Homilia del Dijous Sant a la Catedral el dia 13 d’abril de 2006
1. Introducció
“Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava” (Jo 13,1)
Comencem la celebració del Tridu Pascual amb la Missa vespertina de la Cena del Senyor. Us aplegueu avui fidels de la Catedral la diòcesi per recordar i actualitzar aquell esdeveniment que es va realitzar un dijous de fa molts anys en el Cenacle a Jerusalem, i que la litúrgia commemora i actualitza.
2. Aspectes fonamentals de la celebració d’avui
La litúrgia ens fa presents sobretot alguns aspectes fonamentals de la nostra fe com són l’Eucaristia, l’amor fratern, la comunitat eclesial i el sacerdoci ministerial. Hem estat convocats per reviure la institució del Sagrament de l’Eucaristia, del qual l'Església viu i es nodreix, del Sagrament que construeix l'Església en la seva realitat més pregona. No hi ha Eucaristia sense Església i no hi ha Església sense Eucaristia. Juntament amb aquest fet Fem memòria també de la institució del sacerdoci ministerial.
Hem estat convocats per escoltar novament la paraula de Jesús, que ens dóna un nou precepte i en el qual recull l’essència mateixa del seu evangeli, el resum de tota la llei, el manament de l'amor: "Ningú té amor més gran que el que dóna la vida pels seus amics" (Jn 15, 13). I a la nostra celebració repetirem el gest que el Senyor va fer al començament de l'Últim Sopar, el lavatori dels peus. El text ens mostra com Davant la reticència de Pere, Jesús respondrà que Ell els ha donat exemple perquè en les seves relacions visquin els mateixos sentiments de servei i d’humilitat, perquè, en definitiva, "el Fill de l’home no ha vingut perquè li serveixin, sinó per servir i donar la seva vida en rescat per tots" (Mc 10, 45).
L’Eucaristia és el memorial de la Pasqua del Senyor, la actualització i la ofrena sacramental del seu únic sacrifici, que es realitza en la litúrgia de l’Església, que és el seu Cos. Cada vegada que l’Església celebra l’Eucaristia, fa el memorial de la Pasqua de Crist, és a dir, actualitza el sacrifici que Jesucrist oferí una sola vegada per sempre en la creu, i que roman sempre actual. Donat que és el memorial de la Pasqua, l’Eucaristia té sempre un sentit sacrificial, que es manifesta en les mateixes paraules de la institució: "Això és el meu Cos, entregat per vosaltres” i "aquesta copa és la Nova Aliança, segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres".
El Senyor es troba present de moltes maneres en la seva Església: en la seva Paraula, enmig de la comunitat o d’alguns dels seus membre quan es reuneixen en el seu nom, “perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells", en els pobres, en els necessitats, en els malalts, en els que estan empresonats, així com també en els sagraments dels quals Ell n’és l’autor, sobretot en el Sacrifici de la Missa i en la persona del ministre. Però d’una manera especial en les espècies eucarístiques. És aquesta una forma singular de presència del Senyor. En el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia es troben “continguts de forma verdadera, real i substancial el Cos i la Sang juntament amb l’ànima i la divinitat de Nostre Senyor Jesucrist, i per tant, el Crist tot sencer ". Aquesta presència s’anomena “real” no de manera exclusiva, com si les altres presències no fossin reals, sinó per excel·lència, perquè es substancial i per ella el Crist, Déu i home, es fa totalment present.
L’Eucaristia és també un sacrifici de lloança en acció de gràcies. Presentem sobre l’altar les ofrenes del pa i del vi, com acció de gràcies per tots els béns que rebem de Déu, pels béns de la creació i de la redempció. La redempció s'ha dut a terme mitjançant el Sacrifici de Crist. L'Església, que anuncia la redempció i viu de la redempció, ha de continuar fent present sacramentalment aquest Sacrifici. La celebració d’avui ens ho recorda amb singular eloqüència. La primera lectura, del llibre de l'Èxode, evoca el moment de la història del poble de l'Antiga Aliança en el qual ha estat prefigurat el misteri de l'Eucaristia amb més claredat: la institució de la Pasqua.
3. Un amor sense límits i un nou manament
“Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin els estimava” (Jo 13,1)
L’Ultim Sopar testimonia aquell amor amb el qual Crist ens ha estimat fins a l’extrem. Ara bé, ens podem preguntar Què significa els va estimar fins a l’extrem? Significa estimar fins a aquell compliment que havia de realitzar-se en l’endemà, Divendres Sant. Divendres es manifestaria aquell amor fins al punt de lliurar la pròpia vida. Aquell dia Crist ens ha demostrat que no hi ha amor més gran que el de donar la vida pels amics (Cf. Jo 6,16), en la donació mitjançant la mort. Dijous Sant, el dia de l'Últim Sopar, és en cert sentit el pròleg d’aquella donació, és la darrera preparació. L'Eucaristia és fruit i conseqüència d'aquesta mort. L’actualitza i la renova contínuament. La significa i la proclama. Així ha estimat Jesús en aquest últim sopar. Ha estimat als seus que estaven amb Ell i a tots aquells que havien de rebre el fruit del seu sacrifici redemptor.
Les paraules que pronuncia sobre el pa i sobre la copa plena de vi, les mateixes paraules que nosaltres repetirem avui amb un record emocionat, les paraules que repetim sempre quan celebrem l'Eucaristia, són la revelació d’aquell amor el qual, una vegada per sempre l’ha portat al lliurament de la seva vida per la salvació de tots. Abans de lliurar-se a si mateix sobre la creu com “Anyell de Déu que lleva el pecat del món”, s'ha entregat a si mateix com menjar i beguda perquè tinguem vida, i una vida abundant. D'aquesta manera els va estimar fins a l’extrem. D'aquesta manera ens estima fins a l’extrem.
En aquest Dijous Sant ens hem de referir a la Carta Encíclica Deus caritas est del Sant Pare Benet XVI (Cf. Deus caritas est, n. 1.13-18). Ens recorda que nosaltres, els cristians som els que hem cregut en l'amor de Déu, i que aquesta és l’opció fonamental de la nostra vida. És l’encontre amb Crist el que pot explicar nostre ser i actuar cristià. Jesús fa de l'amor a Déu i de l'amor al proïsme un únic precepte. Però la gran novetat està que no es tracta d’una norma externa i estranya que se’ns imposa, sinó que ja que és Déu qui ens ha estimat primer (cf. 1 Jn 4, 10), ara l'amor ja no és només un manament, sinó sobretot la resposta al do de l'amor, amb el qual Déu en Crist ve al nostre encontre.
L’acte de lliurament de Jesús queda perpetuat mitjançant la institució de l’Eucaristia. Ell anticipa la seva mort i la seva resurrecció i s’entrega a sí mateix. L’Eucaristia ens endinsa en aquest misteri del lliurament de Jesús. Aquest misteri, que ens depassa, te una dimensió que és l’entrega de Crist mateix com a aliment, com a unió amb Ell, com a possibilitat de trobar-se amb Ell i romandre amb Ell. D’altra banda, en la comunió sacramental cadascú de nosaltres resta unit al Senyor juntament amb tots els que combreguen i conseqüentment forma amb ells un sol cos, perquè tots ens nodrim d’un mateix pa. La unió amb Jesucrist és a la vegada unió amb els germans.
Només a partir d’aquest fonament es pot entendre el manament de l’amor. No és només una norma moral externa. La fe, el culte i la moral esdevenen com tres dimensions d’una única realitat que es configura i és conseqüència de l’encontre amb Déu. En l’Eucaristia radica el ser estimats i l’estimar als altres. Estimar Déu i el proïsme seran dos dimensions inseparables d’una única actitud. En conseqüència, no podem estimar Déu si no estimem els germans i a la vegada, l’amor al germà és camí per trobar-se amb Déu.
Potser algú em dirà que és impossible estimar, que és impossible complir aquest manament, que és impossible per a l’ésser humà. No faltarien proves d’odi i violència de tot tipus en la societat i tampoc falten experiències personals de fracàs després de fer propòsits ferms en aquest sentit, ni tampoc preterim les reaccions egoistes o violentes que també estan presents al nostre dia a dia. Però per sobre de tot i perquè no perdem mai l’esperança, una realitat és ben certa i nosaltres la proclamem ben alta: Ell ens ha estimat abans, és Déu qui ha pres la iniciativa, és ell qui continua estimant-nos, qui ens ofereix incessantment el seu amor. D’aquí neix la certesa de que podem correspondre al seu amor. Déu no ens imposa un manament. Ell ens estima i ens fa experimentar el seu amor, i propicia que nosaltres corresponem al seu amor i que projectem aquest amor envers els altres. El manament nou d’estimar com Jesús ens ha estimat és possible d’acomplir perquè el mateix Déu ens dóna abans la força, la gràcia, la capacitat d’estimar. Abans que un manament extern, és un do, una gràcia, la conseqüència d’una transformació del cor que possibilita una nova vida.
Final.
L’encontre amb el Senyor a l’Eucaristia serà nodriment i renovació contínua d’aquest amor i també l’encontre amb el Senyor present en el germà necessitat. La vivència del manament nou de Jesús haurà de ser el distintiu visible de cada comunitat cristiana, de la nostra Església local terrassenca. Per aquest senyal es reconeixerà que som deixebles del Crist..
Estimar al germà, servir el germà, donar la vida per ell. Jesús ens invita a viure el manament de l'amor i ens dóna exemple oferint la seva vida per la salvació de tots. Encomanem-nos a Maria, la Mare, mestra de l’escola de l’amor. Ella ens ensenyarà a viure l’Eucaristia, ella ens ensenyarà a estimar fins a l’extrem. Que així sia.
Homilia del Divendres Sant a la Catedral el dia 14 d’abril de 2006
1. Introducció
Benvolguts preveres concelebrants, benvolguts tots, germanes i germans,
Quan contemplem el misteri de la creu, veiem davant nostre un signe de dolor, i aleshores ens preguntem què és el que ens vol comunicar Déu amb l’eloqüència del Crucificat, quina realitat ens revela en el signe de la creu.
I és que hem de reconèixer que potser estem massa acostumats a veure el signe de la creu al llarg de les nostres vides. En la societat de la que formem part, en el nostre dia a dia tenim creus de fusta, de plata, d’or, de marfil, que reflecteixen la nostra pietat i que serveixen com a elements de decoració, i també de regal, etc. Estem massa acostumats des de petits a veure aquest objecte i ens costa fer-nos càrrec del que va ser realment la crucifixió.
Tot i això recordo també que fa pocs anys una pel·lícula sobre la mort de Jesús –“La Passió” de Mel Gibson - va tenir un impacte excepcional a tot el món., va batre rècords de taquilla, i va impressionar a tothom pel seu realisme cru, que feia arribar al plor als espectadors, fins i tot als que són d’aparença més insensible.
Us proposo ara que comencem aquesta homilia fent una sincera pregària des del fons del cor: “Senyor, en aquest ofici, en aquests dies de Setmana Santa de 2006, concediu-me la vostra gràcia, que obri el meu cor per ser conscient del que vas patir per mi, del teu amor infinit”
2. La creu de Crist
La creu de Crist és expiació pel pecat del món i és reconciliació dels homes amb Déu. En la creu té lloc la reconciliació total del món amb Déu. L’amor de Déu estableix una relació nova entre el món i Ell. En Ell està la nostra redempció, doncs Déu va tenir a bé fer residir en ell tota la Plenitud i reconciliar en ell i per a ell totes les coses (Col 1,19-20) La creu de Crist, escàndol o niciesa per a molts, com ens explica sant Pau, és la nostra única esperança de salvació.
La creu de Crist és la nostra redempció. Des d’aquesta manifestació d’amor hem d’entendre el sacrifici redemptor de la creu. La mort de Jesús és sacrifici perquè ho ha estat la seva vida sencera, lliurada i sacrificada per als homes. El Fill de l'Home no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la seva vida com rescat per molts (Mc 10,45). El seu acte de donar la vida és la culminació del que ha estat la seva trajectòria vital: lliurar-se en totalitat als altres. La creu és així el gest suprem de servei, gràcia i donació: Jo dono la meva vida... Ningú em el treu; jo la dono voluntàriament (Jn 10, 17-18)
La creu és la revelació suprema de l’amor de Déu. Tal i com he comentat en alguna altra ocasió, l’amor es revela en el dolor que hom pateix a favor d’aquells als qui estima. L’amor es pot manifestar en paraules, amb gestos i regals, però aquestes manifestacions poden ser equívoques o ambigües, fins i tot poden ser orquestrades amb una finalitat egoista. El signe inequívoc de l’amor és justament el dolor, el sofriment a favor de la persona estimada. Aquí no tenen cabuda els enganys.
Des de la contemplació de la creu podem percebre l’immens amor de Déu a tots els homes i dones de tots els llocs, de tots els temps. Un amor infinit, encarnat en l’actuació misericordiosa de Jesús, que assoleix en la creu la seva màxima realització: Ningú té amor més gran que el que dóna la vida pels seus amics (Jn 15,13). Aquí es tanca el misteri últim de la creu: Déu donant la vida pels seus amics. El que dóna valor redemptor a la crucifixió de Crist més encara que el sofriment és l’amor de Déu que no s’atura davant el dolor. El que salva a la humanitat és l’amor infinit de Déu encarnat en aquesta mort: Tant va estimar Déu al món que li va lliurar al seu Fill (Jn 3,16)
La mort en la creu no és un fet aïllat. És la culminació de l’existència de Jesús, tota ella salvífica. És el gest suprem de la intervenció salvadora de Déu i de l’oferiment de la seva gràcia a la humanitat. Així ens estima Jesucrist, donant la seva vida per la nostra salvació. Com Bon Pastor que ens procura una vida abundant i eterna, que ens congrega en la unitat. Així ens estima i es lliura a cadascun.
3. La creu del cristià
El cristià ha de viure com el qui en el baptisme ha estat “crucificat amb Crist” (Gal 2, 1, 19ss; 5,24; Rom 6,1-11; Col 2, 11ss). Així ens ho ensenya Sant Pau. Això significa que el cristià, per participar de l’amor i de l’obediència del Crist en la creu, ha de donar mort constantment al pecat i a l’egoisme, que impedeixen estimar a Déu i estimar als homes, i ha de viure l’alegria i la pau que irradien de la vida ressuscitada del Senyor ( Col 3,2ss)
Els deixebles de Jesús som convidats a portar la creu amb el mestre: El que vulgui ser deixeble seu, s’ha de negar a si mateix, ha de prendre la seva creu i seguir-lo. Perquè “el que vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el que perdi la seva vida per mi i per l’evangeli la salvarà” (Mc 8,34-36). La creu és el signe que garanteix l’autèntica espiritualitat i el verdader apostolat. Hem de prendre la creu cada dia si volem ser deixebles de Crist.
Haurem de prendre la creu i portar-la amb gràcia seguint els passos de Jesús, el Mestre, sense paralitzar-nos per les dificultats del camí, sense perdre temps entretinguts pels atractius del camí. Sense por de res ni de ningú, perquè Ell camina al costat nostre. Seguir al Mestre, i com ell, donar la vida. Al llarg d’aquest camí hem de correspondre a l’amor de Déu, estimant-lo amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment, amb totes les forces. Al llarg d’aquest camí haurem de romandre en el seu amor i estimar als altres com ell ens estima. Crist va donar la seva vida per nosaltres, i nosaltres hem de donar la nostra vida pels nostres germans.
4. Final: La creu, signe d’amor
La creu és la suprema manifestació de Déu, que és amor. No obstant això, la creu de Jesucrist és un gran misteri, bogeria i escàndol per a alguns, saviesa de Déu per als cridats. La Revelació ens permet endinsar-nos en les claus d’aquest gran misteri.
La creu és el símbol del patiment extrem, però és també el camí insubstituïble per a la redempció. Aquesta creu simbolitza la missió d’anunciar al món l’amor del Pare i de proclamar que només en Crist es troba la salvació dels homes, l’autentica pau, la felicitat per a un mateix i per al proïsme.
La Creu és un signe de l’encarnació de Déu en la vida dels homes i en els seus patiments. La Creu indica l’esperança de la resurrecció i de la vida eterna en la comunió dels sants.
La creu és el signe de l’amor del Senyor Jesús envers la humanitat i l’anunci que només en Crist mort i ressuscitat hi ha salvació i redempció. Amb l’esperança de viure plenament aquesta salvació, continuem la nostra celebració d’avui, i de la ma de Maria, mare del dolor i més encara mare de l’amor, endinsem-nos en la contemplació de la manifestació suprema de l’amor de Crist.
Homilia a la Vetlla Pasqual a la Catedral el dia 16 d’abril de 2006
1. Introducció
“No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat...”(Mc, 16, 6)
L’Evangeli que hem proclamat ens ha explicat com El primer dia després del dissabte algunes dones van al sepulcre per embalsamar el cos de Jesús. Però no ho el troben, perquè ja no està on havia estat enterrat. D'Ell només queden les senyals de la sepultura: la tomba buida, les benes, el llençol. Les dones, no obstant això, queden torbades en veure un jove vestit amb una túnica blanca que els anuncia que no està allà, que ha ressuscitat.
Aquesta desconcertant notícia, destinada a canviar el rumb de la història des d’aleshores segueix ressonant de generació en generació: és un anunci antic i sempre nou. Ha ressonat una vegada més en aquesta Vigília Pasqual, mare de totes les vigílies, i s’està difonent en aquestes hores per tota la terra.
Abans d’aquesta solemne proclamació hem escoltat unes lectures que presenten la nostra història, la història de la nostra llibertat, de la nostra salvació. Una història d’amor que comença en el naixement mateix de tota la natura, en el moment de la creació. L’Esperit creador alenà sobre la faç de la terra fent possible que la vida es multipliqués i que l’home i la dona poguessin començar la seva aventura. "Va veure Déu tot el que havia fet: i era molt bo" (Gn 1,31).
Després, Déu es fixà en un poble concret, el poble hebreu, per alliberar-lo de l’esclavatge i conduir-lo a la terra promesa com a signe del que vol per tota la humanitat. Déu alliberà el seu poble, fidel al seu pacte d’amor. I malgrat les infidelitats d’aquest poble elegit, Déu els hi ofereix una Aliança perpètua. Com la pluja i la neu fecunden la terra, així l’Esperit de Déu el guiarà i li tornarà l’esperança. Un Esperit capaç de canviar el cor de pedra dur i tancat per un cor de carn sensible a la voluntat de Déu i a les necessitats dels germans.
2. Tot és nou.
En aquesta nit nosaltres actualitzem esdeveniment l’extraordinari de la Resurrecció. En aquesta nit de Resurrecció tot torna a començar tal i com era des del principi; la creació recupera el seu autèntic significat en el pla de la salvació. És com un nou començament de la història i del cosmos, perquè "Crist ha ressuscitat, primícia de tots els qui han mort" (1 Co 15,20). Fins i tot, fent referència al pecat dels nostres primers pares hem afirmat "¡feliç culpa que va merèixer tal Redemptor!" perquè com ens recorda sant Pau, on va abundar el pecat, ara sobreabundà la Gràcia”.
Nit joiosa en que la Resurrecció ens descobreix qui era realment Jesús i ens capacita a nosaltres per entendre els seus fets i les seves paraules. La Resurrecció ens revela el sentit de la mort de Jesús com a compliment del designi del Pare, mostra el Crist com instrument de redempció universal i com el camí que porta a la vida. La Resurrecció ha transformat la situació de l’home i del món, la situació de la història universal i de cada història personal. Sant Pau recorda (Cf. Flp. 3,7-14) l’impacte que te en la seva vida l’encontre amb Crist ressuscitat i com transforma la seva existència de dalt a baix.
Tanmateix la Resurrecció de Crist no suprimeix el que la nostra vida te de dificultós mentre nosaltres som aquí a la terra com a pelegrins. També està present la força del mal i del pecat. Ara be, la força de la Resurrecció del Senyor allibera del pecat i de la mort, de l’egoisme i la violència. La Resurrecció del Senyor ens capacita per transformar la nostra pròpia vida i el món en què vivim des de la veritat i la justícia, des de la força del amor de Déu, des del triomf de la vida sobre la mort.
L’encontre amb el Senyor ressuscitat va transformar la vida dels apòstols. De fugida i la por en el moment de la passió arribaran a donar la vida després de l’encontre amb el Ressuscitat i la rebuda de l’Esperit Sant. Ells no només van predicar a Jesús ressuscitat, sinó que el van testimoniar amb la seva vida i la de les seves comunitats. En el moment de la passió apareixen com presos per la por i fugen davant les dificultats. Després de l’encontre amb el Ressuscitat i de rebre l’Esperit Sant arribaran fins i tot a donar la seva pròpia vida pel Senyor.
Tot es renova amb la Resurrecció del Senyor. La glorificació del seu cos immolat renova i transforma el món sencer. La seva eficàcia continua renovant la humanitat i manifesta la victòria sobre el mal i el pecat. És el centre de la nostra fe, l’esdeveniment fonamental en la història de la humanitat, l’anticipació de la victòria definitiva i l’esperança de què nosaltres també ressuscitarem.
La Resurrecció de Jesús fa noves totes les coses. Ell està victoriós a la dreta del Pare i ens ofereix la vida eterna, l’eterna salvació. I perquè Jesús ha ressuscitat, el be ha vençut el mal, l’amor ha vençut l’odi, la gràcia ha vençut el pecat, la generositat ha vençut l’egoisme, la tristesa ha estat vençuda pel goig de la Resurrecció. Crist ha ressuscitat i aquest és el fe més important i transcendental de la història.
3. Baptisme.
Avui també renovarem les promeses del Baptisme. Amb la joia als ulls direm un sí a la vida, a la plenitud, al goig de donar-se, a l’esperança, a la pau, un sí a Jesucrist., un sí a l’expressió de l’amor del Pare, a l’Esperit que ens empeny a ser fidels al nostre baptisme, a morir al pecat per ressuscitar amb Crist. Tot això ho vivim i renovem comunitàriament rebent la vida pasqual gràcies a la participació dels sagraments. Renovant les promeses baptismals hem de ser conscients de la nostra condició de fills de Déu, de membres del Crist i temples de l’Esperit Sant. Renovem també el nostre agraïment al do de Déu i el nostre compromís de viure aquesta vida de gràcia i per tant de ser portadors de la Bona Nova.
S’entra a formar part del poble dels redimits mitjançant el Baptisme. "Pel baptisme -ens ha recordat l’apòstol Pau en la seva Carta als Romans- vam ser enterrats amb Ell en la mort, perquè, així com Crist va ser despertat d'entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminem en una vida nova" (Rm 6,4).
En virtut del Baptisme, submergits amb Crist en la seva mort, ressuscitem amb Ell a la vida eterna. És un nou naixement que ens incorpora a la Santa Mare Església, Poble de la Nova Aliança. Benvolgut germà, m’adreço a tu que participes en aquest celebració: mira de ser fidel per sempre al Senyor que t’ha cridat a aquesta vida nova.
(Dirigint-se a tothom)
Avui participen en la nostra celebració membres d’una comunitat del Camí Neocatecumenal, de la parròquia del Sagrat Cor de Sabadell que en aquesta nit renoven amb nosaltres, solemnement, les promeses del baptisme.
Ells, durant anys, han recorregut un camí de redescobriment de la fe; de la fe que un dia reberen de petits. Han caminat a la llum de la Paraula de Déu i de l’Eucaristia i, acompanyats per l’Església, han seguit l’itinerari de fe que ens proposa el Ritual de la Iniciació Cristiana d’Adults. Un camí que com va dir el papa Joan Pau II i els Estatuts del Camí Neocatecumenal ho recullen “és un itinerari de formació catòlica, vàlid per a la societat i per als temps d’avui” (AAS 82 [1990] 1515).
(Dirigint-se als membres de les comunitats)
Avui, davant el vostre pastor renovareu solemnement les promeses del Baptisme després d’aquest llarg període de formació. En el sí de l’Església heu descobert Jesucrist, mort i ressuscitat per la vostra salvació. L’heu pogut experimentar viu i present en les vostres vides. Després d’aquest camí de conversió heu entès què va significar el baptisme que vau rebre un dia: el despullament de l’home vell i la regeneració en Crist com a noves creatures; la túnica blanca que porteu us ho recordarà sempre. Com diem en el ritual del Baptisme: “que aquest vestit blanc sigui per a vosaltres signe de la vostra dignitat; guardeu aquesta dignitat sense taca fins a la vida eterna”.
Alguns dels vostres fills ens han cantat un cant molt bonic que pertany a la litúrgia jueva de la Pasqua.
Benvolguts infants:
Pregunteu per què aquesta nit és diferent. Per què esteu desperts, en dejú i esperant I jo us contesto: En aquesta nit santa, els cristians, celebrem que Jesucrist ressuscita de la mort per salvar-nos, per donar-nos la vida.
Per això estem desperts perquè és nit de vetlla i espera en honor del Senyor. Després de la tristesa per la mort de Crist, que celebràvem ahir Divendres Sant, avui, en acabar aquesta celebració trenquem el dejuni com a signe de festa i d’alegria per la resurrecció del Senyor.
4. Final.
Germanes i germans, sembla com si avui en dia es volgués marginar aquest fet que va canviar la història de la humanitat, aquesta gran notícia de salvació que estem celebrant. Sembla que molts contemporanis nostres pensen que no necessiten cap salvador ni cap horitzó de transcendència. Difícilment, però, els nostres coetanis podran ofegar els anhels profunds de veritat, de bellesa i de bondat que s’amaguen en el seu cor. Difícilment podran amagar la necessitat d’un sentit en la seva vida, d’una felicitat que els ompli, d’un amor que puguin experimentar, d’una vida plena personal i comunitària.
Jesucrist ressuscitat és la resposta als nostres interrogants, a la necessitat de sentit i plenitud de la vida humana. Ell ens dóna la força per construir un món nou, un món de justícia, de pau, d’amor. La seva presència enmig nostre dia rere dia, fins a la fi del món (Cf. Mt 28, 20) és la nostra força. Avui, més que mai, la resurrecció de Crist és llum i vida per l’Església i l’humanitat. Visquem amb coherència la nostra fe, sense complexes, donant raó de la nostra esperança
“No tingueu por...aneu-ho a dir als altres”, hem sentit a l’Evangeli que deia l’àngel a les dones que anaven al sepulcre. Aquest anunci joiós que hem escoltat i que hem contemplat amb el cor, capgira la història de la humanitat. El fracàs de la creu era només aparença. Crist ha vençut la mort. Ha Ressuscitat. Ens ha salvat i ens envia a ser missatgers de vida i esperança: Aquesta bona notícia no ens la podem quedar per nosaltres, l’hem de comunicar, l’hem de transmetre a través d’una manera de viure il·lusionada, pacificadora, generosa.
Aquesta nit de fe i esperança és una nit especialment de Maria, la Mare. Als relats evangèlics no trobem una descripció de la trobada de Jesús ressuscitat amb la Mare. No és difícil d’imaginar, encara que no hi ha paraules per descriure el goig i l’amor compartit en aquest encontre. Que ella ens ajudi a fer camí com a homes i dones nous, renovats, com a autèntics testimonis de Crist ressuscitat. Que així sigui.