Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació de diaques de Mn. Carles Cahuana i Mn. Josep Maria Cot. Diumenge 3 de juny de 2007, solemnitat de la Santíssima Trinitat, a la Catedral de Terrassa.
1. Solemnitat de la Santíssima Trinitat
Celebrem avui la solemnitat de la Santíssima Trinitat, misteri fontal, font de tots els misteris de la nostra fe cristiana. La revelació plena d'aquest misteri està en el Nou Testament. En Déu hi ha tres Persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Aquest Déu, tri en persones i únic en essència se'ns revela, ens surt a l'encontre, i la revelació culmina en el Fill, que és gràcia i veritat. Crist és la veritat. La veritat de Déu és present en Crist, de manera que tota la veritat i salvació que cerca l'ésser humà, la troba en Crist de forma plena.
L'Esperit Sant és la relació d'amor que existeix eternament entre el Pare i el Fill. La veritat i l'amor no poden separar-se, per això no hi pot haver veritat que no engendri amor ni amor real que no procedeixi de la veritat. Crist és la veritat, i no hi pot haver veritat en sentit moral que estigui desvinculada de Crist. Igualment no hi ha amor verdader que no procedeixi de Déu, que no procedeixi de l'Esperit Sant, llaç d'amor entre el Pare i el Fill. Benvolguts Srs. Vicari General de Cúria i Sr. Rector del Seminari, Vicari General de Pastoral, Sr. Secretari General, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, religiosos i religioses, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Carles i Josep Maria, i benvolguts familiars que els acompanyeu en un dia tan important. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant són el principi de la nostra vida cristiana. Només podem créixer en la vida de fe, esperança i amor des de la docilitat a la voluntat del Pare, des de la fidelitat a Crist que habita en els nostres cors per la fe, des de l'obediència als impulsos interiors de l'Esperit Sant. Només podem donar un fruit abundant si la nostra acció pastoral es fonamenta en aquest principi. No és fàcil copsar i viure el que significa el misteri de la inhabitació trinitària, tot i que el concepte de comunió amb Déu ens ajuda a aproximar-nos a aquest misteri. Pedagògicament, cal situar en primer lloc els textos de l'Escriptura que parlen de la inhabitació. Sant Pau ens ensenya que som temple de Déu i que l'Esperit Sant habita en nosaltres (Cf. ICor 3, 16). San Juan ens diu: "Jo pregaré al Pare i ell us donarà un altre Paràclit que estarà amb vosaltres per sempre: l'Esperit de la Veritat... Vosaltres el coneixeu perquè amb vosaltres roman i amb vosaltres està" (Jn 14, 16-17). Trobem en aquests textos la convicció que Déu estableix en l'ànima del justificat una habitació estable, permanent, que és principi d'acció en la fe que actua per la caritat. Permanència de l'Esperit, que impulsa i porta cap a Déu i cap al seu Regne amb el caràcter dinàmic d'aquesta nova vida. Aquest és el misteri fontal i central de la vida cristiana. Misteri que hauria d'ocupar la major part del nostre estudi, de la reflexió i meditació, així com de la nostra contemplació. Misteri que, malauradament, no omple l'espai necessari en la catequesi i en la predicació. Misteri que no te la centralitat que li correspon en la vida de fe de la majoria dels creients. Però en definitiva i malgrat les nostres carències, misteri d'amor immens de Déu envers l'ésser humà, envers cada un de nosaltres.
2. Fonament de la vida i de l'acció de l'Església
El fonament, la clau, el nucli bàsic de l'espiritualitat cristiana és, lògicament, la realitat, el misteri de la inhabitació trinitària, el fet que Pare, Fill i Esperit Sant ens estimen tant que es constitueixen en principi ontològic i dinàmic de vida nova per a nosaltres. Per això hem d'insistir en la necessitat de l'estudi, meditació, contemplació i vivència d'aquest misteri. Hem d'inculcar la importància i necessitat de mantenir una relació personal amb cadascuna de les Persones divines. Més encara, tots els elements de la vida cristiana han d'estar referits a aquesta relació. Els plantejaments espirituals que no estan arrelats en la inhabitació de la Trinitat són incomplets. Espiritualitats que per omissió, per distorsió o a falta d'esperança s'obliden de l'essencial per centrar-se gairebé exclusivament en els valors ètics de l'Evangeli sense vincular-los prou a la realitat i a la relació amb les Persones divines. Espiritualitats que tenen el perill de caure en voluntarismes de qualsevol tipus i d'oblidar, en definitiva, la primacia de la gràcia en la vida espiritual i en l'acció pastoral. L'espiritualitat genuïnament cristiana ha de partir de la inhabitació de Déu en l'ésser humà i ha de subratllar algunes conseqüències, començant per la consciència de la grandesa de la realitat de la filiació divina i la vida de gràcia; la vida d'oració, copsant aquesta presència interior de Déu; l'amor a l'Església, l'actitud d'humilitat i el goig constant per la vida nova en l'Esperit. Hem de contemplar el Pare com a Persona divina, aprofundint que és Persona divina que coneix, que actua, que estima. És la Realitat mateixa, la Vida mateixa, el Sant. És la misericòrdia, l'Amor. La seva paternitat respecte a nosaltres és real, és eterna i total, contínua i conscient. És a dir, que res posseïm que no procedeixi d'Ell. Aquesta realitat significa que l'ésser humà és divinitzat, perquè participa de la vida del Pare. En això consisteix la Bona Nova de l'Evangeli, que som fills de Déu. I això ha de portar-nos a la consciència i a l'agraïment de l'amor de Déu, de Déu que és Amor. També contemplem la grandesa de l'ésser humà, dignificat fins al punt de ser fill de Déu, cridat a formar una família en fraternitat i comunió. Finalment, vivim l'actitud filial confiant plenament en el Pare i en la seva providència amorosa. Jesucrist, únic mediador, és font i objecte del nostre coneixement i amor. Cal fomentar l'estudi, el coneixement i l'amor, la relació personal amb Crist. Començant per la contemplació de la seva realitat humana, el seu cos real, el seu coneixement, la seva voluntat, el seu amor, la seva sensibilitat. Continuant per la seva realitat personal divina, contemplant-lo com el Fill de Déu. Es tracta de contemplar la figura del Fill, que és obertura a la comunicació del Pare, eternament engendrat, que tot ho rep del Pare; i aplicar-lo després a la nostra vida de fills: només podrem viure la nostra filiació i desenvolupar plenament la nostra personalitat de fills de Déu en obertura al Pare i al Fill. En l'evangeli de sant Joan es parla del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant amb tota claredat com a Persones. El Pare és l'origen, el Fill és la revelació i l'Esperit Sant és la comunicació. L'Esperit Sant és la tercera Persona: procedeix del Pare i del Fill. És l'Esperit, l'Alè que brolla de la intimitat del Pare i el Fill i ens la manifesta.
L'Esperit Sant habita en nosaltres, com en un temple, i actua en nosaltres. Amb el Pare i el Fill ens impulsa sempre, però diem que actua Ell quan som ja conscients d'aquesta actuació personal seva. A aquest nivell, es constitueix en principi d'operacions, i les obres són mogudes per l'Esperit i no segons les nostres maneres humanes d'actuar. Aquest i no un altre és el nivell al qual tot cristià està cridat.
3. El ministeri del diaconat 3. El ministeri del diaconat En aquesta solemnitat de la Santíssima Trinitat, conferiré el diaconat a dos seminaristes de la nostra diòcesi. Les dades del Nou Testament sobre el diaconat i sobre els diaques, encara que sumaris, realcen un ideal de servei, inspirat en l'exemple de Jesucrist, El diaconat es presenta a l'Església apostòlica com una manifestació de la caritat que ha de distingir a la Jerarquia eclesiàstica. La constitució dogmàtica Lumen Gentium del Concili Vaticà II és un document teològic privilegiat sobre el diaconat que ens presenta com el diaca, enfortit per la gràcia sacramental, serveix al Poble de Déu, en unió amb el Bisbe i el seu presbiteri, al ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat. Aquest triple ministeri queda desglossat de la següent manera: «és propi del diaca [...] administrar solemnement el Baptisme, conservar i distribuir l'Eucaristia, assistir al matrimoni en nom de l'Església i beneir-lo, portar el Viàtic als moribunds, llegir als fidels la Sagrada Escriptura, instruir i exhortar al poble, presidir el culte i les pregàries dels fidels, administrar els sacramentals, presidir el ritu dels funerals i sepultura. Dedicats als oficis de la caritat i d'administració, recordin els diaques la exhortació de san Policarp: "misericordiosos, diligents, procedint segons la veritat del Senyor, que es va fer servidor de tots"(Ad Philipenses 5,2)» (LG 29). Estimats Carles i Josep Maria. Avui és un dia ben adient per reflexionar sobre els misteris més profunds de Déu. I si tenim una mica de realisme, i de seny i d'enteniment, per força ens hem de sentir contingents i petits des de la consideració de l'eternitat, de la infinitud, de la omnipotència de Déu. I constatem la petitesa, la fragilitat humana, però per damunt de tot constatem i experimentem l'amor de Déu, que es manifesta en l'elecció i la crida perquè col·laborem en la construcció del seu Regne, en l'aplicació de la seva salvació al llarg de la Història. Ell us ha cridat a aquest ministeri que és abans de tot servei. Que és un tresor immens que Déu posa a les nostres mans. El diaca, enfortit amb el do de l'Esperit Sant, ajudarà al bisbe i als seus preveres en el ministeri de la Paraula. Proclamar l'evangeli, Paraula de Déu, viva i eficaç, transformant, que penetra a l'interior i amara i fa germinar com la pluja fina sobre el camp. Predicar l'evangeli als altres, conscient de ser el primer oient i receptor d'aquesta predicació. També el diaca assisteix en l'altar, en la litúrgia, la lloança de Déu i la pregària pel món. Amb una participació i una proximitat al misteri noves i més grans, amb una col·laboració directa en la distribució de l'Eucaristia. Misteri d'amor, esdeveniment únic en el que Crist es fa present substancialment per alimentar la nostra fe, esperança i amor. Un esdeveniment al qual no ens podem acostumar encara que participem en ell cada dia. Finalment, el diaca ha de viure i expressar la caritat, estant al servei de tots. Perquè el diaca és un servidor en Crist i per Crist. Perquè el diaca personifica a Crist Servidor del Pare i dels germans. Que amb l'ajut de Déu, estimats Josep Maria i Carles, exerciu el diaconat de tal manera, que podeu ser reconeguts com verdaders deixebles d'Aquell que va venir a servir i no a ser servit. Que poseu les vostres preferències en els més pobres i necessitats i en ells trobeu el rostre de Crist. Que Maria, Mare i Mestra en el servei delicat als altres, us acompanyi sempre.Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació de diaques de Mn. Carles Cahuana i Mn. Josep Maria Cot. Diumenge 3 de juny de 2007, solemnitat de la Santíssima Trinitat, a la Catedral de Terrassa.
1. Solemnitat de la Santíssima Trinitat
Celebrem avui la solemnitat de la Santíssima Trinitat, misteri fontal, font de tots els misteris de la nostra fe cristiana. La revelació plena d'aquest misteri està en el Nou Testament. En Déu hi ha tres Persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Aquest Déu, tri en persones i únic en essència se'ns revela, ens surt a l'encontre, i la revelació culmina en el Fill, que és gràcia i veritat. Crist és la veritat. La veritat de Déu és present en Crist, de manera que tota la veritat i salvació que cerca l'ésser humà, la troba en Crist de forma plena.
L'Esperit Sant és la relació d'amor que existeix eternament entre el Pare i el Fill. La veritat i l'amor no poden separar-se, per això no hi pot haver veritat que no engendri amor ni amor real que no procedeixi de la veritat. Crist és la veritat, i no hi pot haver veritat en sentit moral que estigui desvinculada de Crist. Igualment no hi ha amor verdader que no procedeixi de Déu, que no procedeixi de l'Esperit Sant, llaç d'amor entre el Pare i el Fill. Benvolguts Srs. Vicari General de Cúria i Sr. Rector del Seminari, Vicari General de Pastoral, Sr. Secretari General, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, religiosos i religioses, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Carles i Josep Maria, i benvolguts familiars que els acompanyeu en un dia tan important. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant són el principi de la nostra vida cristiana. Només podem créixer en la vida de fe, esperança i amor des de la docilitat a la voluntat del Pare, des de la fidelitat a Crist que habita en els nostres cors per la fe, des de l'obediència als impulsos interiors de l'Esperit Sant. Només podem donar un fruit abundant si la nostra acció pastoral es fonamenta en aquest principi. No és fàcil copsar i viure el que significa el misteri de la inhabitació trinitària, tot i que el concepte de comunió amb Déu ens ajuda a aproximar-nos a aquest misteri. Pedagògicament, cal situar en primer lloc els textos de l'Escriptura que parlen de la inhabitació. Sant Pau ens ensenya que som temple de Déu i que l'Esperit Sant habita en nosaltres (Cf. ICor 3, 16). San Juan ens diu: "Jo pregaré al Pare i ell us donarà un altre Paràclit que estarà amb vosaltres per sempre: l'Esperit de la Veritat... Vosaltres el coneixeu perquè amb vosaltres roman i amb vosaltres està" (Jn 14, 16-17). Trobem en aquests textos la convicció que Déu estableix en l'ànima del justificat una habitació estable, permanent, que és principi d'acció en la fe que actua per la caritat. Permanència de l'Esperit, que impulsa i porta cap a Déu i cap al seu Regne amb el caràcter dinàmic d'aquesta nova vida. Aquest és el misteri fontal i central de la vida cristiana. Misteri que hauria d'ocupar la major part del nostre estudi, de la reflexió i meditació, així com de la nostra contemplació. Misteri que, malauradament, no omple l'espai necessari en la catequesi i en la predicació. Misteri que no te la centralitat que li correspon en la vida de fe de la majoria dels creients. Però en definitiva i malgrat les nostres carències, misteri d'amor immens de Déu envers l'ésser humà, envers cada un de nosaltres.
2. Fonament de la vida i de l'acció de l'Església
El fonament, la clau, el nucli bàsic de l'espiritualitat cristiana és, lògicament, la realitat, el misteri de la inhabitació trinitària, el fet que Pare, Fill i Esperit Sant ens estimen tant que es constitueixen en principi ontològic i dinàmic de vida nova per a nosaltres. Per això hem d'insistir en la necessitat de l'estudi, meditació, contemplació i vivència d'aquest misteri. Hem d'inculcar la importància i necessitat de mantenir una relació personal amb cadascuna de les Persones divines. Més encara, tots els elements de la vida cristiana han d'estar referits a aquesta relació. Els plantejaments espirituals que no estan arrelats en la inhabitació de la Trinitat són incomplets. Espiritualitats que per omissió, per distorsió o a falta d'esperança s'obliden de l'essencial per centrar-se gairebé exclusivament en els valors ètics de l'Evangeli sense vincular-los prou a la realitat i a la relació amb les Persones divines. Espiritualitats que tenen el perill de caure en voluntarismes de qualsevol tipus i d'oblidar, en definitiva, la primacia de la gràcia en la vida espiritual i en l'acció pastoral. L'espiritualitat genuïnament cristiana ha de partir de la inhabitació de Déu en l'ésser humà i ha de subratllar algunes conseqüències, començant per la consciència de la grandesa de la realitat de la filiació divina i la vida de gràcia; la vida d'oració, copsant aquesta presència interior de Déu; l'amor a l'Església, l'actitud d'humilitat i el goig constant per la vida nova en l'Esperit. Hem de contemplar el Pare com a Persona divina, aprofundint que és Persona divina que coneix, que actua, que estima. És la Realitat mateixa, la Vida mateixa, el Sant. És la misericòrdia, l'Amor. La seva paternitat respecte a nosaltres és real, és eterna i total, contínua i conscient. És a dir, que res posseïm que no procedeixi d'Ell. Aquesta realitat significa que l'ésser humà és divinitzat, perquè participa de la vida del Pare. En això consisteix la Bona Nova de l'Evangeli, que som fills de Déu. I això ha de portar-nos a la consciència i a l'agraïment de l'amor de Déu, de Déu que és Amor. També contemplem la grandesa de l'ésser humà, dignificat fins al punt de ser fill de Déu, cridat a formar una família en fraternitat i comunió. Finalment, vivim l'actitud filial confiant plenament en el Pare i en la seva providència amorosa. Jesucrist, únic mediador, és font i objecte del nostre coneixement i amor. Cal fomentar l'estudi, el coneixement i l'amor, la relació personal amb Crist. Començant per la contemplació de la seva realitat humana, el seu cos real, el seu coneixement, la seva voluntat, el seu amor, la seva sensibilitat. Continuant per la seva realitat personal divina, contemplant-lo com el Fill de Déu. Es tracta de contemplar la figura del Fill, que és obertura a la comunicació del Pare, eternament engendrat, que tot ho rep del Pare; i aplicar-lo després a la nostra vida de fills: només podrem viure la nostra filiació i desenvolupar plenament la nostra personalitat de fills de Déu en obertura al Pare i al Fill. En l'evangeli de sant Joan es parla del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant amb tota claredat com a Persones. El Pare és l'origen, el Fill és la revelació i l'Esperit Sant és la comunicació. L'Esperit Sant és la tercera Persona: procedeix del Pare i del Fill. És l'Esperit, l'Alè que brolla de la intimitat del Pare i el Fill i ens la manifesta.
L'Esperit Sant habita en nosaltres, com en un temple, i actua en nosaltres. Amb el Pare i el Fill ens impulsa sempre, però diem que actua Ell quan som ja conscients d'aquesta actuació personal seva. A aquest nivell, es constitueix en principi d'operacions, i les obres són mogudes per l'Esperit i no segons les nostres maneres humanes d'actuar. Aquest i no un altre és el nivell al qual tot cristià està cridat.
3. El ministeri del diaconat 3. El ministeri del diaconat En aquesta solemnitat de la Santíssima Trinitat, conferiré el diaconat a dos seminaristes de la nostra diòcesi. Les dades del Nou Testament sobre el diaconat i sobre els diaques, encara que sumaris, realcen un ideal de servei, inspirat en l'exemple de Jesucrist, El diaconat es presenta a l'Església apostòlica com una manifestació de la caritat que ha de distingir a la Jerarquia eclesiàstica. La constitució dogmàtica Lumen Gentium del Concili Vaticà II és un document teològic privilegiat sobre el diaconat que ens presenta com el diaca, enfortit per la gràcia sacramental, serveix al Poble de Déu, en unió amb el Bisbe i el seu presbiteri, al ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat. Aquest triple ministeri queda desglossat de la següent manera: «és propi del diaca [...] administrar solemnement el Baptisme, conservar i distribuir l'Eucaristia, assistir al matrimoni en nom de l'Església i beneir-lo, portar el Viàtic als moribunds, llegir als fidels la Sagrada Escriptura, instruir i exhortar al poble, presidir el culte i les pregàries dels fidels, administrar els sacramentals, presidir el ritu dels funerals i sepultura. Dedicats als oficis de la caritat i d'administració, recordin els diaques la exhortació de san Policarp: "misericordiosos, diligents, procedint segons la veritat del Senyor, que es va fer servidor de tots"(Ad Philipenses 5,2)» (LG 29). Estimats Carles i Josep Maria. Avui és un dia ben adient per reflexionar sobre els misteris més profunds de Déu. I si tenim una mica de realisme, i de seny i d'enteniment, per força ens hem de sentir contingents i petits des de la consideració de l'eternitat, de la infinitud, de la omnipotència de Déu. I constatem la petitesa, la fragilitat humana, però per damunt de tot constatem i experimentem l'amor de Déu, que es manifesta en l'elecció i la crida perquè col·laborem en la construcció del seu Regne, en l'aplicació de la seva salvació al llarg de la Història. Ell us ha cridat a aquest ministeri que és abans de tot servei. Que és un tresor immens que Déu posa a les nostres mans. El diaca, enfortit amb el do de l'Esperit Sant, ajudarà al bisbe i als seus preveres en el ministeri de la Paraula. Proclamar l'evangeli, Paraula de Déu, viva i eficaç, transformant, que penetra a l'interior i amara i fa germinar com la pluja fina sobre el camp. Predicar l'evangeli als altres, conscient de ser el primer oient i receptor d'aquesta predicació. També el diaca assisteix en l'altar, en la litúrgia, la lloança de Déu i la pregària pel món. Amb una participació i una proximitat al misteri noves i més grans, amb una col·laboració directa en la distribució de l'Eucaristia. Misteri d'amor, esdeveniment únic en el que Crist es fa present substancialment per alimentar la nostra fe, esperança i amor. Un esdeveniment al qual no ens podem acostumar encara que participem en ell cada dia. Finalment, el diaca ha de viure i expressar la caritat, estant al servei de tots. Perquè el diaca és un servidor en Crist i per Crist. Perquè el diaca personifica a Crist Servidor del Pare i dels germans. Que amb l'ajut de Déu, estimats Josep Maria i Carles, exerciu el diaconat de tal manera, que podeu ser reconeguts com verdaders deixebles d'Aquell que va venir a servir i no a ser servit. Que poseu les vostres preferències en els més pobres i necessitats i en ells trobeu el rostre de Crist. Que Maria, Mare i Mestra en el servei delicat als altres, us acompanyi sempre.