Recordo el Dr. Josep Maria Rovira Belloso, prevere i teòleg que ens va formar a una bona part d’estudiants al llarg de molts anys. Ell tenia una visió profunda de la realitat i la transmetia d’una manera aguda i senzilla.
Una vegada, davant del món del gran buit, o de la societat líquida, ell va afirmar que el camí de l’esperança estava precisament en refer el món petit, i en aquest sentit la parròquia hi tenia un paper cabdal.
Han passat els anys, i la nostra societat és molt complexa, per la seva diversitat. Venim de procedències molt diferents. També és una societat dispersa, perquè les xarxes ens han desubicat, han trencat els vincles vitals, han malmès la quotidianitat de les relacions, i perdem la cura amb que cal tractar els vincles vitals de la nostre vida. Les xarxes generen notícies sorgides d’interessos de tota mena, i alguns de voluntats ben deshumanitzades. I totes es donen alhora, en el mateix espai, des del mateix aparell tecnològic.
En aquesta realitat som, vivim i estem, i en aquesta realitat hem de sostenir i cuidar la dignitat humana. Com fer-ho ens resulta o ens pot semblar molt difícil. I aquí es on jo voldria rescatar aquesta intuïció brillant i profètica de aquest gran professor: com “refer el món petit”.
És Crist el que mirem com a llum i vida. Ell genera sempre la Llum que necessitem. I Jesús ens ofereix escenaris íntims, petits, pels seus grans esdeveniments. Fins i tot en el moment de la seva ascensió al cel. Després dels grans esdeveniments de la seva passió, mort i Resurrecció, que passen a Jerusalem, Ell convoca els seus a Galilea, per ascendir als cels.
I allí en el seu món vital, amb els seus, es viu la gran manifestació de la victòria de Crist, i allí rebem la missió per excel·lència “ Aneu a convertir a tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.
I aquest és el paradigma, en el món vital, en el món petit. I succeeix un esdeveniment que supera tota mesura i es rep la missió universal, que dona naturalesa a l’Església. En el món petit, el món de les petites coses, el món vital, quotidià, familiar, es donen les grans coses com el nostre naixement com a Església.
Davant tot el que vivim, ens cal, amb profunda pau, endinsar-nos en el món petit de les coses més vitals i més belles, la nostra família, els nostres amics, el nostre barri. I des de aquesta realitat hem d’abraçar la diversitat: la gent d’arreu, que està en el meu món vital. I en aquesta tasca, antropològicament parlant fascinat, la parròquia hi te molt a dir i molt a fer.
Mn. Antoni Deulofeu
