MISSA CRISMAL 2024 – Dimarts, 26 de març de 2024
Benvolguts germans i germans, preveres concelebrants i diaques, membres de la vida consagrada, laics i laics. Enmig d’aquesta Setmana Santa en la que se’ns ofereix reviure els misteris de la passió, mort i resurrecció del Senyor ens trobem un any més, bisbe, presbiteri i diaques de la nostra diòcesi, amb religiosos que ens acompanyen, amb els fidels laics també.
La benedicció i consagració dels sants olis ens recorda la nostra pròpia consagració i missió. Uns consagració que ha marcat la nostra vida, en el baptisme, la confirmació, el diaconat, el presbiterat, l’episcopat.
Ho estem fent aquest any, a punt de celebrar el vintè aniversari de la creació de la diòcesi, tot donant gràcies a Déu per l’Església diocesana i pel do de l’Església universal, especialment per tots els dons que hem rebut en aquests 20 anys, i mirant amb esperança el futur, mirant endavant.
A vegades em pregunto a mi mateix com m’agradaria que fos la diòcesi, no ja d’aquí a 20 anys més, sinó l’any vinent, o d’aquí a cinc anys. M´ho pregunto a mi mateix i us ho pregunto avui a vosaltres també. Perquè, encara que no del tot, però sí que en part depèn de nosaltres, depèn de com volem que sigui l’Església del futur, perquè en part, això que vulguem que sigui, això serà.
A les “Orientacions Pastorals per als propers anys”, especialment pensant en aquest aniversari i en el proper Jubileu Universal, s’ha proposat la nostra renovació personal i pastoral. Això significa tornar novament a l'Evangeli per assolir l'objectiu de renovar la nostra vida cristiana, allò que som, allò que tenim i la manera de fer les coses. El compromís ha de ser de tots, i com ja he dit tots estem avui representats aquí: començant per mi, els sacerdots i diaques, els religiosos i religioses, els seminaristes, els fidels, els grups i moviments apostòlics, i cadascuna de les institucions eclesials i diocesanes.
Perquè, pensant en el demà hem de pensar primer en el que som, d'on venim nosaltres, d’on ve un cristià? D'on surt una comunitat cristiana? D'on ve un consagrat o un capellà?
Hi ha una única font: Jesucrist! Per això, una Església que no visqui Jesús “i no sigui capaç de portar-nos a Jesús, és una Església morta” ens ha dit el Papa Francesc. Alguna vegada algú m’ha preguntat quin és el meu programa. Us puc compartir una mica el que voldria que fos el meu programa perquè no hi ha fórmules magistrals perquè les nostres vides donin fruit, o pot ser sí ? és el que us vull proposar:
- Jesús, tornar a Jesús, convertir-nos a Ell, aquest ha de ser el nostre objectiu, aquest és el programa, el nord vers el que hem de caminar.
Aquesta conversió no consisteix en uns canvis de formes, ni tan sols en una doctrina que coneixem bé, sinó en tornar a l'Esperit que va animar Jesús, a l'experiència fundant de l'Església. Tornar a Jesús i recuperar la frescor original de l'Evangeli.
Som capaços de revifar la vivència comunitària de la fe? La vivència de la fe a les nostres comunitats? Sentim la força de l'Esperit per pensar i emprendre camins nous per fer nous deixebles?
Jesús, el Senyor, i el seu Esperit Sant han de ser el referent fonamental; que la nostra vida estigui impregnada d’Ell, que hi vegem amb els seus ulls, escoltem amb les seves orelles i sentim amb el seu cor; tenir la seva compassió, assemblar-nos a Ell.
Recordem avui la nostra ordenació, consagració i missió, que en tot cas, no és per nosaltres sols. Hem rebut l’ordenació, hem estat configurats amb Jesucrist i vivim units a ell per ser presència seva viva enmig del món. No som per a nosaltres sinó per als altres.
- El Senyor ens ha fet amics seus, en l’ordenació ens ho ha confiat tot; es confia a si mateix perquè puguem parlar amb el seu “jo”, “in persona Christi”. Quina confiança! I quina responsabilitat! Veritablement s'ha posat a les nostres mans.
«A vosaltres ja no us dic ja servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo; a vosaltres us he dit amics, perquè tot el que he sentit al meu Pare us ho he donat a conèixer» (Joan 15, 15).
Els signes de l'ordenació sacerdotal esdevenen, en el fons, manifestació d'aquestes paraules: la imposició de les mans, el lliurament del llibre –la seva Paraula que ens confia–, el lliurament del calze amb què ens transmet el seu misteri més profund i personal. De tot això també forma part la potestat d'absoldre els pecats, que ens fa partícips de la seva consciència sobre la misèria del pecat i la foscor del món i posa a les nostres mans la possibilitat de tornar a obrir la porta cap a la casa del Pare.
Quin misteri més gran és pensar que el Senyor ha posat la seva confiança en nosaltres ! I nosaltres, la nostra ? O pot ser seguim posant la nostra seguretat encara més en les nostres accions, projectes, esforços que en Ell ?
Aquest és el significat profund de ser capellà: ser amic de Jesucrist. Hem de comprometre'ns amb aquesta amistat cada dia. L’amistat significa comunió de pensament i de voluntat. I no una comunió simplement intel·lectual, sinó que és també comunió de sentiments i de voluntat, com diu sant Pau a la carta als Filipencs i, per tant, d'acció. Això vol dir que hem de conèixer Jesús d'una manera cada vegada més personal, íntima, escoltant-lo, vivint amb ell, estant amb ell.
Els evangelistes relaten que el Senyor es retirava durant nits senceres «a la muntanya» per pregar tot sol. També a nosaltres ens cal anar a aquesta «muntanya». Només així es desenvolupa l'amistat, només així podem exercir el nostre servei sacerdotal, només així podem portar Crist i el seu Evangeli als homes i dones del nostre temps. El simple activisme pot ser fins i tot heroic. Però l'actuar exterior, al cap i a la fi, queda sense fruit i perd eficàcia si no neix d’aquesta comunió íntima amb Crist, perquè és el seu Esperit el que obra els miracles de la pastoral.
- Per això, en tercer lloc, us recomano molt l’aliment de la Paraula de Déu. Escoltar-lo especialment en la «lectio divina», és a dir, llegir la Sagrada Escriptura, però no d'una manera acadèmica, sinó espiritual; així aprenem a trobar Jesús present que ens parla. Hem de raonar i reflexionar sobre les seves paraules, escoltar-les repetidament; hem de contemplar la seva manera d'actuar, de reaccionar. La lectura de la Sagrada Escriptura és pregària, ha de ser pregària, ha de sorgir de la pregària i portar a la pregària.
Necessitem el contacte directe amb l´Evangeli! L'experiència de fe és una saviesa que aprenem al fer personalment aquest camí d'adhesió a Jesús de Natzareth i al projecte del seu Regne. Ningú no ens pot estalviar aquest camí, ni fer-ho per nosaltres.
Regenerar la nostra vida de creients i la vida de fe de les nostres comunitats cristianes des de la força de l'Evangeli (no són suficients els papers, els decrets, els programes…) ha de ser el nostre objectiu pastoral. La Paraula és la que ens fa capaços de construir i sostenir la vida amb la força i la guia de l'Esperit de la veritat. Ningú com Ell no ens pot alliberar de les nostres pors, de les nostres inseguretats i del buit del nostre cor. “Només Ell té paraules de vida eterna”.
La Paraula i l’Eucaristia són els dos grans pilars sobre els que hem de fonamentar la nostra vida i el nostre ministeri sacerdotal, les dues grans fonts que alimenten el nostre camí i han de ser aliment per als nostres germans. Tots dos són necessaris, dues presències del mateix Fill de Déu encarnat, mort i ressuscitat. Dos canals de gràcia que Ell ha volgut deixar-nos per ser present en el món, per arribar als cors del homes i dones de tots els temps.
La Paraula és la Saviesa eterna de Déu, la Paraula que era amb Déu, que era Déu des del principi; l’Eucaristia és el seu Cos i la seva Sang entregats per manifestar i comunicar l’amor que Déu ens té.
El temps que dediquem a la pregària és realment temps d'activitat pastoral, d'una activitat autènticament pastoral. La Litúrgia de les Hores i l’oració són la primera tasca pastoral que tenim. La primera i la més important. El capellà ha de ser sobretot un home de pregària. El món en el seu activisme frenètic perd sovint l'orientació... i sovint ens la fa perdre a nosaltres. El cor del sacerdoci consisteix a ser amics de Jesucrist: “No us dic ja servents, sinó amics...” Recordeu la frase de Sant Joan Maria Vianney, el Rector d’Ars: “el sacerdoci és el misteri del Cor de Jesús. Meditem-ho, només així podem parlar veritablement “in persona Christi”, malgrat que la nostra pobresa ens fa difícil d’entendre i acceptar aquest misteri. Ser amic de Jesús, ser sacerdot, vol dir ser home de pregària. D'aquesta manera aprenem a viure, a patir i actuar amb ell i per ell.
I l'amistat amb Jesús és sempre amistat amb els seus. Només podem ser amics de Jesús en la comunió amb Crist total, amb el cap i el cos; a la vinya de l'Església animada pel seu Senyor. Només en ella, en l’Església, la Sagrada Escriptura és, gràcies al seu Esperit Paraula viva i actual, només en l’Església es fa present Crist Ressuscitat amb el seu Cos i la seva sang, com va fer-ho amb els primer deixebles; només en ella hi trobem el Crist veritable. Fora de l’Església podem imaginar un Crist a la nostra mida, podem fer-nos un Crist al nostre gust, però no serà el veritable Crist.
I per això si en l’Església formem una família necessitem també trobar-nos, veure’ns, escoltar-nos. Sovint això ens costa molt, especialment als mossens. Em dol quan en una trobada de preveres i diaques trobo a faltar alguns germans que haurien pogut venir. Us trobo a faltar ! Tenim la tendència a anar a la nostra, a prescindir dels germans, a viure la nostra missió sense comptar amb els altres. I llavors, a vegades, ens queixem de sentir-nos sols! No oblideu que som sacerdots no individualment - mai ! - sinó en un presbiteri i col·laborant amb un bisbe, successor dels apòstols. La missió que se’ns encomana no és nostra, no és una franquícia en la que m’haig d’espavilar i em puc organitzar com vulgui. La missió és un encàrrec del Cap del Cos que és Jesucrist en comunió amb tot el cos. Ell és l’únic sacerdot, un únic sacerdoci del qual participem en un únic sagrament de l’Orde. El ministeri que exercim i la pastoral que duem a terme NO SÓN NOSTRES.ç
Ell ve amb nosaltres en la missió, i no ho fa al marge d’aquells que ell mateix ens ha donat com a pares i germans, al marge d’aquells amb qui compartim l’únic sagrament de l’Orde sacerdotal, bisbe, preveres i diaques. Tindrem més o menys afinitat, treballarem més o menys a gust amb uns o altres, però son els germans que Déu m`ha donat. Com en la família humana aquí tampoc els escollim nosaltres, ens els dona Ell.
I per últim, només serem capaços de salvació oferint la pròpia carn, només donaran fruit els nostres esforços i treballs oferint amb Jesucrist la nostra vida, les nostres lluites, les nostres pors, els nostres cansaments, els desànims. Cal carregar amb el mal del món i compartir el seu dolor, absorbint-lo a la pròpia carn fins al final, com va fer Jesús. Ell va assumir la nostra carn. Donem-li nosaltres la nostra, perquè pugui venir al món i transformar-ho. Amb l’ajut de Maria la Mare de l’Únic i Etern Sacerdot desitgem-ho, demanem-ho, esperem-ho.
+ Salvador Cristau Coll
Bisbe de Terrassa