Homilía de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en la Santa Iglesia Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el 23 de septiembre de 2012 con ocasión del cincuenta aniversario de las riadas

Salutacions

 

Sigueu tots benvinguts a aquesta celebració  de la Missa en memòria de les víctimes de les riuades i també pel seu descans etern.

 

Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar i, als preveres concelebrants. També al Sr. Alcalde i als regidors de la Corporació Municipal; als responsables dels cossos de seguretat i del cos de bombers, i de les diferents entitats civils; a tots els fidels que us heu congregat en aquesta Santa Església Catedral.

 

 

Memòria riuades

 

Entre els actes commemoratius de les riuades, celebrem aquesta Missa solemne en record de les víctimes. Al llarg d’aquest any hi tenen lloc molts actes a la nostra ciutat i en altres poblacions afectades. El significat que voldríem donar a aquesta celebració, a més del record d’un episodi tràgic que va commoure la societat, vol ser sobretot un homenatge de pietat a la memòria de les víctimes, una pregària per totes elles i per les persones que van quedar més afectades per aquella catàstrofe.

 

No és estrany que tot i que han passat 50 anys, el record d’aquelles riuades, que van sembrar la mort i les ruïnes sobre la nostra ciutat, ens commocioni interiorment, i que ens porti a preguntar-nos el perquè d’aquestes desgràcies. Es tracta d’una pregunta tan antiga com la mateixa humanitat, una pregunta transversal que s’han fet els éssers humans al llarg de la seva historia davant del problema del mal.

 

 

El llibre de Job

 

És el que trobem reflectit al llibre de Job i que hem escoltat a la primera lectura. El text bíblic no ens presenta el tema de la paciència, sinó que planteja una altra qüestió molt més complexa i profunda: el fet de la persona que és honesta, recta, i que li toca patir.

 

La historia de Job és la historia d’un creient que cerca a Déu més enllà de les fórmules fetes, de les respostes standars i simplistes. El seu camí és el d’un creient que a través de l’obscuritat vol arribar a la llum i al diàleg amb Déu.

 

Però sobretot és la historia d’un home just que pateix. Els seus amics li repeteixen la teoria de la retribució característica de la concepció religiosa a Israel. Segons aquesta teoria, el patiment és un càstig de Déu degut als pecats personals i que es rep a la vida present.

 

Ell es rebel·la perquè no ha fet cap mal, i les respostes dels amics són del tot insuficients i injustes. I tindrà un diàleg amb Déu que no li resoldrà totes les qüestions, tot i que li ajudarà a entendre i a superar aquella concepció religiosa tan limitada. Ahir, avui i sempre, trobem que el mal és un misteri que quan ens colpeja a la  nostra vida, no es pot resoldre només des de les respostes fàcils o des de les frases fetes.

 

La llum de Crist ressuscitat

 

Contemplar la mort i resurrecció de Jesús eixampla l’horitzó de la nostra existència i ben segur que ens pot ajudar a trobar respostes, o, si més no, a desfer alguns nusos i dificultats. Aquest lliurament de Crist és el centre de la història, que precisament gràcies a ell és història de la salvació. Aquesta és la Bona Nova, nucli de la nostra fe, que ens obre un camí d’esperança. És ben cert que la mort és un misteri i que la nostra vida s’encamina inexorablement al traspàs final de la mort, i que no està exempta de dificultats i de dolor. Però Crist ha ressuscitat, ha vençut la mort, ens obre el camí de la resurrecció i ens ajuda a trobar sentit  a totes les realitats, fins i tot al dolor i al patiment. Aquesta és la Bona Nova que omple d’esperança el cor dels creients, aquesta és la fe que l’Església predica tot continuant la missió dels apòstols.

 

La vida de Crist, lliurada per amor fins a la mort, no acaba pas a la creu. Ressuscitat pel Pare, arriba, per la força de l’Esperit, fins a nosaltres els homes com a principi i fonament de la nostra pròpia resurrecció. L’amor redemptor de Déu és més fort que el mal i la mort. Des de Crist ressuscitat se’ns revela el futur que pot esperar l’home, el camí que pot portar a la seva veritable plenitud i la garantia última davant el fracàs, la desgràcia i la mort.

 

La resurrecció de Crist obre per a tota la humanitat un futur de vida plena. Crist és el primer que ha ressuscitat d’entre els morts. La mort no té l’última paraula. La guerra, la fam, les catàstrofes, les limitacions del tipus que siguin, la malaltia, la mort, ... no representen l’horitzó últim de la vida. Perquè res no ens podrà separar de l’amor de Déu; perquè Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres per la seva força. La resurrecció de Crist és principi de vida nova per a la humanitat.

 

 

Futur i esperança

 

Ara bé, aquest horitzó de vida i esperança no significa eludir el nostre compromís aquí a la terra. Ben al contrari, ens empeny a transformar la societat segons el designi de Déu, a que formem una família unida en la justícia, la pau i la solidaritat; ens empeny a lluitar per a superar les dificultats. Hem de lluitar contra el mal físic i el moral. Per això haurem d’investigar les lleis de la naturalesa, el seu funcionament, per prevenir i evitar en tot el possible els desastres naturals. Per això hem d’educar a les persones perquè no produeixin mals morals, perquè no facin patir al proïsme, sinó que facin el bé als altres. Per això haurem de lluitar per superar les dificultats en tota ocasió.

 

Recordem avui també que si la desgràcia que va assolar la nostra ciutat va ser gran, més gran encara va ser encara el testimoni de sacrifici, d’heroisme, de servei generós malgrat el dolor. L’entrega i la fermesa dels terrassencs va ser un exemple per al món en aquells dies de dolor. Per això avui vull fer referència a aquesta gran i significativa obra de reconstrucció, que va fer bategar com un sol cor a la gent més diversa de la societat terrassenca, tots ben units.

 

En psicologia, hi ha un concepte molt adient per a explicar aquesta lluita i reconstrucció. És el que s’anomena resiliència. Es refereix a la capacitat de les persones per sobreposar-se als contratemps, la capacitat per a fer front a les adversitats de la vida, adaptar-se, superar-les i fins i tot, sortir enfortits de les dificultats. És, no només resistir davant de les dificultats, és la fermesa per resistir i esdevenir millors i més forts.

 

La resiliència és la capacitat que té un individu davant les adversitats, per mantenir-se dempeus, amb dosis de perseverança, tenacitat, actitud positiva i accions, que permeten avançar contra corrent i superar les adversitats. La resiliència distingeix dos components: la resistència davant la destrucció, i la capacitat de forjar un comportament vital positiu malgrat les circumstàncies difícils.

 

Sobre aquest fonament, amb aquesta ferma esperança, es pot construir i es pot reconstruir. Terrassa va ser reconstruïda amb les ajudes que van arribar també de l’exterior, però  sobretot gràcies a la fe dels seus ciutadans, que van viure animats per un esperit de veritable solidaritat, per la voluntat de donar un futur a les persones, a les famílies, a la ciutat, un futur de llibertat, de pau i prosperitat.

 

 

Final

 

La història de la formació i el desenvolupament de la nostra ciutat va lligada amb la fe, la vida i el treball dels nostres avantpassats. Aquest tresor de vida ha estat posat a prova en diferents moments de la nostra història, però sempre les dificultats van ser superades vivint com un poble unit, en fidelitat a la nostra història i a la nostra cultura.

 

Demanem al Senyor que ens ajudi a aprendre les lliçons del passat, a fer camí en el present ben fonamentats en la fe, en la confiança en Déu i en les persones; en la unitat; en la convivència i el respecte. Que no ens manqui mai la fermesa per superar les dificultats i per obrir nous camins de pau, de convivència i solidaritat. Que així sia.