Catedral de Terrassa, dia 4 de novembre de 2007.
1. Introducció
"Vos estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho". A la primera lectura hem escoltat una reflexió sobre el sentit de la vida i de la història. Aquest fragment del llibre de la Saviesa presenta com Déu sap reprendre i corregir, amonestar, propiciar el penediment i perdonar, harmonitzant amb precisió la justícia i la misericòrdia pacient. Ens presenta la pedagogia de Déu i com manifesta el seu poder especialment en el perdó i la misericòrdia.
Benvolguts srs. Vicari General de Cúria i Rector del Seminari, Vicari General de Pastoral; benvolguts Sr. Secretari General, preveres, religiosos i diaques de la nostra diòcesi terrassenca i de les diòcesis germanes; benvolgut Mn. Joan i Mn. Andreu i familiars que l'acompanyeu; benvolguts seminaristes; benvolguts tots, germanes i germans en Crist presents avui en aquesta celebració.
2. Conversió de Zaqueu
De camí cap de Jerusalem, després d'anunciar solemnement el seu misteri pasqual Jesús arriba a la ciutat de Jericó. L'evangelista recull dos gestos molt significatius expressen la seva força salvadora: en primer lloc la guarició d'un cec assegut vora el camí i en segon lloc la conversió de Zaqueu, un cap de cobradors d'impostos. La darrera frase de la lectura que hem escoltat a l'Evangeli d'avui conté tot el sentit: "És que el Fill de l'home ha vingut a buscar i a salvar allò que s'havia perdut".
Zaqueu intentava veure Jesús. Jericó era una ciutat opulenta. Cruïlla de camins i de mercaders. Ocasió de negocis i de riquesa per a uns i esperança d'almoina per a uns altres. Jesús acaba de guarir a un cec, la multitud encuriosida s'amuntega al seu voltant. Zaqueu, el cap de publicans, també vol veure Jesús. Els publicans acumulaven grans riqueses des de la seva col•laboració amb els romans explotant als seus conciutadans i per tant, es convertien en pecadors públics, en una espècie de pecadors professionals a causa del seu ofici. Cap jueu piadós havia de tractar amb un publicà perquè quedava contaminat. Vivien una mena de marginació encara que fossin potentats. Aquest cap de publicans té curiositat i desig de veure a Jesús. Supera una dificultat inicial a causa de la seva baixa estatura enfilant-se a un arbre per a poder-lo veure quan passi.
Quan arriba Jesús es produeix la gran sorpresa: el Mestre alça els ulls i li diu que va a allotjar-se a casa seva. A cap jueu piadós se li hauria ocorregut entrar a la casa d'un publicà, i molt menys a un mestre!. Però Zaqueu acull Jesús a casa seva amb alegria i com a conseqüència es produeix la seva conversió. Sant Lluc havia dibuixat en el seu evangeli tant la imatge del ric insensat com la del ric egoista. Ara descriu també la imatge del ric en camí de conversió.
Zaqueu afronta amb decisió el seu punt feble, el seu punt cec i el seu pecat, i sobre aquest pecat, es converteix: "Donaré la meitat dels meus béns…". En primer lloc, expressa el sentit de justícia: si ha defraudat a algú, s'imposa a si mateix la sanció de restituir quatre vegades més. I sobretot, mostra la generositat amb els pobres. El cinquanta per cent dels seus beneficis legítims, ho donarà als necessitats.
Jesús respon aleshores a aquells experts en la crítica inútil que murmuraven sobre Zaqueu, al qual anomenen pecador, i els hi recorda que també és "fill d'Abraham"; és a dir, membre digne del Poble de Déu, en el que no hi ha d'haver discriminacions internes. I el Bon Pastor acompleix el seu ofici a l'ocupar-se d'aquells als qui l'opinió dels "bons" té prejutjats com "pecadors".
3. "Buscar i salvar allò que s'havia perdut"
La frase final del relat concentra tot el missatge: "Buscar i salvar allò que s'havia perdut". Aquesta frase conté una al•lusió a la paràbola de la ovella perduda, i per tant a la figura del Bon Pastor. També per nosaltres és com una síntesi del ministeri sacerdotal. Buscar i salvar, sortir a l'encontre de les persones, que també estan a la recerca amb més o menys consciència.
Hem escoltat en el relat de l'evangeli de sant Lluc com Zaqueu intentava veure a Jesús. Recordem aquella altra cita en que sant Joan narra (cf. Jn 12,21) que entre els peregrins que havien pujat a Jerusalem amb motiu de la celebració de la Pasqua, hi havia uns grecs que es dirigeixen a Felip i li manifesten el seu desig de veure a Jesús. Tant Zaqueu com els pelegrins grecs que volen veure a Jesús segurament senten curiositat per conèixer un mestre famós, desitgen conèixer-lo personalment, però el que els interessa en el fons abans que res és plantejar-li les seves inquietuds personals, les preguntes fonamentals de la seva vida. Com qualsevol ésser humà en algun moment de la seva existència, en el fons el que buscaven era la resposta a les preguntes profundes sobre la vida i el seu sentit.
Ara bé, tota persona que amb sinceritat busca la veritat i el bé i que és capaç d'alliberar-se de prejudicis i de pors, fàcilment es troba amb Jesucrist, perquè és ell mateix qui sembra la inquietud en el cor, i qui surt a l'encontre. La dimensió més profunda i sublim de l'ésser humà és la seva dimensió religiosa, a través de la qual rep la crida a establir una relació personal amb Déu.
Aquesta referència, aquest desig, es troba en el més profund del cor humà. D'aquí la inquietud humana de buscar i trobar la cara del Senyor. Per això amb el salmista, homes i dones de totes les èpoques i llocs puguin repetir: "Senyor, busco la teva cara"(Sal 27, 8). Sant Agustí ho expressa així: "Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en tu" (Confessions I,1).
4. La pedagogia de Déu
La salvació que arriba a casa de Zaqueu es produeix després de la recerca, de l'encontre amb el Senyor i de la posterior conversió. L'ésser humà que busca el bé, que busca la veritat, està buscant Déu. A la vegada, Crist ha vingut a buscar i a salvar tot el que estava perdut.
Benvolguts Andreu i Joan, d'aquí a uns instants rebreu l'ordenació sacerdotal i la vostra vida quedarà definida per les actituds i comportaments de Crist Bon Pastor que es resumeix en la caritat pastoral. La caritat pastoral és el principi interior, la virtut que anima i guia la vida espiritual del prevere en tant que està configurat amb Crist Cap i Pastor. ES tracta d'una participació de la mateixa caritat pastoral de Jesucrist i és un do de l'Esperit Sant. Però al mateix temps és una crida al prevere i ha de ser una resposta generosa que omple tota l'existència (Cf. PDV 23).
En què consisteix la caritat pastoral? El seu contingut essencial el podem resumir i expressar amb la paraula donació. Donació d'un mateix, lliurament de si mateix a Crist i als germans. No es tracta només de donar les coses materials, el temps, les energies, és sobretot el lliurament d'un mateix, de la vida sencera, tal i com Crist ho ha fet. D'aquesta manera vivim la unió amb Crist i expressem aquesta unió feta vida. La caritat pastoral, el lliurament total com a pastors, que té la seva font específica en el sagrament de l'Orde, serà el principi dinàmic i unificador de les diferents activitats. Molt sovint ens trobem enmig d'una situació d'activisme trepidant per tal de respondre a totes les urgències pastorals que es presenten, en un context que ens porta a la dispersió, a la fragmentació interior i exterior. Vivim situacions molt complexes i difícils. En aquesta situació és justament la caritat pastoral, és a dir, la decisió de lliurar la vida pels germans que pot possibilitar aquesta unitat de vida, que és indispensable per a la vida sacerdotal, i que dóna forma a la nostra oració, al nostre estudi i a la nostra activitat, en definitiva a tota la vida.
En virtut de la consagració, els preveres estan configurats amb Jesús, bon Pastor, i cridats a imitar i viure la seva mateixa caritat pastoral. Això significarà compadir-se dels cansats i abatuts, buscar les ovelles disperses i allunyades, recollir-les i defensar-les, conèixer-les, conduir-les i donar la vida per elles.
Vol dir també procurar conèixer a les persones com Crist, no només les seves dades més superficials. Significa conèixer el cor, la situació concreta en profunditat. És un coneixement que allibera i que suscita la confiança. El coneixement del Senyor no es refereix només als nostres actes, sinó que penetra fins al fons del cor i de les actituds profundes.
Des del coneixement de la vida, de la circumstància i la història personal, es pot conduir cada persona a la seva plena realització. Guiant-la per camins segurs, caminant al davant per mostrar el camí, per prevenir els perills, per defensar del mal. Conduir, com Crist, a la vida en abundància.
I sobretot, es tracta de donar la vida. Crist és el Bon Pastor que obeint al Pare lliura la seva vida per la redempció de tots els homes. El testimoni suprem i la prova més gran de Crist com Bon Pastor és el fet de donar la vida. Aquesta creu i aquest sacrifici són el signe que distingeix radicalment i transparent el Bon Pastor de qui no ho és, de qui només és un assalariat.
Jesús continua dient en la seva paràbola: «Tinc, a més, altres ovelles que no són d'aquesta pleta, també a aquestes les he de portar i escoltaran la meva veu i hi haurà un només un sol ramat, un sol Pastor» (Jn 10, 16). El Senyor Jesús és el primer evangelitzador. L'obra evangelitzadora de l'Església es desplega quan Crist crida i envia altres evangelitzadors per anunciar la Bona Nova i per congregar en la comunitat dels creients a tots els cridats a la salvació.
Final
"Avui s'ha salvat aquesta casa", diu Jesús a casa de Zaqueu. Al principi de la seva vida pública, en la sinagoga de Natzaret també va expressar: "Aquesta Escriptura, que acabeu de sentir, s'ha complert avui" (Lc 4, 21). Avui, aquí, ressonen de nou les paraules de Jesús, i la seva salvació es fa present, i escoltem la seva paraula a la llum del sacerdoci ministerial que rebran els nostres germans Joan i Andreu. Aquest "avui" és el temps de l'Església, el nostre temps, temps de gràcia i de salvació, de la qual vosaltres, pel sagrament de l'Orde i configurats amb Crist, sou portadors. Que el Senyor us concedeixi viure les seves actituds. Que Maria, font de Salut i Mare de Salvació, us acompanyi sempre. Amén