Salutació
Un any més ens apleguem per celebrar la Missa Crismal, en la qual es reuneixen els preveres amb el seu bisbe entorn de l'altar. En ella es beneeixen els olis i es consagra el crisma, que serviran per a ungir als catecúmens, per a confortar als malalts i per a conferir la Confirmació i l'Ordre sagrat. En aquesta celebració també renovarem les promeses sacerdotals, la nostra consagració i servei a Crist i a l'Església
Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, germà en l’episcopat, al Vicari Judicial, als Vicaris Episcopals, Secretari General i Canceller, arxiprestes, preveres i diaques, d’una manera especial als qui celebreu els 50 i els 25 anys de la vostra ordenació sacerdotal: Mn. Francesc Catarineu i Mn. Pere Farriol els 50; Mn. Joan Carles Montserrat i el P. Llorenç Sagalés els 25. També una salutació als seminaristes, als membres de la Vida Consagrada i a totes les germanes i germans presents.
Vida i ministeri pastoral
La nostra vida i ministeri pastoral es desenvolupen actualment en un ambient no mancat de dificultats. Ens trobem immersos en una cultura dominant relativista i subjetivista; rebem l'impacte dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies; som també testimonis de la precarietat i de la pobresa en la que viuen moltes famílies i del fenomen migratori; constatem dia a dia un empobriment espiritual dels nostres coetanis; també podem observar la falta de fermesa i consistència, la liquiditat de la nostra societat. També constatem aspectes positius com la recerca del sentit de l’existència per part de molts altres contemporanis, que la solidaritat és present, que la defensa de la pau i de la igualtat ajunten les persones, que una major consciència ecològica va guanyant terreny, i que el voluntariat i l’altruisme són cada vegada més presents.
Darrerament hem estat copejats per les conseqüències de la plaga dels abusos a menors. Precisament en acabar la Missa de clausura de la trobada en el Vaticà sobre la protecció dels menors a l'Església el passat 24 de febrer, el papa Francesc va declarar que «avui estem davant d'una manifestació del mal, descaradament agressiva i destructiva. Darrere i dins d'això està l'esperit del mal». Va acabar el seu discurs amb un «agraïment de cor a tots els sacerdots i als consagrats que serveixen al Senyor amb fidelitat i totalitat (…), que no només són fidels al celibat, sinó que es gasten en un ministeri, que avui és més difícil pels escàndols d'uns pocs –encara que sempre masses– germans seus. I gràcies també als laics que coneixen bé als seus bons pastors i continuen resant per ells i sostenint-los». Finalment, va destacar la “importància de transformar aquest mal en oportunitat de purificació”.
«¡Ànim, sóc jo, no tingueu por!»
Certament, aquestes circumstàncies no ens han de portar al desànim o la desesperança; ben al contrari, ens han de portar a fixar més que mai els ulls en Jesucrist; perquè en ell trobarem el consol i la força. De fet, sempre hem de centrar i recentrar la nostra vida en Jesucrist, en la contemplació i la pregària, en la creu i el dolor, en el treball pastoral. Ens pot ajudar recordar l'episodi de la tempesta calmada en el Mar de Galilea (cf. Mt 8, 23-27). El text és prou conegut. Estant-hi a la barca, tot d'una s’aixeca una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien l’embarcació. Els apòstols, plens de por i desconcertats, van a despertar a Jesús, que dormia, i li diuen: Senyor, salva'ns, que ens enfonsem! Llavors Jesús es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança.
En aquest episodi el mar pot ben bé simbolitzar la vida present i la inestabilitat del món visible; la tempesta representa tota mena de tribulacions i dificultats que oprimeixen l'ésser humà. La barca esdevé imatge de l'Església edificada sobre Crist i guiada pels Apòstols. En aquell moment estan abandonats a si mateixos, exposats a les forces adverses exteriors, als elements de la natura i també als elements interiors de la fatiga, la por, la desconfiança. Tenen més consciència de la presència dels elements, de les dificultats, dels perills, que no pas de la presencia de Jesús que està amb ells a la barca, tot i que estigui adormit.
Jesús els asserena. Abans de calmar la tempesta els hi dirà «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Els ensenya i ens ensenya a nosaltres a suportar amb valentia les adversitats de la vida, des de la confiança en Déu. Si només ens mirem a nosaltres mateixos, o si ens acomodem a l’estil de vida dispers i superficial de l’ambient actual, dependrem dels vents i les onades que cobreixen la barca de la nostra vida i de l’Església, i difícilment les podrem superar. «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 20) ens dirà al final de l’evangeli. Ell està present a la nostra vida, camina amb nosaltres, però ens cal ser conscients de la seva presència. La pregària, la Paraula de Déu, la celebració dels Sagraments, particularment de l’Eucaristia, ens ajuden a centrar la vida en Crist, i a avançar sense por, perquè ell és el Senyor dels elements, el Senyor de la Història
Senyor, heretat meva i calze meu
També ens ajuda, enmig de les nostres preocupacions i patiments, tenir molt present el Salm 15, que expressa l’essència de la nostra vida: «Senyor, heretat meva i calze meu / vós m’heu triat la possessió; / la part que m’ha tocat és deliciosa, / i m’encisa la meva heretat». Quan el poble d’Israel arriba a la terra promesa i es procedeix al repartiment de terres entre les diferents tribus, cada tribu obté per sorteig el seu lot i així participa en el gran do que Déu havia promès. Només la tribu de Leví no rep cap lot, perquè el Senyor ha de ser la seva porció i la seva heretat.
Els sacerdots no vivien del treball de la terra, sinó de la seva participació en las ofrenes, dels béns que s’oferien a Déu; d’aquests rebien ells una part com a encarregats del servei diví. La seva vida, doncs, depèn del Senyor i vers ell s’orienta. Déu és l’únic que els garanteix la vida. Ara bé, l'afirmació té un sentit encara és més profund: Significa que Déu mateix és el veritable fonament de la vida del sacerdot, l’arrel de la seva existència, la terra de la seva vida. Aquesta és l'explicació del que significa la nostra missió sacerdotal, en comunió amb Jesús mateix. També nosaltres diem que el Senyor és la nostra porció, la nostra heretat, que el fonament de la nostra existència és Déu mateix.
Aquesta és la nostra vida, aquest és el testimoniatge que estem cridats a oferir en una societat materialista i pragmàtica. La nostra missió principal consisteix a portar Déu als homes i dones del nostre temps. Per a això, hem de ser homes de Déu. Només podem complir aquesta missió si vivim immersos, arrelats, fonamentats en Ell. Aquest és el servei principal que la humanitat necessita avui. Si la nostra vida sacerdotal perd aquesta centralitat de Déu, si Ell deixa de ser la nostra heretat, el nostre autèntic tresor, corre el perill de buidar-se de contingut i de sentit, i no hi ha càrrecs, ni nòmines, ni honors capaços d'omplir aquesta buidor. Estem cridats a ser homes de Déu, amics del Senyor Jesús, que estimen a l'Església, que es lliuren fins a donar la vida per la salvació dels homes.
Final
Benvolguts germans: donem gràcies al Senyor per participar de l’únic sacerdoci de Crist, preguem pels sacerdots i per les vocacions sacerdotals. També avui especialment donem gràcies als nostres sacerdots pel seu treball pastoral, per la seva entrega generosa, per la fidelitat incondicional i la joia que omple la seva vida enmig de situacions no sempre fàcils i que són veritables reptes i oportunitats per viure el ministeri. Que Maria, Mare de Déu de la Salut, Mare i Mestra dels sacerdots ens acompanyi sempre e intercedeixi per la nostra santificació. Així sia.