El Sant Pare Benet XVI presidirà la primera setmana de juliol a València la V Trobada Mundial de les Famílies, que té com a tema “la transmissió de la fe a la família”. Fa 25 anys, el 22 de novembre de 1981, en la conclusió de l’exhortació apostòlica Familiaris Consortio (n. 86), Joan Pau II ens deia que “el futur de la humanitat es forja a la família”. I al mateix temps feia una crida no només als catòlics sinó també a totes les persones de bona voluntat demanant-los un esforç per salvar i promoure els valors de la família.
Vivim un moment històric de profundes transformacions. Es percep en ocasions una certa hipertròfia de subjectivisme, acompanyada d’anèmia cultural i d’una progressiva hegemonia de la tècnica. En el centre de l’escenari es va eclipsant lentament el sentit de Déu, el sentit de la vida i també el sentit de la persona i de la família. Cada vegada costa més clarificar les realitats i el sentit d’aquestes, com si els principis i les idees perdessin vigor davant d’una mena de nebulosa relativista.
Possiblement, la família és la institució de la societat que ha sofert unes transformacions més profundes. Després de moltes hores de conversa amb pares i fills, es pot constatar que hi ha greus dificultats per mantenir els fonaments de la institució familiar. En alguns casos, els pares abandonen impotents la seva comesa educadora, mirant cap a una altra banda; en altres casos, s’arriba a justificar la dissolució de la família invocant els nous temps. El perill rau en perdre el sentit profund de la família i optar per unes relacions personals superficials i transitòries.
L’Església és conscient de la importància de la família com a institució i també sap que la mateixa Església està formada per multitud de famílies o esglésies domèstiques. Per això vol oferir el seu ajut, conscient de les dificultats actuals, però també conscient que el futur és en la família. No es tracta de repetir principis grandiloqüents sinó d’acostar-nos a les famílies concretes en la seva vida quotidiana, en els seus problemes de cada dia.
Afortunadament, s’han fet avenços en camps com la igualtat de l’home i la dona, o en la superació de diverses discriminacions; també ha millorat la promoció de la dignitat de la dona, la capacitat de diàleg i de tolerància, de respecte a les persones i a les idees i l’acceptació del pluralisme i la diversitat. Ha augmentat al mateix temps la llibertat personal, i això és positiu, però no hauria de debilitar la relació entre els esposos ni les relacions dels pares amb els fills.
Què ha de pensar i fer el creient davant d’aquestes realitats? Discernir valors i contravalors i quedar-se amb allò que sigui bo, com aconsellava sant Pau als primers cristians. I sobretot hem de tenir fe en la família, que per a nosaltres respon a un designi de Déu i està per damunt dels desigs o les estratègies de grups de pressió o de poder. El creient sap que les persones i la família no són el resultat d’una evolució cega i casual, sinó que responen a un designi de Déu, que és amor, com ens ha recordat Benet XVI en la seva primera encíclica. I des d’aquesta fe, el cristià procura viure la realitat amb sentit positiu i amb esperança. No és fàcil, certament, però és absolutament imprescindible de fer-ho, perquè es tracta de quelcom tan important com la família.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Vivim un moment històric de profundes transformacions. Es percep en ocasions una certa hipertròfia de subjectivisme, acompanyada d’anèmia cultural i d’una progressiva hegemonia de la tècnica. En el centre de l’escenari es va eclipsant lentament el sentit de Déu, el sentit de la vida i també el sentit de la persona i de la família. Cada vegada costa més clarificar les realitats i el sentit d’aquestes, com si els principis i les idees perdessin vigor davant d’una mena de nebulosa relativista.
Possiblement, la família és la institució de la societat que ha sofert unes transformacions més profundes. Després de moltes hores de conversa amb pares i fills, es pot constatar que hi ha greus dificultats per mantenir els fonaments de la institució familiar. En alguns casos, els pares abandonen impotents la seva comesa educadora, mirant cap a una altra banda; en altres casos, s’arriba a justificar la dissolució de la família invocant els nous temps. El perill rau en perdre el sentit profund de la família i optar per unes relacions personals superficials i transitòries.
L’Església és conscient de la importància de la família com a institució i també sap que la mateixa Església està formada per multitud de famílies o esglésies domèstiques. Per això vol oferir el seu ajut, conscient de les dificultats actuals, però també conscient que el futur és en la família. No es tracta de repetir principis grandiloqüents sinó d’acostar-nos a les famílies concretes en la seva vida quotidiana, en els seus problemes de cada dia.
Afortunadament, s’han fet avenços en camps com la igualtat de l’home i la dona, o en la superació de diverses discriminacions; també ha millorat la promoció de la dignitat de la dona, la capacitat de diàleg i de tolerància, de respecte a les persones i a les idees i l’acceptació del pluralisme i la diversitat. Ha augmentat al mateix temps la llibertat personal, i això és positiu, però no hauria de debilitar la relació entre els esposos ni les relacions dels pares amb els fills.
Què ha de pensar i fer el creient davant d’aquestes realitats? Discernir valors i contravalors i quedar-se amb allò que sigui bo, com aconsellava sant Pau als primers cristians. I sobretot hem de tenir fe en la família, que per a nosaltres respon a un designi de Déu i està per damunt dels desigs o les estratègies de grups de pressió o de poder. El creient sap que les persones i la família no són el resultat d’una evolució cega i casual, sinó que responen a un designi de Déu, que és amor, com ens ha recordat Benet XVI en la seva primera encíclica. I des d’aquesta fe, el cristià procura viure la realitat amb sentit positiu i amb esperança. No és fàcil, certament, però és absolutament imprescindible de fer-ho, perquè es tracta de quelcom tan important com la família.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa