Homilia a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el dia 5 de juliol de 2020 en ocasió de la festa major de la ciutat
Un any més la celebració de l’Ofici de la nostra Festa Major ens convida a fer memòria dels nostres patrons sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí, amb la pregària, la lloança i l’acció de gràcies a Déu. Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector, preveres, diaques, membres de la vida consagrada; al Sr. Alcalde i Regidors presents; als responsables de les diferents institucions, i a tots els germans i germanes presents.
Una Festa Major ben diferent
La Festa Major d’enguany, degut a la pandèmia del coronavirus i les seves conseqüències, és ben diferent. No tindrem el ball de plaça després de l’ofici, ni castells, ni concerts, ni moltes de les activitats que eren habituals en aquests dies. Es fa tot el que es pot en modalitat virtual. Serà diferent, però hem d’aconseguir que res no ens prengui l’alegria i l’esperança, que va més enllà dels elements exteriors.
Fa un any feia referència en la homilia a una entrevista feta a un gran expert en les noves tecnologies, que, a més, havia encertat en moltes previsions de futur. Parlava d’un futur no massa llunyà amb éssers humans modificats genèticament; d’arribar a viure fins als 150 anys; d’eliminar les malalties estranyes; de fer que els discapacitats puguin caminar; de crear menjar artificial, de solucionar el canvi climàtic, de la creació d’una intel·ligència artificial, que fins i tot tindria consciència, etc. També alertava sobre les dificultats i perills que tot això podia comportar.
Quan es desencadena la tempesta
Un mesos després, de cop i volta, es va desencadenar una terrible pandèmia. De fet, al llarg de la història, altres pandèmies ja han fet estralls a la humanitat, però no era fàcil d’imaginar que en una època com la nostra amb tants avenços científics i tècnics, seríem sacsejats d'aquesta manera per un petit virus. Aquesta pandèmia ha produït una important crisi sanitària i una crisi econòmica de grans dimensions, que afectarà sobretot als més pobres i vulnerables.
Aquesta emergència planetària ens ha d’ajudar, entre altres coses, a reflexionar i a replantejar el nostre estil de vida. És bo recordar que la humanitat ha pogut superar les crisis que ha patit gràcies a l'esforç i la voluntat de les persones. En aquests moments, tot i retornar gradualment a la normalitat, la nostra vida diària encara està sotmesa a un conjunt de canvis, i no podem fer res més que adaptar-nos a la nova situació. Ara bé, com a família humana, hem d'aprendre la lliçó i sortir d'aquesta crisi més assenyats i solidaris. Hem de replantejar la manera com vivim, quines són les nostres necessitats reals, els ritmes, les despeses, les urgències.
Malauradament encara no s’ha descobert la vacuna i el tractament eficaç contra el coronavirus. No és estrany que en una bona part de la població romangui una certa por. La por forma part de la vida humana, i no falten incerteses i riscos que la provoquen: la malaltia i la mort tan a prop, una crisi econòmica llarga i dura, una distorsió considerable en les relacions personals, familiars, laborals, socials. Com a creients i com a comunitat eclesial també som assetjats per la por. Permeteu-me tres consells a partir de la Paraula de Déu.
No tingueu por
El primer és: Ànim! També varen sentir por els apòstols en el llac de Genesaret. Després de la primera multiplicació dels pans, Jesús es retira a la muntanya per pregar mentre els deixebles s’avancen fins l’altra riba. Tot d’una, la barca es troba sacsejada fortament per les onades, perquè el vent era contrari: a més, entrada la nit, Jesús se’ls acosta caminant sobre l’aigua. Els deixebles s’espanten creient que era un fantasma. Jesús els asserena: “Ànim, soc jo, no tingueu por!” (Mc 6,50). Podem dir que el mar simbolitza la vida present; la tempesta representa els sofriments i les dificultats que pateix l’ésser humà.
Jesús ens diu també a nosaltres: “Ànim, soc jo, no tingueu por!”. Ell ens allibera del temor i ens dóna la força per a superar els problemes. Aquestes paraules formen part de l’essència del seu missatge. Es varen fer realitat per als deixebles en aquell moment i són realitat ara per a nosaltres sigui quina sigui la nostra situació. Si fixem la mirada en nosaltres mateixos o tenim més consciència dels “elements” que de la presència de Jesús, aleshores tenim por. Caminem segurs quan fixem la mirada en Ell, quan tenim consciència de la seva presència, quan Ell és el centre de la nostra vida.
“Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces” (Flp 4,13)
El segon consell és: Adaptació. Sant Pau ens ofereix un text molt il·luminador en la carta que escriu als cristians de Filips mentre es troba a la presó, sentint propera la seva mort. “No vull pas dir que en aquests moments passi necessitat, perquè ja he après a acontentar-me en qualsevol situació. Sé viure enmig de privacions i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces” (Flp 4,11-13).
El text fa referència a la seva total disponibilitat i adaptació a les diferents situacions que li ha tocat viure. I això ho fa no per autocontrol, sinó tot portant a terme la missió que li ha estat encomanada. La clau del text es troba en aquestes paraules: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces”. I això s’aplica a tot arreu, en qualsevol moment, en tots els sentits.
En els moments de desgràcies i de reconstrucció és bo desenvolupar la capacitat d’adaptació i resiliència, per a fer front a les adversitats de la vida, adaptar-se, superar-les i, fins i tot, sortir-ne enfortit. El creient, principalment, construeix i reconstrueix la vida sobre el fonament que és Crist, des de la fe, l’esperança i l’amor, des de la voluntat de treballar per un futur millor.
L’art de l’acompanyament
El tercer consell és: Acompanyament. En aquest moment és molt important acompanyar les persones, les famílies, les entitats, sobre tot les més vulnerables. Hem de veure, ens hem de commoure i ens hem d’aturar davant l’altre totes les vegades que calgui, com el bon samarità, i hem de fer present el Crist en cada situació i cada ambient. Amb una mirada respectuosa i un acompanyament que guareixi, alliberi i animi a madurar en la vida cristiana.
El primer pas en aquest procés d’acompanyament és una invitació a “veure” amb els ulls del cor. Es tracta de veure, compadir-se i fer costat. El segon pas és guarir les ferides. El cor del nostre món i de molts dels nostres contemporanis està ferit. Com a conseqüència de les divisions entre les persones, entre els col·lectius, o entre les nacions. El tercer pas consisteix en acollir a casa. En aquest acompanyament celebro que la nostra ciutat hagi reconegut i agraït una vegada més la tasca del personal sanitari durant l’estat d’alarma amb la concessió del capgrós de l’any; un reconeixement que ampliem a tantes persones que han expressat el millor d’ells mateixos ajudant i dedicant-se als altres.
Final
Festa Major de l’any 2020. Que no només sigui recordada per tot el que no vàrem poder fer degut a la pandèmia. Que aquesta etapa marqui també un abans i un després, perquè la nostra vida pugui prendre una orientació en la qual hem tornat la mirada a Déu, i les nostres persones i institucions hem esdevingut més assenyats, més fraternals i solidaris. Que els sants patrons ens ajudin amb la seva intercessió. Que així sia.