Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en la Solemnitat de l'Aniversari de la Dedicació de la S. E. Catedral Basílica del Sant Esperit

Benvolguts Srs. Vicaris Generals i Secretari General i Canceller, preveres i diaques, religiosos, seminaristes i benvolguts germanes i germans en Crist:

1. Introducció

Celebrem la festa de la Dedicació de la nostra Catedral en aquest segon curs de vida diocesana. En aquesta celebració vull convidar-vos a reflexionar sobre diferents aspectes: la significació del temple material, la importància de la comunitat de fe, el culte en esperit i en veritat que tots hem de viure. Avui també celebrem el quart aniversari de la meva ordenació episcopal. És un motiu d’agraïment al Senyor juntament amb tots vosaltres.

2. Religió en esperit i en veritat

En el diàleg amb la samaritana que hem proclamat a l’Evangeli, Jesús supera la divisió i enfrontament entre jueus i samaritans i planteja com cadascú ha d’adorar a Déu en totalitat, en el temple interior de la seva ànima (Jo 4, 23-24):”Arriba, però, l’hora –és ara justament- en què els autèntics adoradors retran al Pare un culte inspirat per l’Esperit i conforme a la veritat. De fet, són aquests els adoradors que el Pare busca. Déu és Esperit i els qui l’adoren l’han d’adorar inspirats per l’Esperit i conforme a la veritat”. Jesús subratlla que Déu és omnipresent, infinit, al qual s’ha d’adorar sempre i en tot lloc, des de la coherència de vida, i des de la sinceritat de sentiments. Un culte que neix del cor , que neix de la fe i que té una projecció comunitària que celebra la fe i lloa a Déu.

La celebració és sempre un encontre amb Déu i amb els germans. Certament el temple, l’ofrena i l’altar són importants per donar culte a Déu. Ara bé, per donar culte a Déu en esperit i en veritat és més important encara la fe del creient i de la comunitat. «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist». (1Pe 2,5). Sense menysprear l’exterioritat de les formes, hem de donar prioritat a l’esperit, a la fe, al cor, i integrar el culte a la vida i la vida en el culte, i assumir la dimensió religiosa de tota la nostra existència personal, comunitària i social.

El culte veritable, la pràctica religiosa autèntica és una resposta de fe a la revelació de Déu i té dues dimensions: una de vertical que va de Déu a l’home i de l’home a Déu. Una altra és la horitzontal i va del creient i de la comunitat a tots els homes i dones, a la vida i al món. Per això el culte en esperit i en veritat és la religió de la vida sencera, viscuda amb fidelitat a la voluntat de Déu i en solidaritat amb els germans especialment els més necessitats.

Jesús és el model per a tot cristià. Ell és sacerdot i víctima de la Nova Aliança, entregat per nosaltres, que ens ofereix la vida i la gràcia en els sagraments, especialment en l’Eucaristia. La conclusió de la Pregària Eucarística en la Missa és una veritable síntesi de la nostra vivència de fe, de la nostra adoració en esperit i en veritat: “Per Ell, amb Ell i en Ell, a vós Déu Pare omnipotent en la unitat de l’Esperit Sant, tot honor i tota glòria, pels segles dels segles”. Nosaltres som convidats a viure tot això amb l’esperit que sant Pau exhortava els cristians de Roma, «Germans, per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte». (Rm. 12, 1-2)

3. El temple de pedres vives

Hem escoltat a la segona lectura de la Carta de sant Pere (Cf. 2, 5) que també nosaltres com a pedres vives formem part de la construcció d’un edifici espiritual per oferir sacrificis espirituals, agradables i acceptats per mitjà de Jesucrist. Des del Baptisme participem de la vida de la Santíssima Trinitat, formem part del temple espiritual que és l’Església, Cos Místic de Crist, temple místic però real, format per tots els fidels, pedres vives que participen del sacerdoci de Crist, cridats a oferir els sacrificis espirituals agradables a Déu que conformen la seva vida sencera i que transformen la història amb la gràcia de Déu. És aquí on radica la nostra dignitat i la nostra grandesa Jesucrist és la pedra angular d’aquest temple, del qual els apòstols són els fonaments. Els bisbes són successors dels apòstols. Cada un dels cristians som pedres vives d’aquesta edificació. Ningú ha de quedar exclòs d’aquesta construcció. En el temple material hi ha pedres molt diferents, en llocs diferents i totes són igualment importants. A vegades les més importants són justament les que menys es veuen.
En la construcció material d’un edifici, les pedres s’han de treballar, s`han de tallar, s’han de encunyar i s’han de moldejar perquè arribin a  tenir la forma i el tamany adients, perquè puguin encaixar harmònicament entre elles i en el conjunt de la construcció. Igualment les pedres vives s’han de deixar moldejar per l’Esperit Sant per arribar a la perfecció. La nostra vida ha de ser un procés continuat, una obra d’art i de perfeccionament per arribar a tenir la forma que Déu vol per cada un de nosaltres, per anar rebaixant i després polint totes les punxes i cantons que poden fer mal al proïsme, que poden perjudicar la convivència, que falten a la caritat ja sigui amb la paraula desafortunada, amb l’acció destructiva o amb la omissió fàcil. Hem de deixar-nos polir per l’Esperit Sant, Mestre interior i per les mediacions que el Senyor disposa en la nostra vida i en la nostra formació. Això val per tota la vida i especialment en les etapes particularment formatives com les dels nostres seminaristes majors i menors que avui ens acompanyen en aquesta celebració. Estimats seminaristes: deixeu-vos treballar per Déu a través de les persones que us ajuden a créixer i a madurar. Sigueu receptius i ferms a aquest treball interior.
 
4. El temple material o edifici sagrat

Finalment, també hem de parlar del temple material, de la casa de Déu a Ell consagrada, com a lloc de pregària, de celebració i d’adoració, tal com escoltàvem en la primera lectura que fa el rei Salomó. El temple material està construït per pedres que són mortes, certament. Ara bé als nostres temples materials hi ha un element que va més enllà de la consagració, ja de per sí un element important.  Aquest element és la presència real i substancial de Jesús en l’Eucaristia.

Nostre Senyor Jesucrist es troba present de moltes maneres en la seva Església: en la seva Paraula, en la pregària, “allà on dos o tres estan reunits en el meu nom” (Mt 18,20), en els pobres, en els necessitats, en els malalts i en els empresonats, també en els sagraments dels quals Ell n’és l’autor, especialment en el Sacrifici de la Missa i en la persona del ministre. Sobretot en les espècies eucarístiques, en una presència singular. En el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia estan “continguts substancialment el Cos i Sang juntament amb l’ànima i la divinitat de Nostre Senyor Jesucrist, i per tant, de Crist sencer” (Concili de Trento DS 1651). Aquesta presència s’anomena “real” no de forma exclusiva, com si les altres presències no fossin reals, sinó per excel·lència i per ella Crist, Déu i Home, es fa totalment present.

5. Els bisbes, representants de Crist Cap

El bisbe de la diòcesi així com els preveres, representen a Crist, Cap de l’Església. “Cada bisbe, en unió amb tots els germans en l’episcopat i amb el Romà Pontífex, representa a Crist Cap i pastor de l’Església: no només de manera pròpia i específica quan rep l’encàrrec de ser pastor d’una església particular, sinó també quan col·labora amb el Bisbe diocesà en el govern de la seva Església” (Pastor gregis 8).

El proper dia 15 de desembre es compliran quatre anys de la meva ordenació episcopal. Recordo en aquests moments una idea expressada en aquella ocasió:. Em refereixo a les paraules de Jesús als apòstols a l’Últim Sopar: "enmig de vosaltres estic com el qui serveix" (Llc. 22, 27). Vull que aquesta sigui sempre la meva actitud més pregona, l’eix del programa que desitjo per al meu ministeri. Avui renovo el convenciment que el goig i el sentit de la meva vida justament arrelen en el lliurament  al servei de Nostre Senyor, de l'Església i del món. Un món amb el qual hem de dialogar, un món que evoluciona amb molta celeritat. Els cristians haurem de sortir als areòpags moderns per proclamar la Bona Notícia de la salvació i haurem de respondre als nous interrogants i als nous reptes amb els que es troba l'Església.

Sabeu que el meu lema episcopal és la exhortació de Jesús als Apòstols -"duc in altum", "anem mar endins" - que el Sant Pare Joan Pau II empra a l'inici de la seva carta apostòlica Novo Millennio Ineunte. Segons el Sant Pare, aquesta paraula ens invita a "recordar amb gratitud el passat, a viure amb passió el present i a obrir-nos amb confiança al futur" (NMI, n. 1). Expressa la confiança en el Senyor, en la seva voluntat i en la seva paraula. Subratlla la seguretat en Ell en començar una nova diòcesi, calant les xarxes en el seu nom malgrat les dificultats. Avui estrenem una representació en fusta del  meu escut episcopal. En ell es dibuixen diversos elements. En primer lloc la creu,  que representa a Jesús, el Mestre i Senyor, el Salvador, el que m’ha cridat a aquest ministeri, Aquell pel qui ho he deixat tot i he rebut el tresor més gran, l’amor més gran. En segon lloc Maria, la Mare i la Mestra, Consol en els moments de dificultat, font d’alegria i esperança, estrella de la nova evangelització. Finalment, un tercer que representa la costa i el mar que són indicadors del lema episcopal, amb tres estrelles que representen les tres virtuts teologals. De la ma de Jesús i de la ma de Maria anirem mar endins il·luminats per la fe, l’esperança i l’amor. En el seu nom calarem una i mil vegades les xarxes sempre oberts a l’esperança. Que així sia.