Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el dia 30 de juny de 2013 en ocasió de la festa major de la ciutat

Salutacions

 

Amb gran goig tornem a celebrar la nostra Festa Major en el diumenge més proper a la solemnitat de sant Pere i sant Pau. En ella honorem especialment als patrons de la ciutat Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí. Com a família terrassenca gaudim d’aquests dies festius de trobada, de germanor, de compartir.

 

Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, Sr. Arxiprest, preveres, religiosos i religioses; al Sr. Alcalde i als regidors de la Corporació Municipal; també als representants de l’Agrupació Sardanista ASERT de la nostra ciutat, que porteu el penó de la ciutat i que enguany celebreu el cinqüentenari de la vostra entitat. També saludem especialment a tots els fidels que us heu congregat en aquesta Santa Església Catedral. I finalment, una felicitació per la festa major a tots els ciutadans de Terrassa.

 

 

  1. Concili Vaticà II i Any de la Fe

 

Ens trobem al bell mig de la celebració de l’Any de la Fe que va convocar el sant pare Benet XVI en ocasió del 50è aniversari del Concili Vaticà II. El beat Joan XXIII, que semblava cridat a ser un Papa de transició, anuncià ja des de l’inici del seu pontificat la intenció de celebrar un Concili de perfil sobretot pastoral i ecumènic. El Vaticà II ha estat sens dubte l’esdeveniment eclesial i religiós més important del segle XX.

 

El Concili va reflexionar sobre el Misteri de l’Església i va oferir respostes als temes plantejats; ens presenta una síntesi profunda sobre l’ésser de l’Església i sobre la seva acció, sobre la comunió i coresponsabilitat dels seus membres, sobre la vocació i missió de cada un d’ells. Poble de Déu, Cos místic de Crist, Misteri de Déu en la terra, organisme viu on cadascun tenim una missió, juntament amb uns drets i deures, que hem d’exercir sense trencar l’harmonia orgànica i on tots estem cridats a la santedat fem camí de la ma de Maria, Mare de l’Església.

 

En el moment de la convocatòria conciliar no hi havia l’interior de l’Església problemes doctrinals de relleu que necessitessin una solució; més aviat s’havien iniciat diferents moviments de renovació i es trobava segura per afrontar una seriosa revisió de la seva pròpia vida. La necessitat de renovació es va manifestar en el context del canvi social i cultural, propi de la postguerra mundial, del final del colonialisme, de la presència activa i creixent del Tercer Món, la industrialització dels països del nord d’Europa, amb les seves conseqüències d’emigracions, turisme, ocàs del món rural, naixement o aparició de la societat de consum, i finalment, la difusió de la televisió, amb un fort impacte en la cultura i pautes de comportament.

 

Certs problemes urgents de la humanitat es van fer així mateix presents en el Concili: la pobresa i la fam en una gran part del planeta, l’escassa vigència dels drets humans en innombrables països i la carrera d’armaments, amb el perill de la destrucció de la humanitat.

 

Cinquanta anys després veiem que aquests perills no han passat. Tanmateix no tot és negatiu a la nostra societat i podem destacar també no pocs aspectes positius com el respecte més gran a la persona humana i la seva dignitat, la promoció dels drets humans, dels drets de les persones i dels pobles. També han proliferat múltiples formes de voluntariat que es manifesten en campanyes d’ajut al Tercer i Quart Món i que en aquests moment de crisi econòmica porta a terme una tasca molt rellevant.

 

 

  1. Renovació, adaptació, diàleg i obertura

El primer propòsit del Concili Vaticà II, segons el pensament expressat per Joan XXIII, va ser molt clar: l’aggiornamento de l’Església. Es tractava de renovació, adaptació, diàleg i obertura. En les seves al·locucions i discursos previs al Concili es poden deduir, com a objectius conciliars principals: l’obertura de l’Església al món modern i a la societat, escrutant "els signes dels temps", a fi de fer intel·ligible l’anunci de l’Evangeli, la unitat dels cristians o presència activa de l’Església en l’ecumenisme.

 

Renovació, aggiornamento, tot escrutant "els signes dels temps. Aquí estem, cinquanta anys després, celebrant la Festa Major a la nostra ciutat, convidats a viure en renovació contínua, observant atentament la realitat, escrutant els signes dels temps, donant una resposta als reptes que se’ns plantegen. Al llarg d’aquest any hem de revifar la vivència de la nostra fe, redescobrir el seu camí, al si de la gran família de l’Església. Al llarg d’aquest any hem d’aprofundir els seus continguts i també haurem d’intensificar el testimoniatge de la caritat. D’aquesta manera, podrem emprendre una Nova Evangelització.

 

Si volem copsar aquests signes i oferir una resposta adient, hem de viure ben oberts de cor i d’enteniment, en actitud de diàleg. Podem contemplar diferents àmbits de diàleg en els quals l’Església ha d’estar present: el diàleg amb les administracions, amb les institucions, amb la cultura i la ciència, amb la societat en general, i també el diàleg amb les altres confessions cristianes i les altres religions. En tots aquests àmbits de diàleg, l’Església parla des d’una opció creient, des de la llum que troba en la fe. Però alhora, el cristià no se sent extern o estrany als seus coetanis, sinó que "el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor "(GS 1). Així comença la constitució pastoral Gaudium et Spes.

 

En el diàleg amb les institucions i amb la societat, l’Església no té certament solucions ja preparades per a cada un dels problemes concrets. La seva missió és col·laborar juntament amb altres forces socials per trobar les respostes que responguin millor a les necessitats concretes de l’ésser humà. Certament, el que ella considera com a valors fonamentals, constitutius i no negociables de l’existència humana, els ha de defensar amb la màxima claredat i fermesa.

 

  1. No tingueu por

 

El 28 de febrer passat el sant pare Benet XVI va deixar el seu ministeri petri per motius de salut, perquè es trobava mancat de les forces necessàries per a exercir aquesta missió. Un gest exemplar que va sorprendre a tots i va ser molt ben valorat a dintre i a fora de l’Església. El 13 de març era elegit el nou papa Francesc, que ha esdevingut una alenada, més encara, una sacsejada renovadora al sí de l’Església i de la societat. Recordo dos subratllats de la seva homilia d’inici de ministeri petri que va recordant en les seves al·locucions.

 

En primer lloc, ens exhorta a no tenir por. A tots els presents: cardenals, bisbes, caps d’Estat, polítics, eclesiàstics, religiosos, poble fidel.... No només no hem de tenir por del mal, de les dificultats. Ens recorda que “no hem de tenir por de la bondat, de la tendresa". No hem de tenir por de la misericòrdia. "Perquè tots estem cridats a fer brillar l’estrella de l’esperança: protegim amb amor el que Déu ens ha donat". El passat dia 12 en la petita conversa que vaig poder tenir amb ell, al final li vaig demanar una paraula per als diocesans de Terrassa. Em va dir el mateix: “no tingueu por del mal, de les dificultats, dels contratemps. Tireu endavant els vostres projectes sense defallir...”.

 

En segon lloc, el servei. " Mai oblidem que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per exercir el poder, ha d’entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós a la creu, ha de posar els seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell, obrir els braços per custodiar a tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i tendresa a tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits, el que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al famolenc, l’assedegat, al foraster, al nu, al malalt, l’empresonat (cf. Mt 25,31-46). Només el que serveix amb amor sap custodiar ".

 

Aquesta actitud de servei esdevé un punt de trobada en les relacions personals i en les institucionals. La vocació  dels bisbes, preveres, diaques, és una vocació de servei, i hem de tenir molt clar que l’actitud de servei és un eix fonamental de la nostra vida, ho hem de recordar contínuament. A la visita pastoral, quan tenim la reunió amb els alcaldes de les ciutats i dels pobles, sovint comentem que la política és una vocació de servei al poble, a les persones. Per això no és difícil la relació  institucional,  perquè tots estem al servei de les persones. I quina és la missió dels pares, dels educadors, dels catequistes, dels voluntaris, etc. El servei a les persones.

 

 

Final

 

Sovint comentem tots que de la crisi actual hem d’aprendre almenys dos lliçons de cara al futur: un estil de vida més auster i un cor més solidari. També haurem d’aprofundir en l’actitud de servei i la confiança per a vèncer la por.

 

Que els nostres patrons Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí ens ajudin a viure en renovació constant, ben atents a la vida, als canvis, a la necessitat de cada moment, fent del servei i la confiança un dels eixos fonamentals de la nostra vida. Així sigui.