Estem acostumats, quan participem en la Missa dominical, a resar junts el credo després de l’homilia del celebrant. Es tracta d’un text que hem après a mesura que ens hem anat incorporant a les celebracions des de ben petits o bé en edat adulta. Un text que potser el recitem de manera rutinària i no sempre ens aturem a pensar a fons el que diem com a comunitat que professa la seva fe.
Doncs bé, enguany es compleixen 1.700 anys de l’elaboració d’aquest text. Va ser en el concili de Nicea, el primer concili ecumènic en la història de l’Església, l’any 325, quan els pares conciliars tingueren la necessitat de posar per escrit quin és el nucli, el centre de la nostra fe, especialment quan hi havia alguns teòlegs que mantenien posicions i doctrines diferents en referència a qui és Jesucrist, si era home o era Déu, o les dues coses a la vegada. No era un tema menor, ja que l’Església es jugava la seva essència teològica. Aquell concili tractà altres temes més organitzatius i disciplinaris per posar-se d’acord en aquella Església naixent. Nicea inaugurà una pràctica a l’Església, perquè a aquell concili n’han seguit vint més al llarg de la història, i cada un d’ells ha estat un moment important que ha ajudat a consolidar i projectar la vida cristiana a cada moment de la història.
És per aquest motiu que aquest aniversari és especial en la vida de l’Església. Al llarg d’aquest any, a tot el món s’han organitzat simposis, i també a la nostra Facultat de Teologia, conferències a centres i parròquies i celebracions, com la que tindrà lloc aquest dissabte a la Sagrada Família, amb una pregària ecumènica per donar gràcies a Déu per la celebració d’aquest esdeveniment.
Però tornem a la professió de fe que ens aplega a tots els cristians. En el credo confessem, en primer lloc, l’essència de Déu. Tal com Jesucrist ens ha revelat, Déu és comunió d’amor, és Trinitat, és la Santíssima Trinitat. En ell hi ha tres persones ben definides i ben unides: el Pare, creador, que dona l’amor; el Fill, engendrat, no pas creat, que rep l’amor i dona la vida per nosaltres, fent-se home i redimint-nos del pecat; i l’Esperit Sant, igual al Pare i al Fill, que és aquest amor, donador de vida, i que habita en el cor de cada batejat.
Aquesta és la fe que ens uneix entre tots els cristians, de confessions diverses però units en la mateixa fe. Que Déu sigui comunió d’amor, comunió trinitària vol dir que es manifesta com el que és, i fa que nosaltres esdevinguem cridats a la comunió personal i comunitària amb Ell. Per això professem també que creiem en l’Església, com a expressió i signe d’aquesta comunió amb Déu. L’Església que professem que és una, tal com Jesucrist la volgué, santa per la presència de Déu, catòlica, universal i present arreu, i apostòlica, ja que rep el mandat del Senyor a través dels apòstols. En aquesta Església, on habita la presència de Déu, nosaltres hem rebut el do de la fe, en som membres i practiquem la caritat com a deixebles i seguidors d’Aquell que és amor i caritat infinita.
Cada diumenge quan celebrem el centre de la nostra fe en l’Eucaristia, professem el que creiem amb el compromís de ser dignes membres d’aquesta comunitat que és l’Església, aplegada per Crist. Una comunitat variada i heterogènia, oberta i acollidora, amb una missió evangelitzadora, que cerca viure la caritat i l’amor de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Donem-ne gràcies a Déu.
