCILI VATICÀ II, Constitució Lumen Gentium nn. 56-58
[4] Cf. Spe Salvi n. 50
[5] Cf. Marialis Cultus n. 57
[6] Cf. CONCILI VATICÀ II, Constitució Lumen Gentium nn. 53-54
[7] Cf. CONCILI VATICÀ II, Constitució Lumen Gentium nn. 62-64
[8] Cf. Redemptoris Missio 39-44
Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses
en la Solemnitat de la Santíssima Trinitat.
Missa d’Acció de Gràcies i Comiat.
30 de maig de 2021
a la Catedral del Sant Esperit de Terrassa
Sant Pau ens ajuda a endinsar-nos en aquest misteri d’amor de Déu. Ens recorda que l’Esperit Sant que ens ha estat donat ens fa fills de Déu i cohereus de les seves riqueses, que no són tresors materials sinó els tresors de l’amor etern, la riquesa autèntica a la qual aspira en el fons l’ésser humà perquè sap que els béns terrenals són efímers. L’essència de Déu que el mateix Déu ens revela és l’amor infinit, sempre nou i capaç de saciar els anhels d’infinit del cor humà.
L’Evangeli ens presenta al Senyor ressuscitat que encarrega a l’Església la missió de predicar, de convertir tots els pobles i de batejar-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Aleshores, la Trinitat divina no és per a nosaltres simplement un misteri impenetrable, sinó que mostra més aviat la forma en què Déu ha volgut donar-se a conèixer al món. Amb aquest mandat missioner comença la missió de l’Església a través de la predicació de la Paraula, la celebració dels sagraments i el servei de la caritat.
Ens podem preguntar quin sentit té la vida contemplativa avui en dia. Fixem-nos bé en la nostra situació, de pandèmia, i que malgrat que la vacunació va avançant, encara afecta greument la vida de moltes persones vulnerables a tot el món. La humanitat ha patit de moltes maneres al llarg de la història, i ha expressat el seu dolor de diverses maneres, i ho fa també en els nostres dies des dels tanatoris, els hospitals, les residències, les cues de la fam, les oficines de l’atur o la soledat de moltes persones.
Avui, mirant enrere el camí recorregut, vull donar gràcies a Déu per aquest pelegrinatge compartit. Iniciàvem aleshores una nova singladura amb reptes importants als quals havíem de donar resposta amb la col·laboració de tots els diocesans. En la homilia de la presa de possessió us anunciava alguns dels reptes principals que hauríem d’afrontar: l’evangelització de la nostra societat, l’atenció als preveres, als diaques i al Seminari, la pastoral juvenil, i l’atenció als més necessitats. Per tal de donar resposta hem dedicat plans pastorals, cartes pastorals i no poques iniciatives i energies, i també vàrem dedicar una carta pastoral a la Mare de Déu amb motiu de la seva proclamació com a patrona de la diòcesi sota l’advocació de la Salut, tan estimada a la ciutat de Sabadell.
Vull donar gràcies a la família diocesana per tota la vida i missió compartida en aquesta porció del poble de Déu que peregrina en el territori de les comarques del Vallès Oriental i el Vallès Occidental per mitjà de les parròquies, els arxiprestats i les zones pastorals; les comunitats de vida consagrada i tantes institucions, moviments i grups apostòlics. Ben bé hem de dir que no vam començar de zero aquest camí perquè teníem una història prèvia que endinsa les seves arrels en la diòcesi d’Ègara, però és veritat que hem estat els iniciadors d’una nova realitat eclesial. El Papa emèrit Benet XVI, la primera vegada que el vaig saludar com a Bisbe de Terrassa, em va recordar el camí de santedat que han de viure els primers bisbes de noves diòcesis, un camí que he fet extensiu a tots els diocesans i que hem procurat compartir tots junts.
Dono gràcies a Déu perquè he tingut ocasió de conèixer de prop, especialment a través de les visites pastorals, tota la riquesa del poble de Déu per mitjà de rostres concrets, de projectes engrescadors, de patiments compartits, d’il·lusions i esperances, de pregària en comú. A través dels diversos plans pastorals hem coordinat tot aquest treball diocesà per tal d’esdevenir una Església que surt a l’encontre de cada persona, conscients que som enviats pel Pare per anunciar la Bona Nova, i que hem de fer-ho amb actitud de servei, en comunió i coresponsabilitat, en sinodalitat, tal com ens recorda el Papa Francesc.
Hem de reconèixer que el Senyor ha beneit els nostres treballs. Permeteu-me recordar la creació del nostre Seminari i la potenciació de la pastoral vocacional. Al llarg d’aquests anys he ordenat un bon nombre de preveres joves que són un veritable signe d’esperança enmig del nostre món. Al seu costat, la pastoral juvenil amb les peregrinacions diocesans i la pastoral familiar amb les seves diverses activitats. Juntament amb això el desplegament de l’activitat diocesana a través de la Cúria i de totes les delegacions episcopals. I encara la potenciació de la formació i educació cristianes a través de la catequesi, les escoles diocesanes, parroquials i religioses, i especialment tot el treball de Càritas, actualment més necessari encara a causa de les crisis sobrevingudes amb la Covid 19.
Dono gràcies a Déu per tots vosaltres, fidels col·laboradors; us agraeixo la vostra dedicació i el vostre treball amb sentit eclesial i amb responsabilitat, que fan palès el vostre amor a l’Església. A tots vosaltres, laics i laiques, membres de la vida consagrada, diaques i preveres. I especialment al que ha estat fins ara el meu bisbe auxiliar, Mons. Salvador Cristau. També dono gràcies a Déu per la fructífera col·laboració amb les administracions locals i amb les Institucions, sobretot en l’acció caritativa i social, i a les quals agraeixo la seva presència avui.
Com ja sabeu, el meu lema episcopal és: “Mar endins”. Aquest text evangèlic reflecteix l’actitud amb la qual ens hem endinsat en la tasca apassionant d’obrir nous camins al Senyor a través de la diòcesi que erigí Sant Joan Pau II el 15 de juny de 2004. És la mateixa actitud que tinc en aquests moments davant la nova missió que el Papa Francesc m’ha confiat. I demano a Déu que sigui també aquesta actitud la que us animi a continuar la tasca que vàrem començat amb l’ajut de Déu i que estic segur continuarà amb un nou pastor diocesà, quan el Sant Pare ho disposi. En el meu cor de pastor sempre tindreu un lloc, i us demano que em també em tingueu present en les vostres pregàries. Us encomano especialment a la Mare de Déu, sota l’advocació de la Salut. Ella és la Mare i Mestra que ens guia en el camí. Que així sigui.
Homilia de la Santa Missa d’Inauguració del Curs Acadèmic 2006-2007 del Seminari Major de Sant Joan Baptista de la diòcesi de Terrassa el dia 16 d’octubre de 2006.
Lectures: I Cor 12, 4-13;Salm 110; Llc. 8,4-10a.11b-15.
“De tot cor enalteixo el Senyor” (Salm 110,1). Aquest verset del salm 110 pot resumir els sentiments que avui omplen el nostre cor. Aquest salm expressa el goig que produeix en els creients l’acció de Déu quan es manifesta amb la seva providència. Avui enaltim de tot cor el Senyor, amb tota la vida, amb totes les forces en celebrar l’Eucaristia solemne d’inici de curs del nostre Seminari Major.
És ben cert, no podem considerar la creació d’aquest seminari com una obra humana, com un projecte merament humà. Dos anys després de la erecció i constitució de la diòcesi de Terrassa pel Sant Pare Joan Pau II, quan encara ens trobem en els inicis, podem repetir amb el salmista: “De tot cor enalteixo el Senyor”. Amb data de 29 de juny de 2006, Solemnitat dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, jo mateix, per gràcia de Déu primer Bisbe de Terrassa, vaig signar el decret per a la constitució d’aquest Seminari Major Diocesà.
Benvolgut Sr. Rector i Vicari General de Cúria, Mn. Salvador Cristau, benvolguts assessor espiritual Mn. Joan Esquerda, i assessor acadèmic, Mn. Emili Marlès; benvolguts Sr. Vicari General de Pastoral, Secretari General i Canceller, arxiprestos i altres preveres, religiosos i laics que participeu en aquesta celebració; especialment benvolguts seminaristes majors i menors.
Al llarg dels dos anys que portem de vida diocesana he anat rebent diverses peticions tant per part de preveres com de laics sobre la conveniència i àdhuc la necessitat de constituir el Seminari. Recollint aquestes peticions vaig procedir a les consultes pertinents en els organismes diocesans demanant el parer i el consell als membres del Consell de Govern, del Consell Presbiteral i del Consell Pastoral Diocesà. També va ser objecte de reflexió en una reunió del Consell d’Arxiprestos. He de dir que en totes les consultes realitzades les opinions foren àmpliament favorables a la creació del Seminari en el futur i quan poguéssim disposar dels recursos pertinents.
Al final del curs passat un fet providencial ens ha permès avançar el projecte: la generositat de la comunitat del Monestir de la Mare de Déu d’Alguaire i Sant Joan de Jerusalem de les Monges Santjoanistes d’aquí de Valldoreix que en traslladar-se al Monestir de Salinas de Añana (Àlaba) ha cedit a la diòcesi l’edifici del cenobi per a ubicar-hi el Seminari. Aquest fet ha possibilitat que ens trobem ara i aquí celebrant aquesta Santa Missa d’Inauguració del Curs Acadèmic 2006-2007 del Seminari Major de Sant Joan Baptista de la diòcesi de Terrassa. En plau deixar constància novament del nostre agraïment a la monges santjoanistes pel seu gest.
És bo recordar que el Codi de Dret Canònic estableix “que a cada Diòcesi hi hagi un seminari major, en tant que sigui possible i convenient”(Cf. cànon 237 ). Així mateix el Directori per al ministeri pastoral dels Bisbes, “Apostolorum Succesores”, en fa referència explícita i subratlla que “el bisbe ha d’insistir de manera decidida i amb convicció sobre la necessitat del seminari major com a instrument privilegiat per a la formació sacerdotal i ha de treballar per tal que la diòcesi tingui un seminari major propi, com a expressió de la pastoral vocacional de l’Església particular i al mateix temps com a comunitat eclesial peculiar que forma els futurs preveres a imatge de Jesucrist, bon pastor”(núm. 85).
Vull saludar en aquest moment de manera especial el Sr. Rector del Seminari de l’Arxidiòcesi de Barcelona, que ha tingut l’amabilitat de participar a la nostra celebració, i vull expressar el meu agraïment als equips de formadors del Seminari Major i del Seminari Menor de Barcelona que al llarg d’aquests dos anys de vida diocesana han acollit els seminaristes de Terrassa i els han acompanyat en la seva formació. Estic segur que la creació del nostre Seminari Major ens ajudarà a créixer en la identitat diocesana tot mantenint i estrenyent els llaços de la comunió interdiocesana en les Províncies Eclesiàstiques de Barcelona i de Tarragona.
Hem escoltat la proclamació a l’Evangeli de la paràbola del sembrador. En aquest text el protagonisme central el trobem en la llavor i de la terra. L’ésser humà és presentat com la terra sobre la qual el sembrador deixa caure la llavor, a través de diferents situacions vitals i de la seva capacitat per acollir-la llavor i fer-la germinar. La terra representa l’ésser humà, cadascú de nosaltres.
Acollir la Paraula significa creure. L’ésser humà ha estat creat per acollir la Paraula, ha rebut la capacitat d’acollir la Paraula. I dóna fruit en la mesura que la sap acollir, en la mesura de la seva fe. No es pot obligar a la persona a fer el bé. Únicament, la sembra abundant de la Paraula fa possible esperar el fruit desitjat.
L’altre element simbòlic de la paràbola és la llavor. La llavor és la Paraula de Déu. La paraula que és sembrada, trepitjada, dissipada, sufocada, o que és acollida i que endinsa les seves arrels per donar fruit. La terra i la llavor han estat creades l’una per a l’altra. No té sentit pensar en la llavor sense contemplar la seva relació amb la terra. I la terra, sense la llavor, tampoc no tindria sentit.
Ser cristià significa reconèixer la primacia i la importància decisiva d’aquesta Paraula. La Paraula és per a la terra. La seva eficàcia es manifesta suscitant, interpel·lant, purificant, salvant les vicissituds històriques de la llibertat humana. La paraula s’entrecreua amb les aspiracions de l’home, amb els seus problemes, amb els seus pecats, amb les seves ànsies de salvació i les seves realitzacions en el camp personal i social. Ens podem preguntar qui és la Paraula? La resposta la trobem en la Revelació: Jesucrist és la Paraula eterna que s’ha fet home i habita entre nosaltres.
La paràbola també ens presenta un quadre psicològic del cor humà i de les diferents respostes a aquesta Paraula. Podem establir quatre tipus de terreny que mostren quatre disposicions del cor:
La vora del camí és habitualment un terreny dur i impenetrable. De manera semblant trobem alguns contemporanis que rebutgen explícitament tota relació amb Déu i amb la seva Paraula. Són els que mantenen els esquemes tancats de qui no té inquietuds ni preguntes per fer-se. Persones que ja ho saben tot, que no tenen res que aprendre i que no són receptives a cap plantejament.
L’home pedregar és el superficial, inconstant, incoherent, individualista, sentimental. L’arrel no pot aprofundir. Es dóna una certa obertura i un començament fins i tot il·lusionat, inicial, però aviat cau en el desànim. És la superficialitat estèril davant de la fe i les seves exigències, que té pànic a la sinceritat i a la negació de si mateix. Representa aquells esperits que són materialistes i mandrosos, que tributen culte a les aparences i a l’hipocresia estèril.
La llavor que creix enmig dels cards representa aquells que amb obertura i un cert aprofundiment volen seguir la Paraula però queden ofegats pels esbarzers de la riquesa, sigui del tipus que sigui: material, cultural, afectiva. Sufoquen i esterilitzen l’espiritualitat i la vida de gràcia. Es dona un cert seguiment de Jesucrist i de l’Església, però a la vegada porten una existència pagana sense coherència entre la fe i la vida.
La terra bona representa els qui —com Maria— escolten la Paraula i la mediten en silenci, en l’oració. Amarar-se de la Paraula, guardar-la en el cor, contemplar el Misteri. Amb un cor generós, amb rectitud d’intenció, amb esforç humil, amb disponibilitat responsable. Viure el “fiat” de Maria com actitud constant, amb desig de perfecció i santedat mantingudes mitjançant l’oració, el sacrifici, l’estudi, l’acció generosa. Nosaltres segurament formem part del grup de la bona terra, però també patim les temptacions del tancament, de la superficialitat, de la riquesa que ofega. Es tracta que amb la gràcia de Déu i la nostra col·laboració arribem a fructificar el cent per ú.
Cercant una primera aplicació del text a la nostra vida, demanem el Senyor la gràcia de ser aquella bona terra que dóna fruit, i que propiciem en el seminari un clima adient al llarg de la formació fins arribar a la ordenació sacerdotal. Els anys de formació són anys de sembra contínua. El sembrador continua sembrant de manera incessant. Aquesta paraula ressona aquí i ara de manera particular per tots nosaltres. És per a tots nosaltres aquest missatge. Permeteu-me referir-me de manera especial a l’equip de formadors, encarregats d’acompanyar la vocació d’aquests seminaristes. A vosaltres toca transmetre incessantment amb la paraula i amb el testimoni aquest missatge: obrir el cor, obrir la ment a la Paraula, a Crist, donar el cent per ú. És per vosaltres, seminaristes, aquest missatge, i jo estic content de poder-ho repetir avui, en aquesta inauguració solemne del nostre seminari.
“Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol (…) Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots” (Icor 12, 4-5.7). És a nosaltres que el Senyor ha fet una crida especial: la vocació a servir-lo, servint l’Església i els homes i les dones d’avui, en el ministeri sacerdotal.
Per formar aquests futurs pastors, hem constituït aquest Seminari. Donem gràcies al Senyor en veure aquests seminaristes que comencen una nova etapa en la seva preparació per a oferir un servei exemplar a Jesucrist i a la seva Església que pelegrina a Terrassa. Vosaltres futurs sacerdots esteu cridats a progressar en la formació intel·lectual i en l’esperit d’oració i, sobretot, en l’encontre personal amb el Senyor a través de totes les activitats.
Tots els diocesans haurem de treballar perquè creixi el nombre de seminaristes i per ajudar-los en la seva formació. Que l’ambient en aquesta casa sigui de relació fraterna i cordial amb senzillesa i caritat. Que regni un clima de rigor i responsabilitat en l’estudi i en el treball i una espiritualitat sacerdotal profunda. Aquest seminari és motiu d ‘esperança per a moltes persones que el tenen present en les seves pregàries.
Avui és un dia històric per a la nostra Església Local i per a cadascun de nosaltres. Som conscients de la nostra pobresa, de la nostra debilitat i de les dificultats que ens envolten. Per això posem la confiança en Déu, que coneix el cor dels homes, els seus desitjos, les seves pors i esperances, perquè res és secret als seus ulls, tal com hem expressat en l’oració col·lecta. Demanem a Déu que ens infongui l’Esperit Sant perquè purifiqui el nostre interior, la nostra ment i el nostre cor, perquè ens condueixi a la veritat plena , perquè ens ajudi a practicar el bé, a estimar a Déu i als germans. Avui demanem especialment al Senyor pel nostre presbiteri diocesà i pels capellans que seran formats en aquest seminari.
Els capellans que necessita la nostra diòcesi terrassenca han de ser pastors que visquin les actituds de Jesucrist Bon Pastor, que es revesteixin de les qualitats i actituds d’autèntics ministres de Jesucrist. Permeteu-me citar-ne algunes:
– pastors d’una fe madura, sòlida, contagiosa. Pastors propers al seu poble des de la senzillesa, la comprensió i l’acolliment. Pastors prudents, ferms que condueixen el ramat pel camí de la vida, que l’acompanyen en els moment de dificultat i de prova, que són mestres de pregària.
– pastors fidels al magisteri de l’Església i educadors del poble de Déu en la fe, que es nodreixen de la Paraula de Déu, que enuncien la Bona Nova de Jesucrist amb una paraula convençuda i convincent. Pastors conscients de la pròpia missió, que viuen amb goig la vocació rebuda, que troben la plenitud afectiva i la realització personal en el ministeri que els hi ha estat encomanat.
– pastors de cor generós que viuen la caritat pastoral com a eix central de la seva vida. De coratge i fermesa per ajudar als més pobres i necessitats, amb una sol·licitud de pare que arriba a tothom, sense exclusions. Pastors capaços de crear comunió aplegant les ovelles disperses, estenent ponts, reconciliant els allunyats, construint la comunitat amb paciència i estimació.
Estimats germans, posem la nostra vocació en mans de Maria, la Mare, la nostra Mare. Ella és model de resposta a la crida de Déu i d’obertura a la Paraula. Ella ens ensenyarà a ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. Ella ens ensenyarà a aprendre i viure les actituds de Crist Bon Pastor.
Que el Senyor ens concedeixi créixer en la fe i en la comunió amb Ell i entre nosaltres. Amb el pa i el vi que es convertiran en el Cos i la Sang de Crist oferim la nostra vida al Pare i demanem que aquesta casa, aquest seminari que avui inaugurem solemnement sigui un lloc de formació dels futurs preveres de la nostra diòcesi, dels capellans del tercer mil·lenni que amb la força de l’Esperit hauran de predicar l’Evangeli, hauran de celebrar els Misteris, hauran de construir el Regne de Déu. Que així sia.
HOMILÍA de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe de Terrassa Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en la Ordenació Episcopal de l’Excm. i Rvdm. Sr. Salvador Cristau Coll, Bisbe Auxiliar de Terrassa. Catedral del Sant Esperit de Terrassa, 26 de juny de 2010. Lectures: Jer 1,4-9; II Tim 1, 6-14; Mt 20, 25b-28
Salutacions
Benvolguts Srs. Cardenals, Sr. Nunci de Sa Santedat, Srs. Arquebisbes i Bisbes;
benvolguts preveres concelebrants i diaques, superiors d’ordes religiosos, representants d’altres confessions cristianes;
Sr. Alcalde de Terrassa, Sr. Vicepresident del Congrés dels Diputats, Sr. Magistrat del Tribunal Constitucional, Srs. Diputats, Sra. Directora d’Afers Religiosos, Regidors i demés autoritats presents;
Benvolgut Salvador, mare i familiars;
Benvolguts fills i filles de Déu.
Ens hem aplegat al voltant de l’altar del Senyor en aquesta Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa per un motiu solemne i joiós a la vegada: la ordenació episcopal de Mons. Salvador Cristau Coll, cridat a ser Successor dels Apòstols com a Bisbe Auxiliar.
Litúrgia de la Paraula
La crida al profeta Jeremies, que hem escoltat en la primera lectura ens fa present el misteri de la vocació, de la crida de Déu, que interpel·la i compromet l’ésser humà en la seva totalitat. Déu constitueix profeta a Jeremies i li confia una missió. Ell hi respon des de la consciència de la seva petitesa i incapacitat, però el Senyor confirma la seva vocació amb el signe de consagració de tocar la seva boca i li encarrega la missió d’anar sense por allà on sigui enviat i d’anunciar el missatge que li sigui encomanat. Jeremies al llarg de tota la seva vida serà un signe constant de contradicció, viurà entregat en cos i ànima a la missió encomanada, i enmig de tantes vicissituds, el seu missatge d’esperança hi resplendirà.
La història de tota vocació cristiana i particularment de la vocació sacerdotal, és la història d’un diàleg inefable entre Déu i l’home, entre l’amor de Déu que crida i la llibertat de l’home que hi respon. Aquest model de crida i de resposta, d’iniciativa de Déu i de llibertat responsable de l’home, apareix sempre en les escenes vocacionals al llarg de la Sagrada Escriptura i de la història de l’Església. Ara bé, la iniciativa de la crida pertany sempre a Déu. Això queda reflectit especialment en les paraules de Jesús als apòstols: «No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre» (Jn 15, 16).
Tota vocació cristiana ve de Déu, és un do de Déu, i es fonamenta en l’elecció gratuïta i precedent de part del Pare. I tota vocació cristiana sempre té lloc en l’Església i a través d’ella, perquè Déu ha volgut santificar i salvar els homes convocant-los i unint-los com a poble elegit, que és l’Església. Tota vocació cristiana, en les seves variades formes, és un do destinat a l’edificació de l’Església. Això es realitza d’una manera específica en la vocació sacerdotal, que és una crida, a través del sagrament de l’Orde rebut en l’Església, a posar-se al servei del Poble de Déu amb una peculiar pertinença i configuració amb Jesucrist.
Timoteu va ser el primer bisbe d’Efes. Fou un íntim col·laborador de sant Pau, que l’encoratja a romandre ferm en la doctrina rebuda, com hem escoltat a la segona lectura Li recomana revifar el do de Déu que està en ell per la imposició de les seves mans. Sant Pau es refereix al carisma episcopal que Timoteu ha rebut d’ell. En virtut d’aquest carisma, Timoteu està cridat a viure amb confiança i saviesa enmig de les dificultats pressents en la tasca d’anunci de l’Evangeli. Sant Pau el convida a viure posant l’accent en l’acció eficaç i gratuïta de Déu, revelada ara amb Crist i condensada en l’anunci evangèlic. Com ell, també nosaltres sabem de qui ens hem refiat.
Crida a l’Episcopat
Benvolgut Salvador, has estat cridat a l’Episcopat. En virtut de la consagració episcopal rebràs la plenitud del sagrament de l’Ordre i seràs configurat ontològicament amb Jesucrist com a Pastor en la seva Església i seràs constituït membre del Col·legi Episcopal. Et convertiràs en sagrament de Crist mateix present i operant en el seu poble, anunciant la Paraula, administrant els sagraments de la fe i guiant la seva Església. El teu ministeri episcopal queda articulat segons aquesta triple funció d’ensenyar, santificar i regir, com a participació de la missió de Crist.
La teva missió principal serà per una banda anunciar a tothom l’Evangeli del Crist, complint el mandat del Senyor, portar als pobres el seu anunci joiós, perquè tots els homes rebin la salvació per mitjà de la fe, perquè rebin la veritable llibertat i l’esperança que permeten viure a l’ésser humà com a fill de Déu. Ensenyar la Paraula de Déu, i convidar a tots a la conversió i a la santedat. Amb una predicació que exposa la Paraula de Déu, no només d’una manera general, sinó aplicant la veritat perenne de l’Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida de les persones.
Aquesta missió comporta també ajudar a guarir la ferida interior de l’ésser humà, la seva llunyania de Déu, per mitjà dels sagraments, que són les fonts de la misericòrdia de Déu. A través dels sagraments, especialment de l’Eucaristia, Crist Salvador es fa present de manera eficaç en tots els moments i situacions de la vida. La celebració de cada sagrament és un moment de gràcia, un esdeveniment de salvació, una experiència de l’amor de Déu, un encontre amb Déu i amb els germans. Com a dispensador dels misteris de Déu ajudaràs a la santificació de les persones i al creixement de l’Església.
Finalment, se’t confia plenament l’ofici pastoral, és a dir, la cura habitual i quotidiana de les ovelles, actualitzant l’autoritat i el servei de Jesucrist guiant i servint la comunitat eclesial. És tracta de reflectir la paternitat de Déu amb la teva vida i ministeri, de reflectir la bondat, la mansuetud i la humilitat de Crist i la seva sol licitud per cada persona. De manera especial t’hauràs de lliurar als més pobres i petits, reunint i conduint la comunitat com una família, i l’hauràs de conduir discernint i orientant els diferents carismes que l’Esperit suscita en la comunitat en ordre a l’edificació de l’Església.
Amb la consagració episcopal rebràs una especial efusió de l’Esperit Sant que et configura de manera especial a Crist, Cap i Pastor. Ell és la font única i permanent de l’espiritualitat del Bisbe, que està cridat a santificar-se i santificar sobretot en l’exercici del seu ministeri, imitant la caritat del Bon Pastor. L’espiritualitat del Bisbe és una espiritualitat eclesial, perquè tot en la seva vida s’orienta a l’edificació de la Santa Església; una espiritualitat de comunió; una espiritualitat de confiança en Déu i d’un realisme espiritual que porta a viure la crida a la santedat enmig de dificultats externes i internes, de debilitats pròpies i alienes, en definitiva, seguint les petjades de Jesucrist Bon Pastor.
Actitud fonamental: Servir i donar la vida
En la lectura del Evangelio que hemos escuchado dice Jesús a los apóstoles: “El que quiera ser grande entre vosotros, que sea vuestro servidor, y el que quiera ser primero entre vosotros, que sea vuestro esclavo. Igual que el Hijo del hombre no ha venido para que le sirvan, sino para servir y dar su vida en rescate por muchos.”
Este texto muestra la comunión de destino entre los discípulos y el Maestro y también la humildad y la actitud de servicio que ha de caracterizar en la Iglesia a quienes ejercen mayor responsabilidad, siguiendo el ejemplo del Señor. Presenta un concepto nuevo de la autoridad transformada en servicio. Al repetir por tres veces la expresión “entre vosotros”, se apunta a un horizonte intraeclesial. El Señor no quiere una Iglesia sin autoridad, pero pone como condición que se ejerza con alma de pobre, con humildad de niño y con actitud de servicio.
La afirmación “no he venido a ser servido, sino a servir” señala un planteamiento permanente de la propia existencia y una entrega continua a los demás de modo desinteresado y humilde. Sólo es posible llevarlo a término desde la confianza absoluta en Dios, adoptando un estilo de vida que integre con todas sus consecuencias el seguimiento de Cristo manso y humilde de corazón, pobre y obediente hasta la muerte en cruz. Servir y dar la vida: este es el resumen de la existencia y de la misión de Jesucristo, esta es la verdadera esencia de su sacerdocio, este es el único sentido de la vida de quien ha sido llamado al episcopado.
Un servicio y una entrega vividos en plenitud desde la identificación con Jesucristo y siguiendo el ejemplo de María, Madre y Maestra. Ella se presenta como la esclava del Señor cuando responde con total disponibilidad al anuncio del ángel. La obediencia y la docilidad de María están en plena sintonía con lo que será una constante en la vida de Jesús: «Mi alimento es hacer la voluntad del que me envió y llevar a cabo su obra» (Jn 4, 34). El cumplimiento de la voluntad de Dios será también el principio unificador de la vida de María en todo momento.
El obispo se ha de distinguir por la búsqueda continua de la voluntad de Dios, siguiendo el ejemplo de Cristo. Obediencia a la Palabra de Dios y a la autoridad de la Iglesia. Fidelidad a la misión que se le ha confiado. Con libertad de espíritu, sin dejarse condicionar por las modas pasajeras o por lo políticamente correcto; anunciando el Evangelio con todas sus consecuencias. No busca el poder, ni el prestigio o la estima para sí mismo. Su misión consiste en conducir las personas hacia Jesucristo con la actitud del precursor, es decir, anunciando, señalando y posteriormente desapareciendo con discreción, como san Juan Bautista, patrón de nuestro seminario diocesano.
La prudencia ha de adornar especialmente al obispo. La prudencia evangélica, la sabiduría práctica que propicia la realización de la voluntad de Dios. Desde la humildad de la conciencia de la propia debilidad. Armonizando la fortaleza y la mansedumbre, la autoridad del gobierno con la humildad de corazón. Viviendo en la verdad y en la libertad. Pensando, diciendo y realizando la verdad en toda circunstancia. Transmitiendo la verdad para que cada ser humano se renueve, para que toda la humanidad llegue a ser transformada según los designios de Dios.
Servir dando la vida, este es el único modo de hacer fructificar el don recibido y la misión encomendada. El Señor nos ha confiado unos bienes salvíficos que no nos pertenecen, que son de la Iglesia. Y nosotros hemos de dar cuentas sobre la gestión de estos bienes. Es preciso hacerlos fructificar siguiendo el ejemplo de Cristo que da la vida en la cruz, que se inmola por la salvación del mundo. Esta cruz y este sacrificio son el signo que distingue radical y transparentemente al Buen Pastor de quien sólo es mercenario. La caridad pastoral vivida hasta las últimas consecuencias, será el principio que englobe y confiera unidad a tu vida.
Final
Benvolgut Salvador: seràs Bisbe Auxiliar a la diòcesi de Terrassa, una diòcesi creada pel Venerable Sant Pare Joan Pau II el 15 de juny de 2004. Una diòcesi densament poblada, plena de sembrats inmensos que necessiten de molts segadors; una diòcesi que ha de donar resposta als reptes del moment present. Agraïm al Sant Pare Benet XVI la concessió d’un Bisbe Auxiliar, que ha estat un regal preciós tot just al final de l’Any Sacerdotal. Aquesta nova diòcesi coincideix en gran part en el territori amb l’antiga diòcesi d’Ègara, que existí del segle Vè al VIIIè, i de la qual se sent hereva i continuadora. La nostra ciutat conté el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere, antiga Seu episcopal d’Ègara, una mostra del patrimoni religiós, i com a tal cultural i artístic de la nostra terra. La tradició ha conservat viva la memòria de la seva existència al llarg dels anys, amb les actuals esglésies de Santa Maria, l’antiga catedral, Sant Pere i Sant Miquel, i aquest espai va acollir l’any 615 la celebració d’un concili provincial.
Som hereus d’aquests germans nostres que ens han precedit des dels primers segles de l’era cristiana en aquesta mateixa terra, i en els inicis del tercer mil·lenni hem de caminar amb esperança, hem d’assumir amb un nou impuls la missió evangelitzadora, la formació del preveres del segle XXI, els reptes de la crisi econòmica i les altres crisis més profundes a les quals hem de donar resposta des de l’Evangeli i tot mostrant el rostre de l’Església mare. El mandat missioner manté tota la seva vigència i l’hem de portar a terme amb el mateix entusiasme i generositat que els Apòstols i els cristians dels primers temps. Crist ressuscitat és present en la seva Església, la força del seu Esperit és la nostra força. Maria, Mare de Déu de la Salut, humil serventa del Senyor, és l’estrella que guia la nostra missió. Anem mar endins amb la confiança posada en el Senyor. Que així sigui.