Un lleure educatiu. 

Actualment el temps lliure dels nostres infants i joves és un veritable problema. Els pares i els educadors en són ben conscients i no cal insistir en aquesta dificultat amb alguns fets d’actualitat i de crònica social que estan en la memòria de tots.
    La qüestió essencial és com aconseguir que el lleure, el temps de descans, d’esbarjo i de diversió –sense deixar de ser un temps divertit- sigui també un temps per a la formació. O almenys que no sigui un temps deseducatiu. Entenem per educació en el lleure totes aquelles iniciatives que se situen fora de l’ensenyament reglat i de l’àmbit familiar. La seva funció pedagògica consisteix sobretot en la transmissió de valors per mitjà d’unes activitats agradables, però que col•laboren a l’educació integral dels infants i els joves.
    L’educació en el temps lliure i per mitjà del temps lliure no consisteix només a divertir o entretenir els infants i joves. Cal situar aquestes activitats en la perspectiva de la visió integral de la persona. Es tracta de viure el lleure amb un sentit i en un clima formatiu. Totes aquestes activitats han de complementar-se i posar-se al servei d’aquest procés: des del joc a l’aprenentatge, des del treball a la pregària, des de la descoberta de la natura fins a la festa, des de l’esport fins a l’aventura.
    L’educació en el lleure ha fet sorgir, entre nosaltres, moltes iniciatives en el passat i també en el present. L’Església ha tingut cura d’aquest aspecte i continua portant a terme nombroses iniciatives. Tant durant les vacances com durant el curs, l’Església organitza –juntament amb altres institucions- colònies de vacances amb diverses modalitats, casals, esplais, agrupaments escoltes, campaments, camps de treball, així com activitats extraescolars i esports.
    A la nostra diòcesi de Terrassa, hi és present la Fundació Pere Tarrés, amb nombroses activitats, el Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC), el Moviment d’Escoltes i Guies Sant Jordi, i nombrosos centres infantils i juvenils promoguts per parròquies, col•legis i associacions cristianes diverses. Gairebé totes aquestes activitats són possibles gràcies a la col•laboració desinteressada de molts joves, monitors i monitores, als qui desitjo agrair públicament la seva col•laboració. També tenim el Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (MIJAC), que també té cura dels aspectes a què em refereixo en aquest escrit. Seria bo poder recuperar - amb les adaptacions que el nostre temps demani- l’esperit dels oratoris festius, en l’estil de sant Felip Neri, de sant Carles Borromeu, de sant Joan Bosco i de tants educadors i fundadors i fundadores de congregacions religioses.
    Crec que en general es té cura de la dimensió educativa de totes aquestes iniciatives. Però de vegades hi ha el perill que la dimensió de la fe acabi essent discretament oblidada. Certament, com ens va dir Joan Pau II en el seu darrer viatge a Espanya, “la fe es proposa, però no s’imposa”. No hem d’imposar aquesta dimensió de la fe, però tampoc no hem d’oblidar-la. Si la nostra proposta cristiana del temps lliure no inclou la vivència de la fe, la nostra proposta de formació integral dels infants i els joves mai no serà completa.

+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa