Lectures: Sir 51,1-12; Salm 33; Heb. 10,32-36; Mt. 10, 28-33.
1. El màrtir sant Cugat
"Et vull donar gràcies, Senyor, Rei,
et vull lloar, oh Déu, salvador meu.
Dono gràcies al teu nom, perquè has estat el meu defensor i el meu auxili...
Lloaré per sempre el teu nom
I cantaré himnes d'acció de gràcies" Sir. 51, 1.11.
Hem escoltat a la 1a lectura, del llibre de l'Eclesiàstic una acció de gràcies del seu autor, Ben Sirac, al Senyor pels grans i abundants perills dels quals l'ha lliurat. Al prefaci proclamarem que la sang del gloriós màrtir sant Cugat "vessada, com la de Crist, per confessar el teu nom, manifesta les meravelles del teu poder; ja que en el seu martiri, Senyor, has tret força del dèbil, fent de la fragilitat el teu propi testimoni".
Benvolguts germans en l'episcopat, Mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat i Mons. Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, en representació del Sr. Arquebisbe; Benvolgut sr. Rector i preveres concelebrants, religiosos i religioses.
Ilm. Sr. Lluís Recoder, Alcalde de
Molt Hble. Sr. Jordi Pujol, Sra. Montserrat Coll, Directora General d'Afers religiosos, Ilma. Sra. Alcaldessa de Sant Cugat Sesgarrigues, tinents d'alcalde, regidors de l'ajuntament i altres autoritats, i benvolguts tots, fills i filles de Déu.
Celebrem la cloenda del 17è centenari del martiri de Sant Cugat, que resplendeix en els orígens de l'Església de Barcino com a primer màrtir del qual tenim constància documental. Per tant, avui les Esglésies de
Segons una antiga tradició, sant Cugat era un mercader provinent de la província romana de Cartago, al nord d'Àfrica, que aleshores albergava unes Esglésies de gran vitalitat. Sembla que va arribar a la ciutat de Barcelona a finals del segle III. Treballa en el comerç i després de la feina de cada dia, predica l'Evangeli als pagans, parla de Jesucrist, s'integra i ajuda la comunitat cristiana de Barcelona.
Mentrestant, l'emperador Dioclecià decreta una persecució contra els cristians de tot l'Imperi. Cugat continua la seva tasca fins que és detingut, fet presoner i martiritzat sota el governador Dacià en un campament militar conegut com "Castrum octavianum", on posteriorment es va erigir el monestir en el qual ens trobem, segles més tard, celebrant aquesta eucaristia.
2. El combat de la fe, la confiança en Déu i la confessió de Jesucrist
A la carta als Hebreus, que hem escoltat, se'ns parlava dels primers temps, en els quals els germans van mantenir un combat fort i dolorós i feia notar que cal "molta constància per a complir la voluntat de Déu i obtenir així el que ell ha promès"(v. 36). La lectura de l'Evangeli ens convidava a la confiança en Déu, a no tenir por i a reconèixer Jesucrist davant dels homes. Aquestes són les actituds del màrtir, del confessor de Jesucrist, que viu el seu compromís de fe i el seu combat, que viu el seguiment del mestre fins a donar la vida. Per això la prova de l'amor més gran és el martiri. Per això el màrtir és com Crist, gra de blat que cau en terra i mor i dóna un fruit abundant. El màrtir per la donació de la seva vida es configura amb Jesucrist.
Ressalten en Sant Cugat la confiança en Déu, la constància en el compliment de la voluntat de Déu, el testimoni de Jesucrist. És el que varen fer abans els apòstols, és el que estem cridats a fer-ho nosaltres en el moment present: anunciar el Regne de Déu que renova totes les coses i proclamar la salvació de Déu, que transforma la vida personal i la història de la humanitat. El llibre dels Fets dels Apòstols presenta els deixebles com els testimonis de la vida, passió mort i resurrecció del Senyor. Apòstol vol dir cridat per Jesús, testimoni de la seva vida i misteri pasqual i enviat a donar testimoni de paraula i amb la vida.
Es tracta d'un testimoni sense por, "perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber". Perquè la força de l'Evangeli no es pot aturar i la veritat sempre surt a plena llum. Perquè en definitiva estem complint el mandat missioner de Jesús que ens empeny a proclamar
Es remarca també la confessió sincera i el testimoni valent de Jesucrist. Aquest testimoni de la fe ha de ser una actitud habitual en el deixeble de Jesús. Viscuda amb normalitat, sense complexes, sense vergonya. En una societat cada cop més secularitzada i cada cop més necessitada de fe i esperança. No podem caure en la por, no podem amagar la nostra condició de cristians en la vida pública o en la vida laboral. No podem transigir en els criteris sobre temes con la família, educació o la vida humana. En aquesta confessió de Jesucrist, no ens hem d'estranyar si tenen lloc moments de persecució, que segurament no arribaran al martiri físic, sinó més aviat a que puguem ser ridiculitzats o menystinguts socialment. Aquesta persecució serà signe d'autenticitat, perquè avancem contracorrent, perquè som signes de contradicció, com va ser el Senyor.
Les dificultats per a la vida cristiana i per a la confessió de Jesucrist es poden resumir en una: les societats de l'Europa actual, després d'haver caigut les grans ideologies i d'haver-se estès una actitud generalitzada de materialisme i consumisme creixent,no són favorables a l'opció profunda de la fe. Ecclesia in Europa (cf. n. 7-8) assenyala com a principals dificultats: l'agnosticisme pràctic, la indiferència religiosa,la pèrdua de la memòria i de l'herència cristianes i el laïcisme o secularisme creixent. En el dia a dia de la nostra vida constatem també altres dificultats per integrar el missatge evangèlic en la vida quotidiana i també dificultats de viure la pròpia fe en un context social i cultural que menysté el projecte de vida cristiana, cosa que fa que sigui més fàcil declarar-se agnòstic que creient.
3. Passat, present i futur
L' exemple dels màrtirs és llum que ens guia en el nostre camí. Els inicis del segle IV van ser una època de grans canvis a l'imperi romà. El començament de nou segle i nou mil·lenni en què ens trobem també esdevé un moment de canvis profunds en molts aspectes de la vida. Ens endinsem en el nou mil·lenni amb la confiança posada en el Senyor. No oblidem l'exemple dels màrtirs de casa nostra dels primers segles: Sant Fructuós, Sant Auguri i Sant Eulogi a Tarragona. Sant Feliu de Girona: sant Cugat i santa Eulàlia a Barcelona que conformen, juntament amb altres, les nostres arrels cristianes.
En aquesta cloenda del dissetè centenari del martiri de sant Cugat vull fer esment del document Arrels cristianes de Catalunya, publicat ara fa vint anys, i del Concili Provincial Tarraconense, del qual celebrem el desè aniversari. Esdevenen mostres de l'amor i servei a Catalunya, memòria i manteniment de les nostres arrels. Permeteu-me recordar un paràgraf de l'apartat que porta per títol "recordar les nostres arrels" que considero de plena actualitat: "voldríem, especialment, veure actualitzada i enfortida la tradició catalana de vida familiar sòlida, avui amenaçada des de tantes bandes. Estem convençuts que una aportació de fidelitat conjugal, d'harmonia entre els membres de les diferents generacions que formen una família, d'iniciació dels fills en les virtuts essencials, d'obertura i generositat a l'acolliment de la vida, a més del seu valor intrínsec significaria una aportació positiva per al futur del nostre país…"
D'altra banda, els dies 4 i 5 de juny celebràvem el 10è aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Un Concili que és encara una realitat viva, que hem de continuar aprofundint i aplicant, que serà un instrument de renovació per les nostres diòcesis.
L'eix inspirador del Concili Tarraconense i de les conclusions aprovades ha estat l'evangelització: "Sentim el goig i la responsabilitat - comença dient aquesta resolució - de fer arribar el missatge de Crist a tot el país, integrat per persones i grups molt diversos que tenen actituds i nivells ben diferents de fe i de cultura". Podem dir que l'evangelització fou el comú denominador de tot allò que el Concili va fer i va aprovar. El CPT va subratllar també el primat de
Què podem com a cristians aportar al nostre país? Podem aportar el sentit de la trascendència de la vida humana i oferir també
4. Cloenda
Fa un any aproximadament, el vespre del 24 de juliol de 2004 presidia la celebració eucarística d'inici del 17é centenari del martiri de sant Cugat. Us comunicava que el dia següent tindria lloc la celebració d'inici de ministeri com a primer bisbe de Terrassa, i citava una frase del vostre full parroquial, que deia: "El bisbe Josep Àngel entrarà al bisbat del Vallès per la porta gran de Sant Cugat, primer màrtir de Barcelona. I li demanarà concòrdia i pau pels ciutadans i per l'Església".
Certament estem vivint una situació nova propiciada per una realitat nova. El que era arxidiòcesi de Barcelona ha esdevingut província eclesiàstica de Barcelona amb una seu metropolitana, Barcelona, representada aquí per Mons. Joan Carrera, bisbe auxiliar que representa el Sr. Arquebisbe Lluís, i dues seus sufragànies, Sant Feliu del Llobregat, presidida pel bisbe Agustí que ens acompanya en la celebració, i Terrassa. El màrtir sant Cugat és un factor de comunió per nosaltres, un màrtir de la província Eclesiàstica de Barcelona que ens ajudarà a aprofundir en les nostres arrels i a donar els fruits que Déu vol i que l'Església i el món d'avui necessiten.
Demano al Senyor per la nostra diòcesi, per la nostra província eclesiàstica i per totes les esglésies amb seu a Catalunya que ens concedeixi fonamentar la nostra construcció diocesana i pastoral sobre la roca del Crist ressuscitat; demano que l'Esperit sant sigui el principi que ens dinamitzi i ens guiï a la veritat i el be; demano que Maria sigui