Homilia en les ordenacions del 17 d’abril de 2016

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en l’ordenació presbiteral de mossèn Carles Milà i l’ordenació diaconal dels mossens Ruben García, Eduard Martínez i Eduard Pire. Catedral de Terrassa, 17 d’abril de 2016, a les 6 de la tarda. Diumenge IV de Pasqua, cicle C.

Salutacions

Benvolguts germans en l’Episcopat, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes; seminaristes, membres de la vida consagrada; benvolguts fidels provinents de diferents parròquies; especialment benvolguts: Carles, Rubén, Eduard i Eduard i els vostres familiars presents. Benvolguts  tots, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Aquest IV diumenge de Pasqua, denominat tradicionalment diumenge del "Bon Pastor", és ocasió de goig pasqual per a la nostra comunitat diocesana, que es veurà enriquida per un nou prevere i tres nous diaques. En el marc del Any de la Misericòrdia declarat pel Papa Francesc i el dia que celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions.

  1. Bon Pastor que dóna la vida per les ovelles

Celebrem el diumenge del Bon Pastor. El fragment de l'Evangeli que hem escoltat centra l'atenció en les ovelles, després que en els versicles precedents es reflexionés sobre la imatge de la porta de la cleda i també la figura del Pastor. En aquestes breus línies que hem escoltat avui es fa com una recapitulació de tota l'al·legoria. En primer lloc es refereix a l'actitud de les ovelles, que ha de ser la d'escoltar la veu del pastor i seguir-lo. Escoltar amb atenció, ser dòcils a la seva paraula, seguir-lo amb una decisió que compromet tota l'existència: l’enteniment, el cor, totes les forces i tota l’acció, seguint els seus passos.

Per la seva banda, Jesús, el Bon Pastor, coneix a les seves ovelles i els dóna la vida eterna, de tal manera que no es perdran mai i a més ningú les prendrà de la seva mà. Crist és el veritable Bon Pastor que va donar la seva vida per les ovelles, per nosaltres, immolant-se en la creu. Ell coneix a les seves ovelles i les seves ovelles el coneixen a ell, com el Pare el coneix i ell coneix al Pare. No es tracta d'un coneixement superficial i extern, ni tan sols un coneixement intel·lectual; es tracta d'una relació personal profunda, un coneixement integral, del cor, que acaba transformant-se en amistat, perquè aquesta és la conseqüència lògica de la relació de qui estima i de qui és estimat; de qui sap que pot confiar plenament.

En les darreres paraules Jesús es refereix a la seva relació amb el Pare, -"Jo i el Pare som u"-, amb una perspectiva que ens remet a l'Oració Sacerdotal. Jesús va més enllà tot afirmant: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare”. Amb aquestes paraules està dient que és Déu Pare qui li ha encomanat la cura de les seves ovelles. Tot és fruit de l'amor de Déu Pare lliurat al seu Fill Jesucrist. Jesús compleix la missió que li ha encomanat el seu Pare, que és la cura de les seves ovelles, amb una fidelitat que no permetrà que ningú les arrabassi de la seva mà, amb un amor que li porta a donar la vida per elles, en comunió amb el Pare perquè «Jo i el Pare som u».

És aquí precisament on radica la font de la nostra esperança: en Crist Bon Pastor a qui volem seguir i la veu del qual volem escoltar perquè sabem que només en ell es troba la vida eterna. Aquí trobem la força davant les dificultats de la vida, nosaltres, que som un ramat feble i que estem sotmesos a diferents tribulacions.

  1. Bon Pastor que ofereix la salvació universal

En la primera lectura, del libro de los Hechos de los Apóstoles, hemos escuchado como Pablo y Bernabé anuncian la Buena Noticia. Su ministerio no está exento de dificultades y persecuciones que deben soportar. Pero por encima de todo, el relato destaca que “la Palabra de Dios se iba difundiendo por toda la región”, y los discípulos quedan llenos de alegría y del Espíritu Santo. La salvación que anuncian es universal. Así lo recoge también el texto del libro del Apocalipsis: "vi una muchedumbre inmensa, que nadie podía contar, de toda nación, razas, pueblos y lenguas". La Iglesia de Cristo es católica, universal. El, como Pastor, ha dado la vida por todos, y quiere que todos se salven. Él no nos abandona nunca, y ningún obstáculo o persecución podrá impedir que se realice su designio de salvación universal.

Queridos ordenandos; por el sacramento del Orden seréis partícipes de la misión de Cristo: enviados a anunciar su Palabra, a alimentar a los fieles en la mesa de su Cuerpo y de su Sangre y a ejercer el servicio a los hermanos haciendo ofrenda de vuestra vida. Quiero compartir con vosotros y con todos los presentes que el viernes de la pasada semana, por la tarde, más o menos a estas horas, los participantes en nuestra II Peregrinación diocesana a Tierra Santa nos encontrábamos visitando el Cenáculo, lugar en que Nuestro Señor instituyó la Eucaristía y el Sacerdocio, lavó los pies de sus discípulos y nos dio el mandamiento del amor, como recordamos cada año el Jueves santo. Más tarde allí mismo se les apareció resucitado; y posteriormente, en aquel mismo lugar los Apóstoles reunidos en oración en torno a María recibieron el Espíritu Santo.

En el Cenáculo leímos el texto de la última Cena y tras una breve reflexión, rezamos por nuestra diócesis y por toda la Iglesia. Poco después celebramos la Eucaristía a veinte metros de allí, en una iglesia llamada el pequeño Cenáculo, que custodian los PP. Franciscanos. Allí el obispo y los sacerdotes presentes renovamos nuestras promesas sacerdotales, rezamos por la diócesis, por las vocaciones  y por toda la Iglesia, y os encomendamos especialmente a vosotros: Carles, Rubén, Eduard y Eduardo, para que lleguéis a ser santos sacerdotes. Sabéis bien que para ser dignos ministros del Señor debéis alimentaros de su Palabra y de la Eucaristía, misterio de fe y de amor, fuente y cumbre de la vida cristiana, centro de vuestra vida sacerdotal. En la comunión de vida con el Señor, iréis entrando en su intimidad, compartiendo sus sentimientos, imitando su entrega, dando testimonio de su misericordia, dejando modelar un corazón de Buen Pastor como el suyo.

  1. Sigue llamando

Celebramos hoy también la Jornada mundial de oración por las vocaciones, que este año tiene como lema: "La Iglesia, madre de vocaciones". El Santo Padre nos recuerda que “toda vocación en la Iglesia tiene su origen en la mirada compasiva de Jesús. Conversión y vocación son como las dos caras de una sola moneda y se implican mutuamente a lo largo de la vida del discípulo misionero”.

La vocación nace en la Iglesia. Desde el nacimiento de una vocación es necesario un adecuado «sentido» de Iglesia. Nadie es llamado exclusivamente para una región, ni para un grupo o movimiento eclesial, sino al servicio de la Iglesia y del mundo. Un signo claro de la autenticidad de un carisma es su eclesialidad, su capacidad para integrarse armónicamente en la vida del santo Pueblo fiel de Dios para el bien de todos (ibíd., 130).

La vocación crece en la Iglesia. Durante el proceso formativo, los candidatos a las distintas vocaciones necesitan conocer mejor la comunidad eclesial, superando las percepciones limitadas que todos tenemos al principio. La vocación está sostenida por la Iglesia. Después del compromiso definitivo, el camino vocacional en la Iglesia no termina, continúa en la disponibilidad para el servicio, en la perseverancia y en la formación permanente. Quien ha consagrado su vida al Señor está dispuesto a servir a la Iglesia donde esta le necesite. La misión de Pablo y Bernabé es un ejemplo de esta disponibilidad eclesial.

Pidamos que en todas las parroquias y comunidades cristianas aumente la solicitud por las vocaciones y por la formación de los sacerdotes: comienza en la familia, prosigue en el seminario e implica a todos los que se interesan por la salvación de las almas. Oremos hoy para que estos hermanos nuestros sean fieles a la misión que el Señor les encomienda,  para que renueven, para que estrenen cada día a Dios su vocación. Pidamos que el Dueño de la mies siga enviando trabajadores a sus campos.

Final

Benvolguts Carles, Rubén, Eduard i Eduardo. La setmana passada, a la peregrinació, també vàrem rememorar al llac de Tiberíades la crida de Jesús als primers deixebles: Pere i Andreu, Jaume i Joan són cridats pel seu nom. Vosaltres també sou cridats pel vostre nom a viure com a amics de Jesús i a compartir la seva missió de ser missatgers de misericòrdia en un món tan necessitat d’amor i d’esperança. Que sigueu transparència de Crist Bon Pastor, que no va venir a ser servit, sinó a servir i a donar la vida per la salvació de tots. Maria, Mare de Misericòrdia us acompanyarà en aquest camí. Que així sigui.