Homilia en la missa de funeral per Mn.Lluis Ferret

Homilia en la missa de funeral per  Mn. Lluís Ferret
Parròquia de sant Cristòfol de Terrassa,
10 de gener de 2008, 19.15 hores.

Lectures: Rom 6, 3-9; Salm 22; Ev. Mt 25, 31-46.


1. “I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”.  Aquestes paraules de la carta de Sant Pau als cristians de Roma ens ajuden a situar aquesta celebració de pregària pel descans etern del nostre germà Lluís. Aquestes paraules resumeixen el què ha estat la seva existència terrena, el seu pelegrinatge vers la casa del Pare per tal de viure el goig de la vida plena.

Benvolguts germans preveres de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, benvolguts familiars de Mn. Lluís, benvolguts fidels de la parròquia de sant Cristòfol i de diferents parròquies de la nostra diòcesi i altres diòcesis germanes, benvolguts representants de l’Església Evangèlica de Betel, benvolguts tots.

“I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”. Quantes vegades ell mateix, Mn. Lluís,  haurà llegit, meditat i predicat en aquest temple parroquial aquest fragment de la Carta de Sant Pau als Romans!, paraules amb les que l’Apòstol escriu sobre la unió mística del batejat amb Crist mort i ressuscitat, que Mn. Lluís està vivint ara en plenitud, lliure dels condicionaments i limitacions pròpies de la condició terrena.

La unió sacramental, però real, amb el misteri pasqual de Crist obre al batejat la perspectiva de participar en la seva mateixa glòria. Per això el traspàs d’un germà és sempre ocasió d’esperança i d’acció de gràcies a Déu, que ens ha cridat a viure en Crist en qui tenim la redempció i el perdó dels pecats.

2. Mn. Lluís Ferret havia nascut a Barcelona, en el barri del Poble Nou el dia 9 de gener de 1935. Ingressà en el Seminari de Barcelona l’any 1952 i rebé l’ordenació sacerdotal el 19 de desembre de 1964 a la parròquia de Sant Pius Xè, en el barri del Congrés, a Barcelona.

Fou destinat primerament l’any 1965 com a vicari a les parròquies de Sant Esteve de Castellar del Vallès i Sant Feliu del Racó. L’any 1967 fou enviat també com a vicari a la parròquia de Sant Esteve de Granollers. El 1969 fou nomenat ecònom de Sant Julià de Lliçà d’Amunt i l’any 1973 de Santa Eulàlia de Ronçana.

El 1975 fou traslladat com a regent i després com a rector, a la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat, on s’estigué fins l’any 1993. Durant aquest període se n’ocupà també per un breu temps de Sant Pere de Monistrol de Montserrat. Fou arxiprest de l’Arxiprestat de Montserrat entre els anys 1979 i 1991 i membre de la Comissió Assessora de Nomenaments entre els anys 1979 i 1983. L’any 1993 fou nomenat Director de l’Obra Benèfic Assistencial, càrrec que exercí fins l’any 2002.

L’any 1993 va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Cristòfol, en el barri de Ca n’Anglada, a Terrassa. A Terrassa col•laborà també com a consiliari del Grup Avant, de la Federació de Cristians de Catalunya, i com a consiliari a nivell de l’arxiprestat a Caritas i a Justícia i Pau . L’any 1998 va ser nomenat membre del Consell Presbiteral de Barcelona. El 2001 fou administrador parroquial de Sant Martí del Sorbet, a Viladecavalls.

Amb la creació de la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004 hi quedà incorporat i l’any 2005 fou nomenat membre del primer Consell Presbiteral de la diòcesi.

La malaltia que l’afligí darrerament l’obligà a renunciar a càrrec de rector l’any 2007 i passar a la situació de prevere jubilat, passant els últims temps de la seva vida a Olesa de Montserrat, a la residència Fundació Santa Oliva, de la qual ell en fou membre fundador.

3.”Us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meu, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”.

Estimar a Déu i estimar el proïsme i viure el manament de l’amor com el manament fonamental és l’essència mateixa de l’Evangeli. El nostre germà Lluís va procurar viure aquest manament tal com ens ensenya Jesucrist: des de la unió inseparable de l’amor a Déu i el proïsme, considerant com a proïsme  totes les persones, inclosos els enemics, i des d’una decidida i compromesa opció preferencial pels més pobres i necessitats.

El Senyor presenta una connexió indissoluble entre el manament de l’amor a Déu i als germans. Sant Joan (cf. 1Jn) recorda que l’amor a Déu és pura il•lusió si prescindim del germà, i a la vegada l’amor al proïsme podria esdevenir únicament  filantropia si no es fonamenta en Jesucrist i en l’amor de Déu. El cristià ha de trobar en l’amor a Déu la força per estimar el proïsme, i a la vegada només pot arribar a l’encontre autèntic amb Déu si estima de veritat els germans. Jesús insisteix en el fet que tots som germans i fa de l’amor fratern el distintiu del cristià.

Al llarg de tota la Història de la Salvació trobem prou signes de l’amor de Déu envers els necessitats. Aquest procés culmina en la paràbola del judici final. L’escena del judici final és un text que resumeix l’esperit de l’Evangeli. Jesús demana un amor sense fronteres i sense condicions de cap mena.

Estimar el proïsme d’aquesta manera ens fa imitadors de Déu i ens fa perllongar l’amor de Déu fins al final dels temps. És aquesta l’actitud i l’acció que es demana al cristià mentre espera la vinguda del Senyor. Qualsevol ésser humà que pateix és com una crida, com un signe  de Jesús. El que fem a un d’aquests necessitats és a Jesús a qui ho fem. Per tant aquest amor al necessitat comporta una relació d’amor amb Jesús i una realització de l’amor a Déu.

4. Austeritat i pobresa de vida

Mn. Lluís va viure una opció preferencial pels més pobres i també la opció de portar una vida d’austeritat i de pobresa. Això ho vivia des de la contemplació de Nostre Senyor, que ve al món pobre i expressa d’aquesta manera la veritable naturalesa humana. La pobresa de Jesús té un significat profund. Es manifesta pobre perquè vol revelar la seva dependència absoluta del Pare. La seva pobresa ens revela el que l’ésser humà és en realitat i la manera com s’ha de situar davant Déu com a fill: com un pobre que tot ho rep de Déu i tot ho orienta a Ell. Si tot procedeix de Déu, a Ell cal retornar-lo tot, sense que els béns d’aquest món ofeguin el nostre cor.

El Senyor també va voler que els seus companys i col•laboradors visquessin pobrament. Els apòstols, després de rebre la seva crida, ho deixen tot i el segueixen. I més encara, Jesucrist, trencant els esquemes de la seva època i de totes les èpoques, declara feliços, benaurats als pobres. La clau per entendre aquesta benaurança es troba en la confiança. L’ésser humà té necessitat de seguretat. La temptació consistirà en cercar aquest nivell de seguretat que hem de trobar en Déu posant la confiança en la riquesa.

Mn. Lluís va viure amb radicalitat aquesta confiança en el Senyor, aquesta dependència de Déu. Així ho vivia i així ho ensenyava, desgranant una sèrie de valors fonamentals per motivar la vivència de la pobresa. Una pobresa sense intentar assegurar la vida amb els béns d’aquest món; una pobresa per amor a Crist pobre ja que és congruent participar de la pobresa que el Mestre va elegir i va viure; una pobresa per participar de la creu de Crist; una pobresa per amor als germans més pobres, per prescindir del que és propi i compartir-ho; una pobresa per facilitar la humilitat i créixer en llibertat espiritual; una pobresa per conformar-se més a Crist pobre i ser més creïble en l’acció pastoral. En la pobresa, en la humilitat, en la debilitat, es manifesta la força de Crist. La seva vivència de la pobresa i el seu amor als pobres van estar presents al llarg de tota la seva vida sacerdotal.

El mateix Senyor Jesucrist que és present sota les espècies del pa i el vi, és present en els més pobres i petits.  Ens queda com a resum el record de la seva  identificació amb Crist pobre, el seu lliurament als germans més pobres i necessitats. Aquesta vivència el va portar a viure amb austeritat durant tota la seva vida i a culminar aquesta entrega donant el seu propi cos a la ciència en servei als germans.

5. Final

Donem gràcies a Déu pel seu exemple a la vegada que elevem amb confiança la nostra oració per aquest amic i germà nostre. Que Crist Bon Pastor el rebi, que Maria l’introdueixi en l’amor i el goig del banquet etern, que Déu ha preparat per als seus servidors fidels. Amén.