Homilia en la missa exequial en sufragi de Mn. Lluís Pou Illa. Parròquia de Sant Esteve de Granollers, 22 de febrer de 2015. Lectures: 1ª: Isaïes 25, 6a.7-9; Salm 22; Ev: Llc 12, 35-40.
La nostra celebració d’avui s’emmarca en el temps litúrgic de la Quaresma, que tot just hem començat. Una celebració en la que oferim el sacrifici eucarístic per l’etern descans del nostre estimat germà Mn. Lluís. El Senyor l’ha cridat en aquests dies, en els quals escoltem amb més intensitat la invitació a viure les actituds de conversió, de penitència, d’esperança i de confiança en el Senyor.
“Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos (…) Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada” . Tots els creients hem d’estar sempre preparats per tal d’afrontar el pas de la mort. Tots som convidats a contemplar el futur, tant a nivell personal com a nivell comunitari, i hem d’orientar la nostra vida tenint en compte les realitats últimes i fonamentals a l’espera de l’encontre definitiu amb Déu.
Benvolguts germans en l’episcopat, germans preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes; benvolguts familiars de Mn. Lluís, els seus germans Remei i Jaume, els nebots i demés familiars; distingides autoritats presents; membres de la vida consagrada; benvolguts fidels d’aquesta parròquia de sant Esteve i de les altres parròquies que mn. Lluís ha servit; benvolguts tots. La certesa de l’encontre definitiu amb el Senyor ens dóna força enmig del dolor quan ens trobem reunits entorn del seu altar i de les restes mortals del nostre germà. La seva Paraula és llum en el camí especialment en aquests moments d’aflicció.
"Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada”. Certament el nostre germà ha estat com un d’aquells “criats” als quals fa referència l’Evangeli. Ha estat un sacerdot entregat, que ha consagrat la seva vida a Crist i a l’Església. Tot imitant el seu Senyor, ha esdevingut servidor dels seus germans, posant a la disposició d’ells les qualitats i virtuts, el treball, la seva persona i tota la seva vida. I més enllà del compliment de les seves tasques pastorals, podem afirmar que s’ha lliurat ell mateix. És per això que els diversos llocs en els quals ha desenvolupat el seu ministeri sacerdotal ha deixat un record i una petjada plenes d’estimació.
A quarts de 10 de la nit del propassat dissabte dia 21 de febrer, litúrgicament primer diumenge de Quaresma, va fer el traspàs a la casa del Pare el nostre germà prevere Mn. Lluís Pou Illa.
Mn. Lluís, va néixer a Santa Maria de Palautordera, al costat de l’ermita de la Mare de Déu del Remei, a la que tenia gran devoció, el 28 d’octubre de 1940, en el si d’una família que ha ofert altres sacerdots a l’Església. Després d’estudiar als Germans de les Escoles Cristians a Sant Celoni, va entrar en el Seminari de Barcelona i el Dr. Modrego l’ordenà prevere el 5 de setembre de 1965 a Santa Maria de Sants a Barcelona. Enguany hauria celebrat les noces d’or sacerdotals.
Sant Celoni fou el seu primer destí com a jove vicari el mateix any 1965 i encara el recorden amunt i avall en la derbi que el feia arribar a tot arreu on la teva presència era demanada. Després l’any 1967 va ser destinat també com a vicari a la parròquia de la Mare de Déu del Carme de Barcelona.
Va ser nomenat regent de la parròquia de Sant Cristòfol de La Granada, a la terra del Penedès, l’any 1971. Allà no va parar de fer colònies, tómboles i campaments. La gent encara recorda l’atenció que tenia en visitar i acompanyar els malalts.
Seguint els costums de l’època va passar de poble a ciutat. De les terres penedesenques a les terres ciutadanes de blocs i blocs de pisos. El Dr. Jubany l’encomanà la parròquia de Sant Narcís al barri de la Mina, de Barcelona. Entre 1977 i 1980 va conviure amb altres capellans, de Sant Paulí de Nola i Sant Pere Ermengol, una experiència nova certament, i ens consta que es va dedicar molt a renovar la catequesi.
Fou l’any 1980 quan va ser destinat com a regent a la parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu del Llobregat, on estigué fins l’any 1996. En tants anys dóna temps per a moltes coses. Esmentem només la recuperació d’aplecs i festes, l’embelliment del temple parroquial en escaure’s la celebració del cinquantè aniversari de la seva construcció, la presència en la vida social i l’acompanyament de la vida pastoral no només de la parròquia sinó també de l’arxiprestat, puix que va ser arxiprest entre els anys 1980 i 1997, i com a tal, administrador parroquial de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern l’any 1990.
L’any 1996 el Dr. Carles el va enviat com a rector a la parròquia de Sant Martí del Clot, novament a Barcelona. La comunitat parroquial encara el recorda, la comunitat dels jesuïtes també. La dignificació de la litúrgia, la potenciació del full informatiu, l’animació de la vida parroquial, la bona relació amb el barri són elements importants del seu pas curt però intens per aquella comunitat. L’any 1997 va ser també administrador parroquial de la veïna parròquia de Sant Ignasi de Loiola i arxiprest.
El mateix Cardenal Carles el va destinar l’any 1999 com a rector de Sant Martí de Sant Celoni, molt a prop de casa seva, retornant a la seva terra. Va servir aquella comunitat amb dedicació i entrega, embellint el temple i restaurant la façana esgrafiada, vetllant pel patrimoni i cuidant-se tant de la catequesi, com dels joves i dels adults, així com de les relacions institucionals, fent vida entre la gent, ajudant a superar dificultats i a crear bona relació de poble. Durant aquells anys també s’encarregà d’Olzinelles, de La Costa del Montseny i de Fogars de Montclús, i fou nomenat arxiprest. Essent rector de Sant Celoni va assumir la delegació nacional del Col.loqui Europeu de Parròquies, com a expressió de la dedicació a la comunitat i a la vida parroquial.
Amb la creació de la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004 hi va quedar incardinat. Va formar part del primer Consell Presbiteral de la diòcesi (2005) i del Col.legi de Consultors (2005), i n’ha estat membre dels dos organismes fins al moment de la seva mort.
L’any 2005 va deixar la seva terra per anar a servir la parròquia de Sant Vicenç de Mollet mostrant una vegada més la seva disponibilitat al bisbe diocesà. A Mollet deixà el record d’un bon rector dedicat a la gent, interessant-se per llurs vides i acompanyant la vida de la comunitat parroquial en els seus grups i activitats.
I finalment l’any 2008 va ser destinat a aquesta parròquia de Sant Esteve de Granollers, on avui l’acomiadem. Ha estat el seu rector durant aquests darrers 7 anys, deixant la petjada d’un capellà entranyable, atent a la gent, respectant el ritme de cadascú i treballant per fer present l’amor i la misericòrdia de Déu arreu. I des de Granollers ha servit també des de l’any 2009 la parròquia de Sant Julià de Palou i des del 2010 la de Santa Agnès de Malanyanes. Entre els anys 2012-2013 va ser també administrador parroquial de les parròquies de Sant Sadurní i la Mare de Déu del Carme de Montornès del Vallès, i entre els anys 2013 i 2014 rector de la parròquia de Sant Esteve d’El Coll.
Finalment des de l’any 2010 fins a la seva mort ha acompanyat la vida pastoral d’aquesta Zona del Vallès Oriental com a Vicari Episcopal, essent membre del Consell de Govern del bisbe diocesà, acompanyant la vida i ministeri pastoral dels companys preveres i diaques i acompanyant la vida de les comunitats parroquials de la demarcació.
Quina trajectòria tan variada i fecunda! Del tarannà personal i pastoral de mn. Lluís podríem destacar molts aspectes. Permeteu-me subratllar alguns trets de la seva personalitat humana i sacerdotal.
En primer lloc, era una home de parròquia. Estimava, valorava, creia en la parròquia, en la seva validesa, en la seva vigència pastoral. Com a comunitat de fidels que es reuneix al voltant de la Paraula de Déu i de l’Eucaristia, com a comunitat que viu en comunió, compartint els seus béns i ajudant els necessitats; com a comunitat que forma i transmet la fe; com a comunitat en conversió contínua, en comunió i en missió. La parròquia ha estat per a ell la comunitat de comunitats on ha propiciat la unitat de totes les diversitats que s’hi ha trobat. Acollidor i dinamitzador de persones, de grups, de moviments i realitats eclesials ben diferents. Per això participava cada any en el del Col.loqui Europeu de Parròquies, i des de fa molts anys, n’era el Delegat Nacional.
També col·laborava assíduament en la formació dels futurs capellans de la diòcesi. Per una banda, acceptant els seminaristes que els diferents equips de formadors li enviaven els caps de setmana per completar a la parròquia la formació rebuda al Seminari i a la Facultat de Teologia. D’altra banda, acollint en les parròquies que va servir vicaris joves acabats d’ordenar, en els primers anys de ministeri, en un moment tan decisiu per al seu futur sacerdotal. Una tasca apassionant i ben difícil. La seva capacitat d’acolliment, la seva bonhomia, el seu sentit sacerdotal i pastoral, la seva paciència i empatia per seguir el seu propi ritme tot respectant el ritme dels altres van fer d’ell un valuós col·laborador en la formació de seminaristes, diaques i preveres joves.
Ha estat un home de fidelitat i de disponibilitat. A Déu, a l’Església, a les comunitats, a les persones concretes, a les necessitats de la societat de la que també sentia que en formava part. Home de govern que facilitava les relacions institucionals a les parròquies, als pobles i ciutats, que cercava solucions als problemes, que posava pau en les relacions humanes. Fidelitat i disponibilitat que es van fer ben paleses acceptant els encàrrecs que rebia dels seus superiors, per més dificultosos que puguéssin semblar. No vull deixar de fer esment del canvi significatiu que va suposar el pas de la parròquia de La Granada, a la terra del Penedès, a la parròquia de la Mina. O quan jo mateix li vaig demanar assumir la parròquia de sant Vicenç de Mollet, de prop de 60.000 habitants, quan ja es disposava a viure el seu últim tram de vida sacerdotal a Celoni.
Finalment, mn. Lluís ens ha deixat també un testimoni preciós d’esperança, de lluita, de veure sempre el costat positiu, en definitiva, d’estar sempre a punt. Les seves dificultats de salut no eren una excusa per a defugir les responsabilitats. Ben al contrari, fins i tot esperava amb il·lusió el trasplantament de ronyó, per a poder millorar la seva qualitat de vida i la seva dedicació pastoral. Érem nosaltres, la seva família de carn i de sang, i la seva família eclesial els qui havíem de recomanar-li i manar-li que anés al metge, que es cuidés, que descansés. En el procés de les seves malalties sempre ha manifestat l’acceptació del fet dolorós, però també ha lluitat per a tirar endavant, tot posant-se en mans de Déu amb plena consciència i determinació.
Benvolgut mn. Lluís. Tots els que t’hem tractat trobarem a faltar el teu somriure, la teva paraula ponderada, el teu consell assenyat, el teu servei generós. En celebrar l’Eucaristia, que és actualització del sacrifici redemptor de Crist i memorial de la Pasqua, demanem al Senyor que es compleixi en tu la plenitud del goig etern, de l’amor ple en la presència de Déu, que rebis l’herència promesa pel Senyor als seus amics. Que la Mare de Déu del Remei, que vas estimar amb tendresa t’aculli i t’acompanyi al paradís. Descansa en pau.